Quan aguantar el superior és un miracle
En primer lloc és important distingir entre les tensions “necessàries” i les que es generen gratuïtament com a conseqüència de desajustos personals. Per “tensions necessàries” entenem les que es produeixen inevitablement com a conseqüència d’haver de respondre als objectius de l’organització. Qualsevol activitat humana necessita una tensió necessària per a poder-la desenvolupar. Sense aquesta activació imprescindible les tasques no es fan de la forma adequada.
El problema es dóna quan les organitzacions endureixen els ritmes productius, fet que genera pressions en cascada, de manera que cada cap les va transferint els membres del seu equip. Quan algú diu allò de “no suporte el meu cap” pot voler dir “no aguante aquesta organització”. La raó: moltes vegades els caps que pressionen són alhora víctimes de la pressió dels seus superiors i es converteixen en cooperadors necessaris de la tensió que produeix l’organització.
El mobbing, assetjament moral o fustigació psicològica en el treball, identifica una situació en què una persona o un grup de persones exerceixen una violència psicològica extrema, de forma sistemàtica durant un temps prolongat, sobre una altra persona en el lloc de treball. En el cas del mobbing cal destacar que l’agressor se situa sempre per sobre de la víctima en l’escala jeràrquica de l’empresa.
/imgs/20070501/img.interiormente.03.jpg Evitar l’empleat per no encomanar-li tasques.- Menysprear sistemàticament les feines realitzades per l’empleat o empleada.
- Aïllar els companys de treball per impedir-los la comunicació entre ells.
- Fer comentaris de menyspreu a la persona per l’aparença, les conviccions o la raça.
- Ridiculitzar el treballador davant dels altres.
- Assetjar manifestament o ocultament amb insinuacions o provocacions de caràcter sexual.
- Cridar o insultar les persones empleades.
- Amenaçar verbalment.
- Difondre calúmnies sobre les persones empleades en el treball.
- Posar sistemàticament en dubte el treball de l’empleat.
Les persones afectades per superiors patològics passen un calvari particular que es manifesta de moltes formes, que afecten tant la persona com l’entorn més pròxim.
- Símptomes psicosomàtics
- Físics: Cefalees tensionals, insomni, alteracions cardiovasculars, trastorns del son, trastorns digestius…
- Psíquics: Irritabilitat, ansietat, crisi de pànic, depressió, dificultats d’atenció i concentració, alteracions de la memòria. En alguns casos la persona arriba fins i tot a dubtar de si mateixa i a sentir-se inferior.
- Se’n ressent el propi treball. Disminueix la quantitat i la qualitat de treball. Dificultats per a treballar en equip, baixes laborals freqüents, ganes de canviar d’empresa. La suma de persones insatisfetes genera un clima desagradable en el lloc de treball que afecta tant les persones com la mateixa organització. Augmenten les distraccions i per tant el risc d’accidents per causa dels descuits i les negligències.
- Afecta l’ambient familiar. Les frustracions es traspassen. Quan algú passa un terç de la seua vida o més aclaparat per superiors que pressionen desmesuradament, acaba desplaçant l’ansietat que li produeix aquesta pressió a qui en té menys culpa: els éssers estimats, el cònjuge o els fills, que n’acaben sofrint també les conseqüències.
Cada persona afectada, per la seua salut mental i la dels seus familiars, ha d’anar generant les seues pròpies defenses:
- Reforçar la pròpia personalitat.
- Treballar l’assertivitat: la capacitat per a ser ferms i aprendre a dir que no utilitzar tècniques per a combatre l’ansietat i l’estrès.
- Desenvolupar al màxim els aspectes positius de la pròpia persona.
- Perdre la por a sol·licitar l’ajuda d’un professional tant per a rebaixar els nivells d’ansietat com per a aprendre a afrontar tot tipus de situacions adverses.
La situació ideal és que canvien les estructures i desapareguen els superiors que fustiguen els empleats. Les organitzacions haurien de disposar d’una estructura madura i permanent per a la resolució de conflictes que estan sempre presents en les relacions entre persones. Tot això pel bé no només d’aquestes persones, sinó de les empreses mateixes.
L’organització hauria de desenvolupar habilitats per a reconèixer conflictes i manejar-los adequadament, conèixer els símptomes del mobbing per a detectar-lo i abordar-lo amb rapidesa. Per a això, en el mateix centre de treball hauria d’haver-hi regles clares sobre resolució de conflictes personals que garantissen el dret a la queixa i a l’anonimat i que preveiessen sistemes de mediació interpersonal. L’èxit d’aquests objectius requereix un entrenament de tots els membres de les plantilles en relacions interpersonals i resolució de conflictes.
En general, esperar que les organitzacions canvien és quasi un miracle. La solució a nivell individual tampoc consisteix a aconsellar la persona que canvie d’empresa perquè en la nova pot trobar el mateix o fins i tot una situació pitjor.
Hi ha una sèrie de trets freqüents en aquest tipus de persones:
- Per compensar les seues carències internes, necessiten manar, tenir algú sota a qui poder pressionar i experimentar així la satisfacció del “jo sóc més que tu”.
- No solen tenir estima pels valors personals. Estan més centrats en les tasques i consideren les persones com a mers instruments que acabaran convertint-se en residus humans.
- Són persones egòlatres i narcisistes per als qui el seu “JO” és el centre de l’univers.
- A penes tenen sentit de culpa. No exerciten l’autocrítica ni dubten de les seues idees o actuacions i, si ho fan, és només sota la pressió dels seus superiors o simplement per agradar-los i caure”ls bé.
- Solen ser covards quan se’ls fa front.