"Preferisc llegir les novel.les de Corín Tellado que la premsa rosa"

Es pot aprendre Història llegint assajos històrics. Home, el fi de la novel·la no és ensenyar Història, és novel·lar. Que la situes en una època o en una altra és el que menys importa.

Això és una cosa que també depèn de l’escriptor.

En el meu cas, els meus lectors sí que poden aprendre una mica d’Història. No podria seleccionar un tema i desvirtuar-lo. No. Però sé que ho fan perquè jo també llegisc històries d’altres.

Podria, però no m’agrada parlar malament dels altres… Sí que convé avisar que en el sac de la novel·la històrica s’inclouen textos que no ho són: biografia novel·lada, novel·la de fets històrics massa documentats, i després els totxos que menteixen bona cosa. Aquestes favades sobre templers, càtars, maçons? Això no són novel·les històriques. Són novel·les d’història-ficció, que no és el mateix.

No reaccione. Respecte la crítica, l’assumisc si m’ho diuen de tu a tu i em permeten defensar-me. El més lògic és que un crític, si veritablement és un professional, llegisca un llibre i confronte els seus inconveninents amb l’autor. I si continua tenint-les, que les expresse. Però el més lògic no és el més habitual. A mi m’han arribat a dir que algunes de les meues novel·les no tenien rigor històric, i ho han fet, amb tota tranquil·litat, persones que no tenen ni idea d’Història. No detallen ni concreten aquesta presumpta falta de rigor. I, d’altra banda, hi ha alguns historiadors, que també critiquen. És que la novel·la històrica és un gènere molt criticat. A tot això se sumen els escriptors, “col·legues” entre cometes, que diuen que no fas literatura perquè no crees.

Bé, tot ho és, la literatura, la medicina, el cine, el teatre? Tots creem que fem molt bé les coses i que les fem millor que els altres.

Les llegisc, és clar que les llegisc, per saber què n’opina l’enemic. Cal saber on trepitges, no siga que després claves dos besos a un que t’acaba de posar verd.

Sí. Quan vaig entrar en aquest món de la literatura, em semblava la repera. Pel fet de ser lectora com sóc, tenir un llibre de tapes amb el meu nom… Buf, vaig estar surant en un núvol. Al començant tot eren somriures, 0 “aquesta iaia”?, es deien, però a mesura que la “iaieta” va anar pujant, els somriures es van anar apagant. Els amics escriptors que tinc són vertaders amics, que no en són gaire, però n’hi ha, i curiosament són escriptors que escriuen el mateix gènere que jo, que han arribat tard a la literatura, que han tingut abans un altre ofici, que ho fan per pur plaer, per pur gust.

Intente escriure coses que la gent puga llegir, vulga llegir i li agrade llegir. Perquè escriure una obra d’art que no llegirà ningú? es quedarà a les grans biblioteques, però no haurà complit el seu propòsit, que és ser llegida. I a alguns no els llegeix ni sa mare.

Sí, però aquestes mares em llegeixen a mi (rialles).

Probablement el 80% és ADN i l’altre 20% és aprenentatge i treball. Amb això vull dir que hi ha persones més creatives que d’altres, i jo sempre he sigut molt contista, sempre m’inventava històries. Sense talent, encara que es treballe molt? No res, pot haver-hi, com a màxim, una bona manera de fer.

Després de l’Imperi Romà es cau en una època molt fosca, s’oblida com es construeix, l’educació, sanitat, higiene? S’oblida fins i tot d’escriure. Quan s’arriba a aquest final de l’Edat Mitjana i el començament del Renaixement, comença una altra vegada a reviure aquesta cultura que va haver-hi i que s’havia perdut. És un període de molt de moviment. Les tribus deixen de ser tribus per començar a ser Estats o regnes, comencen els gremis, les ciutats comencen a construir-se, a tenir un pes? És fascinant.

Per dues raons. D’una banda, la dona sembla que està desapareguda de la Història i això no és real. Sempre hi ha hagut dones treballant, lluitant i, sobretot, parint. D’altra banda, les dones en la literatura sempre han aparegut com “dones de”, “amants de”, “concubines de”, “filles de”, dones sacrificades, o dones malvades i quan alguna dona en la literatura ha tractat de ser independent i de fer la seua vida, com Madame Bovary, la Dama de les Camèlies, Anna Karenina, com han acabat? Suïcidant-se, perquè al cap i a la fi eren pecadores.

Més depriments eren fa 30 anys i molt més fa 50.

El que passa és que la quota de lectors ha crescut, però encara ha crescut més el nombre de llibres editats. No hi ha qui puga llegir tot el que es publica.

Sí, perquè provoca inèrcia. Quan tornes a casa de treballar encens l’aparell i et poses a fer zàping, que és el més fàcil.

Sí, però per a una estona: les notícies i després si fan una bona “pel·li” em quede.

És clar, és un aparell més, és com la rentadora.

Jo utilitze Internet, sobretot per a buscar material, coses que abans havia de consultar en una enciclopèdia.

Si es manté l’interès dels pares per aconseguir que els seus fills llegisquen llibres, potser hi haurà una època en què els xiquets no voldran llegir i s’entretindran amb les maquinetes, però tornaran a la lectura. No hem de renunciar a animar-los a llegir, però és clar, abans t’han de veure llegir a tu.

No. Jo, per exemple, no puc llegir un llibre en Internet, ha d’haver-hi una altra cosa, un contacte físic amb el llibre, un racó agradable, una flassada a les cames o una platja? És una afició i si, com ha sigut el meu cas, li agafes estima no la deixes anar.

No, no importa.

Preferisc llegir les novel·les de Corín Tellado que la premsa rosa que et conta amb qui ha anat al llit un, una altra… Quan era petita llegia de tot, contes de fades, còmics, novel·les de l’oest, novel·les d’amor, de tot, i a mesura que vas llegint vas exigint més. Ara bé, si no arribes a aquest nivell de ser exigent, llegeix el que siga, però llegeix. Corín Tellado, per exemple, és l’autora més llegida en castellà, i en l’àmbit literari tot el món la menysprea. Però jo vaig llegir una biografia sobre ella que em va impactar, perquè en l’època franquista va explicar coses que ningú s’havia atrevit a explicar. Amb la disculpa de la novel·la rosa, parlava de l’alliberament de la dona, tot embolicat en una cel·lofana rosa, però era l’única que explicava aquesta part de la dona espanyola.

Es pot distingir entre un llibre ben escrit i un llibre mal escrit, només que llegisques un poc… Ara bé, col·locar als altars cert tipus de llibres simplement perquè algú ha dit que són boníssims i perquè els seus autors diuen ells mateixos que són boníssims i perquè la societat els ha col·locat en un pedestal, és una ridiculesa. Podem parlar de pantalons de consum o de sabatilles de consum, però de llibres de consum… De tant en tant hi ha una novel·la que pega fort, que agafa molta fama, com “El codi da Vinci” i hi ha milions de persones que el compren perquè volen llegir-lo o per dir que l’han llegit. Però això no és el més habitual.

Com diu un amic meu, l’únic acte sagrat que hi ha al món de la literatura és quan un lector compra i paga en caixa el valor del llibre. I posats a fer comparacions, costa més una entrada de futbol.

Doncs últimament visc de la literatura. No me’n queixe. Em permet continuar escrivint. Però si no em llegís ningú també escriuria algun conte, però molt de tant en tant. Treballe vuit hores diàries, així que si no em rendeix ho deixe. Encara que jo crega que sóc la magnífica i la incomparable, si no em llegeix ningú mal assumpte. Crec que és una de les raons per les quals hi ha menys escriptores que escriptors.

Perquè les dones som més pràctiques

En aquest aspecte sí. Perdre el temps, per què?

Alguns s’enriqueixen, però pocs.

Depèn de l’acord que tinga amb l’editorial. En principi es mou entre el 8% i el 12% del valor del llibre sense IVA. A més, t’has de fiar de la teua editorial quan et diu que s’han venut tants exemplars, perquè un autor no pot controlar la venda dels seus llibres.

És el sistema. L’autor és la matèria primera de l’editorial, molt barata, per cert: ni Seguretat Social, ni vacances, ni jubilació… I cobra a any vençut i per exemplars venuts. Per això, alguns escriptors cobren avanços milionaris perquè almenys s’asseguren alguna cosa. Però també hi ha trampa, perquè si les vendes no cobreixen aquest avanç, l’editorial no torna a contractar-los.

Per fer-ho t’hi has de presentar i jo no en tinc cap intenció.

Hi ha diversos tipus de premis. Alguns estan concertats ja per endavant amb l’autor, però l’esclavitzen a posteriori. L’autor passa a “pertànyer” a l’editorial i, la majoria de vegades, obliguen l’autor a escriure per a aquesta editorial durant algun temps. I després hi ha els premis, diguem-ne “institucionals”, que alguns són interessants, però en els quals subjau una mar de fons entre camarilles? Per mi, l’únic premi important és el que atorguen els lectors que llegeixen els teus llibres.

Sí, però no et garanteix el futur.