Per què ha centrat el seu treball en la part hospitalària de la donació?
La major preocupació continua sent l’alt índex de negatives familiars a la donació.
És cert. Si no s’haguessin produït entorn del 20% de negatives a la sol·licitud, l’any passat s’haurien aconseguit 856 possibles donants que es van perdre, la qual cosa hagués significat més de 2.000 implantaments d’òrgans sòlids. També és veritat que el percentatge de negatives no implica un descens en les donacions, ja que cada any hi ha més donacions i trasplantaments El problema continua sent que només l’1% de les morts compleix els requisits de donació, amb la qual cosa un 20% de negatives suposa una pèrdua molt alta.
Per què la voluntat del mort no té un rang superior, en el moment crític de la decisió de la donació, a la de la seva família?
Si el mort va manifestar en vida la seva voluntat de donar, generalment la família la respecta, però hem d’entendre que estem parlant d’una decisió vinculada a la mort d’un ésser estimat, i el dol és molt dur. Quan la persona ha mort de manera inesperada, els parents no assimilen el que els està ocorrent. El testament vital serà un recurs legal molt útil, i fins i tot alleujador per a la pròpia família, que sap que està complint la voluntat del mort. De totes maneres, en tots els casos, el paper del mediador és molt important.
Quina figura concreta és el mediador en una donació d’òrgans i quin paper fa?
És la persona que dins de l’hospital s’encarrega d’evitar que la família rebi informacions incorrectes o contradictòries que els desconcerten i els posen a la defensiva. Tot el procediment d’una donació ha d’estar regit per la transparència. En la relació ha de prevaler la delicadesa i el respecte cap a unes persones que es troben en estat de xoc i que no entenen el que els estàs dient: poden no assimilar-ho i pot resultar-los molt difícil prendre una decisió. El mediador ha d’aconseguir que la firma de la donació no sigui una càrrega més per a la família. Allò que no es pot remeiar és la mort de la persona, però sí que podem remeiar altres coses que fan una mica més suportable o menys dolorós aquest moment. Allò positiu és que tenim estudis que indiquen que vuit de cada deu famílies que van donar la seva autorització ho tornarien a fer, perquè consideren que els va ajudar a suportar el dol.
Es manté el contacte amb les famílies del mort de qui s’han extret òrgans per al seu trasplantament posterior a persones que els necessiten?
En la majoria dels casos, en un principi, els familiars se’n volen desentendre, necessiten el seu temps de dol, i veuen finalitzat el seu vincle amb la donació una vegada firmada l’autorització. No obstant això, se’ls dóna l’opció de saber com es va desenvolupar el procés, i no és estrany que passat un temps es posin en contacte amb el mediador i li preguntin pel resultat final. Se’ls informa, i d’alguna manera veuen la seva aportació social. Per descomptat, no hi ha res de pel·liculer en tot això, ni trobades entre família donant i receptora, ni res de semblant, però sí que es pot saber que la decisió va implicar millorar la vida d’una o de diverses persones, o fins i tot salvar-los-la.
Amb qui sí que es manté el vincle és amb el receptor. La seva vida canvia radicalment?
Doncs moltes vegades es passa de la possible mort a la vida, i en totes, la qualitat de vida millora. Cal tenir en compte que qui rep un òrgan donat està vinculat per sempre al sistema hospitalari, per la qual cosa coneixem els seus testimonis. A més, l’associacionisme sol ser freqüent, i la seva cooperació activa perquè altres tinguin la mateixa bona sort, també. Són persones que relativitzen molt les coses supèrflues de la vida. Diguem que atenen les coses importants, i no tant les urgents, un error que cometem molts, que ens deixem portar per les presses i per allò immediat, i oblidem allò essencial.
Cada cert temps, i com a residus que porta la marea, sorgeixen llegendes sobre el tràfic d’òrgans. Què hi ha de mite i de realitat en aquestes?
Fins a tal punt es parlava d’aquestes històries que Interpol en va investigar l’autenticitat. Va arribar a la conclusió que no són certes, o almenys pel que fa al tràfic d’òrgans procedents de cadàvers. Els trasplantaments són operacions molt complexes que necessiten una infraestructura d’alta tecnologia, un equip mèdic qualificat i un temps d’actuació molt breu en una àrea geogràfica limitada. Les llegendes sempre es generen en països del Tercer Món, i moltes vegades els cadàvers eren infants, quan la donació infantil és la més difícil de totes. I, a més, el receptor, que sol ser d’un país desenvolupat, desapareix, quan és sabut que necessita assistència clínica per a tota la vida.
I la donació d’òrgans no vitals? Oferir un ronyó per Internet?
Hi ha llocs on es negocia amb alguns òrgans. No és habitual, però sí que es produeix. La meva missió no és jutjar aquesta pràctica, ni saber si en aquests països s’atempta contra la legalitat vigent. Al nostre país només es paga la donació d’esperma i d’òvuls, i en els dos casos es tracta també d’una donació. En altres països europeus, la donació de sang està recompensada econòmicament. No jutjaré actuacions d’altres països, però el de la persona segrestada a la qual arrenquen el ronyó per a destinar-lo a un trasplantament és pura llegenda negra.
A què creu que es deu que Espanya sigui líder mundial en donació d’òrgans?
Hi ha una bona sintonia amb els ciutadans. En general, l’opinió pública respecte a la donació és bona i a més, hi ha confiança en els professionals mèdics i hospitalaris. Convé tenir present que la gran majoria de trasplantaments té lloc en la xarxa pública hospitalària i això garanteix la transmissió que els èxits són de tota la societat.
Per què hi ha diferències tan voluminoses entre comunitats?
M’alegra que em facis aquesta pregunta. Si a La Rioja es produeixen poques donacions no és perquè siguin menys solidaris, sinó perquè el seu sistema hospitalari ho permet en menor mesura. L’1% de donant útils a què ens referíem anteriorment són aquells que presenten mort cerebral per un dany irreversible al cervell. Una vegada que s’ha produït la mort, de forma artificial es manté l’oxigenació dels òrgans i aquests poden seguir funcionant quan són trasplantats. És important, per tant, que el donant es mantingui en certes condicions que només es poden donar en les unitats de vigilància intensiva concretes.
Suma ja vuit anys al capdavant de l’Organització Nacional de Trasplantaments. De què se sent més orgullosa i quina és la seva preocupació principal ara mateix?
La meva missió s’ha centrat a coordinar els esforços de tots els agents que intervenen en un procés de donació i a organitzar-los en una mateixa direcció. Cal treballar amb l’administració central, amb les autonòmiques, amb els professionals dels hospitals, tant en les autonomies com en tot l’estat, amb l’estament judicial, els jutges, els forenses i les esglésies. Sóc conscient que cal dedicar tot el temps possible als mitjans de comunicació, perquè és la millor forma d’arribar a la població i a les persones que poden donar els òrgans. És molt important que cada vegada que hi hagi qualsevol petit problema, donem la cara i mantinguem que el nostre sistema és absolutament transparent i que es pot explicar qualsevol decisió que s’hagi pres dins de l’Organització Nacional de Trasplantaments.
El seu objectiu principal és rebaixar la xifra de 20% al 15% de negatives. Què diria a la societat per a aconseguir aquesta important reducció en les negatives familiars?
Que només les persones podem donar vida. Hem de felicitar la nostra societat per estar al capdavant i ser exemple en el món, però no podem conformar-nos i abaixar la guàrdia. Parlar de la mort és dur, però morir és un fi inevitable que podem dotar de sentit transmetent el desig que el nostre cos, una vegada inert, ajudi els altres.