Repercussions molt diferents segons el règim matrimonial
La institució del matrimoni es troba en crisi al nostre país. Com a mostra que aquesta afirmació no és exagerada, n’hi ha prou observant una dada concloent: segons l’Institut Nacional d’Estadística, el nombre de separacions i de divorcis creix a Espanya a un ritme tres vegades superior al dels casaments. El mateix Institut de Política Familiar ho corrobora i recull en una publicació recent que el nombre de matrimonis trencats a l’any ha crescut un 72% l’última dècada.
La ruptura d’una parella afecta moltes persones -els mateixos cònjuges i els seus fills, els seus familiars i amistats- i de maneres molt diverses. Cal no oblidar que encara que per als contraents i la seva família el fonament d’un casament és l’amor, a efectes de la societat un matrimoni és un contracte legal, amb les seves clàusules -en aquest cas anomenades capitulacions- i les seves conseqüències posteriors en cas de ruptura. Entre elles, i deixant de banda aspectes d’índole emocional i psicològica, la separació i el divorci obliguen els excònjuges a adoptar una sèrie de mesures econòmiques per a atendre la cura, custòdia i aliments dels fills, protegir i compensar en termes econòmics el cònjuge més desfavorit per la separació o divorci, determinar a qui correspon l’ús de l’habitatge familiar, adjudicar-se préstecs o deutes pendents del matrimoni i posar fi al règim econòmic matrimonial.
Les mesures que s’han d’adoptar difereixen segons el règim econòmic pel qual es regeix un matrimoni. D’acord amb el nostre Codi Civil, hi ha tres règims econòmics matrimonials: de participació, de separació de béns i de béns a guanys. Precisament aquest últim és el que s’aplica per defecte en els casaments llevat que els contraents acordin optar per qualsevol dels altres dos règims. En aquest cas, cal anar a la notaria per a atorgar capitulacions matrimonials per mitjà d’escriptures.
| Règim econòmic | Definició | Quins béns implica |
|---|---|---|
| Béns a guanys | Són béns comuns del matrimoni els guanys o beneficis obtinguts durant el matrimoni indistintament per qualsevol dels cònjuges. | Els obtinguts pel treball o indústria Rendes i interessos, i fruits, dels guanys i dels privatius. Els adquirits a títol onerós a costa dels diners comuns. Les empreses i els establiments fundats durant el matrimoni per qualsevol dels cònjuges a costa dels béns comuns. Els guanys obtinguts pel joc. |
| Separació de béns | Cada membre del matrimoni és propietari dels seus béns i pot actuar amb total independència, administrant-los i disposant-ne amb total llibertat. L’única obligació és contribuir a les càrregues del matrimoni en proporció als recursos de cada un. | En les capitulacions matrimonials es pot pactar la forma en què es contribuirà a les càrregues del matrimoni, per exemple, assenyalant percentatges. En defecte de conveni respecte d’això, els cònjuges contribuiran proporcionalment als seus respectius recursos econòmics. |
| Participació | Règim molt poc utilitzat a Espanya. Cada cònjuge té dret a participar en els guanys que l’altre obté, però a cadascun li correspon l’administració i gaudi dels béns propis. | Durant el matrimoni, cada bé o recurs pertany de forma privativa a cada un dels cònjuges, i només els beneficis d’aquests béns poden aportar-se a la societat matrimonial. |
| Règim econòmic | Què passa en cas de divorci | Quins avantatges té |
|---|---|---|
| Béns a guanys | Es divideixen en dos tots els béns de la societat matrimonial. Per a això és necessari fer un inventari que enumeri tots els béns i realitzi paquets que puguin ser distribuïts de forma igualitària entre els dos cònjuges. | És el que es considera més just perquè respecta el principi de solidaritat del matrimoni. |
| Separació de béns | Els béns es liquiden fàcilment, ja que cadascun disposa dels seus. Només els béns que han sigut comuns s’han de partir entre dos. |
|
| Participació | Com ocorre amb el règim de béns a guanys, el cònjuge que més beneficis hagi obtingut durant el matrimoni ha de compensar l’altre cònjuge. | Presenta els mateixos avantatges que el règim de separació, però, a més, garanteix una major igualtat perquè preveu la participació del cònjuge que menys beneficis ha obtingut en els guanys de l’altre. |
Qui es queda amb l'habitatge?
L’habitatge familiar es configura com un patrimoni al servei de la família com a col·lectivitat, és a dir, com una espècie de propietat familiar que transcendeix els propis cònjuges, encara que sigui un bé privatiu d’un d’ells.
Quan hi ha fills menors d’edat o dependents, i en defecte d’acord dels cònjuges aprovat pel jutge, l’ús de l’habitatge familiar correspon als fills i al cònjuge en la companyia del qual queden, tant si l’habitatge pertany als dos cònjuges com si és propietat privativa d’un d’ells. Si el matrimoni no ha tingut fills o aquests són independents en el moment de la separació dels pares, pot efectuar-se una atribució de l’ús de forma successiva i alternativa fins que es produeixi la liquidació del cabal comú, sempre que l’habitatge sigui comú o un bé a guanys, i la posició econòmica dels dos cònjuges sigui la mateixa. En el cas que hi hagi una situació de desequilibri econòmic entre els cònjuges, en un primer moment s’atribuirà l’ús de l’habitatge al cònjuge més necessitat de protecció.
En el cas que l’habitatge sigui un bé privatiu d’un cònjuge, la regla general és que l’ús de l’habitatge correspongui a qui en sigui titular. Però, com a excepció, el jutge podrà acordar “que l’ús d’aquests béns, pel temps que prudencialment es fixi, correspongui al cònjuge no titular, sempre que, ateses les circumstàncies, ho fessin aconsellable i el seu interès fos el més necessitat de protecció”.
Quan l’habitatge familiar és de lloguer, i s’adjudica al cònjuge que no és titular de l’arrendament, la Llei d’Arrendaments Urbans disposa que el consort no arrendatari podrà continuar amb l’ús de l’habitatge. En aquest cas el cònjuge ha de comunicar la seva voluntat de continuar en l’habitatge a l’arrendador i en el termini de dos mesos des que li va ser notificada la resolució judicial, aportant còpia de la resolució judicial o de la part d’aquesta que afecti l’ús de l’habitatge.
| Territoris amb drets propis | |
|---|---|
|
Aragó Regix un règim legal anomenat consorci conjugal pel qual es delimiten quins béns són comuns i quins són privatius. Per mitjà de capitulacions es pot optar per un règim matrimonial paccionat o per una separació de béns. |
|
|
Illes Balears El règim legal és la separació de béns. Per mitjà de capitulacions -espolits a Eivissa i Formentera- es pot optar per un règim paccionat. |
|
|
Biscaia*, Llodio i Aramaiona El règim econòmic del matrimoni que regix en la majoria de les viles de Biscaia (inclosa Bilbao) és el que lliurement pacten els cònjuges en escriptura pública. A falta de pacte, regix l’anomenada Comunicació Foral, en virtut de la qual es fan comuns tots els béns mobles o arrels, tant els aportats com els adquirits durant el matrimoni, independentment de la seua procedència i del lloc en què radiquen. El fur biscaí també regix a Llodio i Aramaiona (Àlaba). |
|
|
Catalunya El règim legal és la separació de béns. Per mitjà de capitulacions es pot pactar un règim de participació, una associació de compres i millores, l’agermanament o pacte de meitat per meitat, pacte de convinença o mitja guadanyeria i el règim de comunitat de béns. |
|
|
Galícia El règim legal és el de béns a guanys. El dret civil gallec establix la possibilitat de convindre en capitulacions un altre règim econòmic matrimonial i estes capitulacions podran contindre qualsevol estipulació relativa al règim econòmic familiar i successori, sense més limitacions que les derivades del que establix la llei del Dret Civil de Galícia. |
|
|
Navarra S’establix com a règim legal el règim de conquistes o societat conjugal de conquistes. Per mitjà de capitulacions matrimonials es pot pactar un altre règim, com el de comunitat universal de béns o el de separació de béns. |
La separació, la nul·litat i el divorci no eximixen els pares de les seues obligacions envers els fills. L’obligació d’alimentar i atendre les necessitats bàsiques d’estos seguirà vinculant els pares, sense que importe en absolut la seua separació o el seu divorci. Si el pare o la mare que ha de passar la pensió no complix les seues obligacions o no s’arriba a un acord entre les dues parts, el jutge serà qui determine la quantia que haurà d’aportar cada cònjuge, i el cònjuge privat de la custòdia serà qui haurà d’abonar la pensió d’aliments als fills. Durant el temps que dura la separació, el cònjuge més dèbil també pot rebre una pensió alimentària, ja que és una obligació entre parents atendre esta necessitat. No obstant això, una vegada executat el divorci, esta pensió desapareix ja que no hi ha cap vincle de parentiu entre els dos excònjuges.
El cònjuge a qui la separació o divorci produïsca un desequilibri econòmic en relació amb la posició de l’altre, té dret a una pensió compensatòria que es fixarà en la resolució judicial, tenint en compte, entre altres circumstàncies, els acords a què hagueren arribat els cònjuges, l’edat i l’estat de salut, la qualificació professional i les possibilitats d’accés a un lloc de treball, la dedicació passada i futura a la família, la duració del matrimoni i de la convivència conjugal… El dret de rebre pensió s’extingix quan cesse la causa que el va motivar, bé per desaparéixer el desequilibri econòmic, bé per contraure el beneficiari de la pensió un nou matrimoni o per viure maritalment amb una altra persona. També és possible renunciar-hi, però no és el més aconsellable, encara que se substituïsca per la pensió d’aliments, atés que amb el divorci s’extingirà la pensió d’aliments i ja no podrà sol·licitar-se pensió compensatòria, per la renúncia prèvia.