Llengua geogràfica / Dormir poc i memoritzar / Fumar marihuana afecta els pulmons / Fàrmac que talla les hemorràgies / Cacau curatiu / Entrevista: José Manuel García Almeida, endocrinòleg
- Llengua geogràfica:
- La llengua geogràfica o glossitis migratòria és una lesió benigna en la superfície dorsal de la llengua que es dóna de forma més freqüent en la infància i en les dones. Es caracteritza per l’aparició d’àrees irregulars de color rosat sobre un fons blanquinós, que dóna l’aparença d’un mapa. Se’n desconeix l’origen, encara que sol associar-se a infeccions, estrès, aliments picants, alcohol i tabac, a més d’asma, rinitis i al·lèrgies cutànies. La pèrdua de papil·les gustatives filiformes provoca la formació de màcules, que poden romandre durant més d’un mes. No té tractament, però és important eliminar l’alcohol, el tabac i els aliments picants i mantenir una higiene bucal correcta.
Un nou fàrmac aplicat directament sobre una ferida talla l’hemorràgia en uns pocs segons. Aquest antihemorràgic és capaç de segellar per coagulació instantània i en menys d’un minut una amputació letal en un animal hemofílic. El medicament d’ús tòpic, que es posarà a la venda en tres anys, pot ser especialment útil per als qui pateixen d’hemofília o problemes de coagulació, i crucial en l’atenció de víctimes d’accidents de trànsit o laborals i en els casos d’amputació.
El cacau és un aliment exquisit, però, a més, pot tenir qualitats curatives tan importants com les de la penicil·lina, segons un estudi divulgat per la revista Chemistry & Industry. L’informe assegura que un compost del cacau, l’epicatequina, té tantes virtuts curatives que es podrien comparar en importància amb les de la penicil·lina. La substància es pot trobar també en alguns tipus de te, en la xocolata i en algunes fruites i verdures. L’estudi afegeix que l’epicatequina podria ajudar a alliberar la societat de quatre de les cinc malalties més letals: atacs apoplègics, aturades cardíaques, càncer i diabetis, malalties que són un 10% menys freqüents entre els membres d’una ètnia panamenya que consumeix la substància habitualment.
No ens preocupa tant que el pacient perda pes com que aprenga a menjar bé. No només està en joc l’aspecte o l’autoestima, sinó la salut en conjunt.
Potser l’esperó de perdre pes convenç el pacient que val la pena menjar correctament.
És difícil. El pacient vol resultats en un mes, mentre que nosaltres fixem un horitzó a dos anys vista.
Llavors apareix un divorci entre metge i pacient, i aquest últim menteix quan va a la consulta…
Potser menteix o bé no sap explicar el que ha menjat o quant de temps s’ha exercitat… Ens hem de centrar en la situació metabòlica que viu, sense que se senta culpable de la seua sobrecàrrega.
Però el pacient se sent sota sospita i se’n va.
El 90% de les persones que segueixen dietes d’aprimament ho fan fora de control mèdic. Per això hem d’actuar de forma sensata. Cal establir unes precondicions en l’entrevista clínica del pacient, i cenyir-nos a uns interessos mutus però sota la premissa que la salut, més que no l’aspecte físic, és una responsabilitat individual important.
Alguna recepta professional?
Als Estats Units els metges eren conscients que els programes de dieta i exercici com a prevenció només funcionaven entre un 2% i 20% dels casos. Van decidir investigar per què en aquests pacients funcionava (mantenien una pèrdua com a mínim de 13 quilos més enllà dos anys) i van descobrir que el secret està en l’hàbit.
Llavors?
Ensenyar el pacient a portar un control dels seus hàbits, a anotar el que menja i a mantenir una vida activa és més eficaç que espavilar-lo només amb una llista d’aliments hipocalòrics. Les persones que són conscients de quant consumeixen o de quantes calories cremen, acostumen a envellir sense sobrecàrrega. Convertida en hàbit, aquesta vigilància es fa còmoda i, fins i tot, plaent.