Perdre la por de comprar en línia
Un dels principals llasts per a l’arrancada del comerç electrònic és la falta de confiança del consumidor a Internet com a mitjà de compra i pagament. Els consumidors suspenen amb 4,2 punts sobre 10 a Internet com a mitjà de compra en el Baròmetre de Consum 2003 de la Fundació Grupo Eroski. A més, el consumidor tampoc creu que estiguin garantits els seus drets quan compra en línia (4,05 punts sobre 10).
No obstant això, ningú podria demostrar que és més insegur comprar a Internet que en qualsevol altre lloc, encara que sigui més fàcil el robatori de dades en les transaccions electròniques que en els pagaments amb targeta en comerços o restaurants, o en utilitzar caixers automàtics. Però la proliferació de notícies sobre hackers o pirates informàtics, virus i frau en línia ha contribuït a crear un clima molt poc propici per a incentivar la compra en línia.
El comerç electrònic presenta els mateixos problemes que altres sistemes de compra no presencial (com el telèfon o la compra per catàleg), en els quals les parts no contacten físicament. El comprador necessita tenir garanties sobre la qualitat i les característiques dels productes que adquireix; el venedor, garantia del pagament, i hi ha d’haver un nivell acceptable de confidencialitat en la comunicació entre tots dos.
El nombre de sistemes de pagament varia d’una botiga electrònica a una altra. La forma més segura (però no la més còmoda) és el contrareembossament, únic mitjà de pagament en línia que opera amb diners efectius. Així, el consumidor no haurà de pagar res fins que no tingui el que ha adquirit en les mans. També es pot fer el servir el càrrec en compte, utilitzat sobretot en subscripcions, encara que el mitjà més utilitzat amb diferència per a pagar en línia són les targetes de crèdit o dèbit, utilitzades en més del 80% de les transaccions en línia a Espanya, segons la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.
En comprar a Internet amb targeta de crèdit, tant la validació com la realització efectiva del pagament es fan per mitjà del mateix sistema que en un comerç convencional. Una vegada que el número de targeta arriba al venedor, aquest l’envia fora d’Internet de la mateixa forma que en pagar en qualsevol botiga ‘física’. Per tant, el punt crític es produeix quan s’envia el número de targeta a través d’una xarxa pública i potencialment insegura com és Internet.
Per a garantir la confidencialitat en la transferència de dades a Internet, s’utilitza un protocol de seguretat, SSL (Secure Sockets Layer), que accepten la immensa majoria de navegadors. Aquest sistema assegura la identitat del venedor, garanteix la integritat del missatge i codifica les dades amb un xifrat de fins a 128 bits (farien falta milers d’anys de l’ordinador més potent del món per a descodificar el missatge), cosa que garanteix que si algú intercepta la comunicació no podrà interpretar-la.
Però això no resol tots els problemes, perquè qualsevol persona amb accés a una targeta aliena pot pagar a Internet amb ella (és a dir, a Internet no hi ha forma que ens sol·licitin el DNI com en una botiga “normal”). Per a posar fi a aquestes limitacions s’han dissenyat nous estàndards de seguretat que, a més, certifiquen l’autenticitat de l’usuari de la targeta. Els bancs ja estan començant a implementar el Comerç Electrònic Segur, que afegeix un altre element de seguretat per mitjà d’una clau associada a la targeta que només coneix el seu propietari. Així, després de teclejar el número de la targeta en comprar en línia, el comerç sol·licitarà al client el seu codi personal que l’identifica com a usuari legítim de la targeta.
Hi ha diversos sistemes de pagament ‘purament en línia’ que han sigut relegats a la marginalitat o la desaparició a causa de l’ús massiu de les targetes de crèdit. Però el veritable cavall de batalla es troba en els petits pagaments (micropagaments), on les comissions fan que no compensi usar targetes. Els sistemes per a micropagaments consisteixen en la compra per avançat de diners o en la liquidació periòdica d’un compte, i són molt necessaris en el mitjà virtual, on cada vegada hi ha més productes digitals (informes, diaris en PDF, música, vídeos, etc.) amb preus reduïts.
Tot i que hi ha nombrosos sistemes de micropagaments, el més conegut és PayPal, que compta amb més de 100 milions d’usuaris. A Espanya, Morso ha llançat una targeta prepagament per a Internet que es compra en quioscs o estancs i permet fer petits pagaments de forma anònima.
La forta implantació dels telèfons mòbils a Espanya els han obert les portes per a convertir-se en mitjà de pagament. Encara que el seu ús encara no està molt estès, els bancs i operadors telefònics porten uns anys apostant pel pagament per mitjà del mòbil, que després de diverses iniciatives disperses s’ha consolidat en un parell de plataformes: Movipay i Paybox. En aquests dos, l’usuari valida l’operació per mitjà d’un missatge curt (SMS) des del seu mòbil, que ha sigut associat prèviament a una targeta de crèdit.
Comprovar la seguretat del navegador
https://secure.comodo.net/example.html
Hi ha pàgines, com aquesta, on es comprova si el navegador accepta una connexió segura i com avisa que entra en una pàgina xifrada i informa sobre els certificats de seguretat associats a esta.
Micropagaments
Còmics, animacions, música, jocs, programari… es poden adquirir en línia gràcies a aquest sistema de micropagaments.
Comparar abans de comprar
Milers de botigues en línia en les quals es pot comparar els preus de milions de productes abans de decidir-se a comprar.
- Navegador segur. Per a comprovar que en enviar informació per Internet s’utilitza una comunicació segura cal mirar si el “http://” del caixetí superior on s’escriu l’adreça es transforma en “https://”, o si en la part de baix a la dreta dels navegadors més comuns apareix un cadenat tancat.
- Comprovar la política de privacitat. No s’ha d’oferir cap informació personal sense saber qui la recopila, per què ho fa i com la utilitzarà. En qualsevol cas, només s’ha de donar el número de targeta de crèdit quan sigui estrictament necessari i en llocs de confiança, que disposen d’un sistema de comunicació segur.
- Verificar les condicions de les devolucions i les despeses d’enviament associades a les compres.
- Portar el compte de les transaccions en línia, vigilar en el correu electrònic possibles missatges del venedor i revisar els extractes bancaris de les targetes de crèdit.