Ploreu, ploreu, ninetes...
El nostre organisme és savi. En vista de qualsevol ferida, ja sigui quirúrgica, per cremada o crònica, es desencadena un elaborat procés fisiològic que, a més de controlar l’hemorràgia i evitar la infecció, va encaminat a la reparació del teixit danyat. Llavors, per a què serveixen els antisèptics i els medicaments? La seva utilitat és ajudar l’organisme perquè aquest procés de curació avanci de forma més ràpida. Amb aquest fi s’han utilitzat tradicionalment remeis com l’àcid acètic, l’aigua oxigenada i la mercromina, que no sempre són eficaços perquè s’apliquen sense valorar el grau d’infecció de la ferida -aguda o crònica- i, a més de coure, retarden el procés de cicatrització. El més convenient per a les ferides més comunes és netejar-les amb una solució fisiològica a una temperatura pròxima als 32ºC- 35ºC.
Una ferida aguda segueix un procés de curació predictible en el temps: s’ha de tancar abans de 10 dies, amb la restitució anatòmica i funcional del teixit. Si passat aquest temps, per alguna raó, la cicatrització s’alenteix, la ferida passa a considerar-se crònica. Una ferida aguda, d’altra banda, es caracteritza per l’inici, en el mateix moment en què es produeix, de processos cel·lulars i vasculars que tenen com a objectiu promoure la coagulació i la migració de cèl·lules per a afavorir la curació. Així, la mateixa ferida actua com a responsable primera de l’estímul de curació i fa que augmenti la formació de noves cèl·lules per a la recuperació del teixit danyat. Aquest procés de curació és ordenat i continu. Tanmateix, quan les cèl·lules encarregades de la neteja (granulòcits i macròfags) són incapaces de donar una resposta adequada, augmenten els microorganismes i es descontrola el nivell bacterià. Aquesta reacció es manifesta mitjançant la inflamació de la ferida, l’enrogiment de les vores i dolor. A causa de la infecció local, que fa que la curació es retardi, la ferida exsuda un fluid transparent i grogós que pot arribar a ser purulent. Tot i que, en el cas de determinades patologies, com la diabetis, aquests signes d’infecció poden passar desapercebuts.
Qualsevol tipus de ferida està contaminada pels microorganismes de la nostra pell. La via perquè aquests no proliferin dependrà, en part, del nostre sistema immunològic, encarregat de les defenses de l’organisme, però la neteja i la protecció de la ferida són determinants per a mantenir el control bacterià. Per tant, és important retirar els residus o cossos estranys, com ara restes de terra o de cèl·lules mortes que es troben al llit de la ferida i afavoreixen el creixement bacterià. El més convenient és aplicar-hi una solució fisiològica a una temperatura pròxima als 32- 35ºC , ja que proveeix d’un medi humit i promou la granulació i la formació del teixit, causant mínims intercanvis de líquid en cèl·lules sanes. L’ús d’aigua potable també és adequat en aquests casos.
En canvi, les solucions antisèptiques utilitzades “des de sempre”, com ara l’àcid acètic, l’aigua oxigenada, la solució d’hipoclorit sòdic i les solucions a base de povidona comporten una sèrie de riscs per al nostre organisme que no sempre es tenen en compte. L’ús de la povidona iodada (una solució de iode molecular i povidona que es comercialitza com a antisèptic i desinfectant) és una bona alternativa per a tractar ferides brutes o amb risc important d’infecció, però no en pells sanes o ferides netes, ja que aplicar aquests productes pot provocar irritacions, reaccions al·lèrgiques i, fins i tot, arribar a anul·lar l’efecte del control de la infecció del propi organisme.
Els antisèptics, amb propietats i mecanismes d’acció molt diferenciats entre ells, s’han d’aplicar en dilucions normals, respectant les mesures de conservació. Abans de la seva aplicació, cal revisar la data de caducitat del producte i evitar-ne l’ús prolongat pel seu potencial de toxicitat cel·lular.
Finalment, malgrat que els anomenats apòsits de cura en ambient humit s’utilitzen en ferides cròniques -úlceres-, el seu ús no està renyit amb les ferides agudes. Tal com conclou un estudi publicat a Gerokomos, la revista de la Societat Espanyola d’Infermeria Geriàtrica i Gerontològica, aquests apòsits afavoreixen que el procés de cicatrització sigui molt més ràpid, a més de protegir de traumatismes la ferida i evitar la propagació de gèrmens.
- Abans de començar a curar, cal rentar-se molt bé les mans.
- No s’ha de tocar amb els dits la sang ni el llit de la ferida.
- Cal rentar la ferida amb aigua o solució salina. Si està molt bruta, es pot rentar amb sabó sempre que s’esbandeixi molt bé perquè no quedin restes de brutícia en la ferida.
- Cal aplicar-hi un antisèptic efectiu quan hi hagi un gran nombre de gèrmens, com ara una solució de clorhexidina, d’acord amb les indicacions terapèutiques.
- S’ha de cobrir amb un apòsit no adherent, un hidrocol·loide o una escuma de poliuretà. Convé evitar el cotó, que s’adhereix als teixits i pot provocar dolor i sagnat quan es retira. És possible que deixi restes de fibres en les ferides i provoqui infeccions.
- Cal anar al centre d’assistència sanitària si en la ferida hi ha objectes incrustats, quan hi hagi una hemorràgia difícil de controlar, si necessita punts de sutura per la seva profunditat o si està provocada per la mossegada d’un animal o per un objecte susceptible d’estar contaminat per fongs o bacteris, fins i tot tètans, perquè es requerirà d’assessorament per a l’ús d’antibiòtics i altres fàrmacs.