El fang domesticat, bell i útil
La ceràmica comparteix un significat universal indiferent a fonemes, formes i colors. Present en els temps i en els territoris, el fang modelat amb bellesa i dissenyat per ser útil es troba als jaciments de cultures pretèrites. Abans, ara i després l’argila treballada narra la història dels pobles, en reflecteix la naturalesa, la llum i la flora, la fauna, els gusts, els costums, les dificultats i els èxits. La producció en cadena va reubicar un gremi però no el va extingir. El que era ordinari va passar a ser un clàssic i l’ofici es va transformar en artesania.
Terra fina constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats que procedeix de la descomposició de minerals. Això és l’argila. La massa amerada d’aigua, anomenada pilot, es fa plàstica disposada a ser manipulada. Sensibilitat i tècnica, experiència i art s’uneixen en cada ceràmica, a la qual el terrisser pot dotar d’una aparença semblant, que la fa igual però que preserva el caràcter individual. Amb el peu impulsa la roda que mou el torn sobre el qual gira el fang informe, sostingut amb les mans buides. Fa créixer la massa fins a aconseguir la seva forma d’origen.
La ceràmica sotmesa a la calor es contreu en veure’s privada la calç viva dels minerals calcaris de l’àcid carbònic. La solera del forn la sosté i arriba als 1.000 graus al llarg de vuit hores. Acabada la cuita o cocció es rebaixa gradualment la temperatura. Una vegada freda la peça, adopta la forma definitiva.
Fredes, seques i uniformes les peces se submergeixen en esmalt. Untades amb el vernís vidriat s’embelleixen amb la pàtina de protecció. La delicadesa de la pols que barreja sulfur d’estany amb algun fundent dissolt en aigua es mesura per la riquesa química de la fusió cristal·lina. D’aquesta depèn la qualitat i la suavitat de la cobertura, i fins i tot la seva durabilitat.
Amb pinzell sobre el llenç blanc, corb i vitrificat l’artesà trasllada els colors òxids a les peces. En funció del resultat buscat, s’opta per la pintura directa o per la tècnica de l’estergit. Estergir és estampar el dibuix des d’un paper calc a base de retalls efectuats amb punxó. Se’n repassa el perfil amb un tros de peça farcida de carbó mòlt que s’escola pels porus i ombreja el contorn del dibuix. Ajudat per una canya de bambú, el pintor es val de la seva flexibilitat i fermesa per no perdre el pols i dota de colors els motius particulars de cada col·lecció.
En la segona cocció s’aconsegueix la vitrificació de la capa de sulfur, amb la qual cosa la peça es fa impermeable i els òxids esdevenen definitius. Conservar els colors i aconseguir que el dibuix no s’alteri determina l’èxit del segon temps de fornada. Als forns antics era necessari protegir les peces dins d’uns recipients per a evitar-ne el contacte amb la calor directa i amb el fum i eludir la descomposició dels colors. Amb els nous fogons, també és ineludible vigilar el procés de cocció per a evitar variacions inesperades. Un mal foc o un corrent emmascarat poden destruir en un moment el treball de dies i fins i tot de setmanes.
Anys, fins i tot segles poden conservar incòlumes els colors sobre la blancor lletosa. Les pintures van superar abans la prova del foc i es van defensar a 900 graus, temperatura necessària per a la vitrificació de la capa d’esmalt blanc, que efectivament adquireix l’aparença del vidre. El groc de l’antimoni, el violeta del manganès, el verd del coure i el blau del cobalt configuren la paleta concreta que defineix la ceràmica de Talavera.