El llenguatge dels núvols
Quan els cirrus envaeixen el cel, s’estima que les properes hores hi haurà un canvi brusc del temps i baixaran les temperatures. Els cirrocúmulus poden precedir les tempestes, els estrats poden anunciar un dia gris a la tardor i a l’estiu una agradable jornada. Els nimbostrats porten pluja a la primavera i neu a l’hivern. Els núvols tenen el seu propi llenguatge. Per a entendre’l cal contemplar el cel i deixar-se guiar. Però és millor no confiar-se. El que està escrit pot canviar. Els paisatges del cel són només esbossos.
Els núvols es formen a la troposfera -la primera capa, de 17 quilòmetres de longitud, de l’atmosfera-, pel refredament de l’aire. El vapor d’aigua, invisible, o les partícules de gel, visibles, són tan lleugeres que els corrents les sostenen i les aglomeren. La morfologia en què es converteix aquesta unió depèn de les temperatures de condensació. Quan es produeix a temperatures inferiors a la de congelació, els núvols es formen amb vidres de gel; els que es generen en aire més càlid contenen gotes d’aigua. El moviment de l’aire n’esculpeix el desenvolupament. En repòs, els núvols tendeixen a agrupar-se en capes horitzontals; els forts corrents els llencen a ocupar un alt espai vertical.
Els núvols són ratlles al cel. La ciència meteorològica no els atorga gran importància, ja que són escasses les conclusions a què condueixen. Funcionen malament com a missatgers i encara que confirmen hipòtesis no serveixen d’instrument per a pronosticar el temps. La seva formació, el seu desenvolupament i les seves conseqüències són tan imprevisibles que l’únic que ha acordat com a cert l’Organització Mundial de la Meteorologia és la seva tipologia, condicionada pel lloc que ocupen en l’atmosfera: núvols alts, mitjans o baixos. També s’atén la seva formació vertical. Les característiques dels núvols depenen d’aquests paràmetres.
Els núvols alts se situen entre els set i els 13 quilòmetres d’altitud (un avió vola a 10.000 metres d’altitud). Aquests núvols són gel pur i se sostenen a temperatures inferiors a 35 graus sota zero. Entre els dos quilòmetres i els set apareixen els núvols mitjans, en els quals l’aigua i el gel es reparteixen de la mateixa manera a una temperatura que va dels 35 graus negatius als deu sota zero. Els núvols baixos estan carregats d’aigua i no pugen més enllà dels dos quilòmetres, i de vegades la seva temperatura supera els zero graus. Quan s’enganxen a la terra els anomenem boira.
D’aquestes tres formes fonamentals de núvols deriven els deu tipus que il·lustren els cels. Els núvols més llunyans són els cirrus, els cirrocúmuls i els cirrostrats. Els primers recorden filaments blancs i sense ombres, pinzellades que poden acabar envaint tot el cel i fent baixar les temperatures. Els segons aborrallonen el cel i anuncien tempestes. Els últims tenyeixen la volta amb un vel blanc que amaga el blau i el sol, i avancen condicions extremes: molt de fred o molta calor.
Els altocúmuls i els altostrats són irregulars, trencats per nombroses estries; es dibuixen amb moltes ombres i, encara que no oculten els raigs solars, amaguen el Sol. Els primers semblen flocs mitjans i desordenats, i amb freqüència descarreguen aigua. Els segons se succeeixen en prims i densos, molt tacats, i la pluja que duen, si cau, és fina i freda.
Els nimbostrats, els estratocúmulus i els estrats són els núvols més propers, aquells que podem superar pujant el cim d’una muntanya. Són els núvols grisos. Horitzontals i trists. I encara que ens parlen d’un dia plujós, moltes vegades no descarreguen aigua. De fet, els estratocúmuls, aquells cilindres interminables, es converteixen en nimbostrats, més foscs i regulars, per a començar a ploure. Els estrats sembla que s’enganxin a les teulades. I plou i no plou. A l’estiu es retiren quan el sol comença el viatge cap al migdia.
Resulta difícil calcular a simple vista quant pot mesurar un núvol que es desenvolupa en vertical. N’hi ha que superen els cinc quilòmetres. Els cúmuls són aquelles masses grans i plenes d’ombres, amb una forma que canvia de manera constant. Inofensius si l’aire és sec i tempestuosos quan hi ha humitat. Però són els cumulonimbus, els que semblen muntanyes de vapor al cim dels quals es forma gel, els que deriven en tempestes intenses o porten la pedra. A aquests els devem els dibuixos del cel. Qui no ha jugat a descobrir castells en l’aire?