L'addicció al joc és una malaltia

L'addicció al joc és una malaltia

/imgs/20040101/img.psicologia.01.jpg
S’estima que a Espanya més de 500.000 persones sofreixen de problemes seriosos amb el joc i quasi 800.000 presenten alguns dels símptomes característics dels ludòpates. El punt de partida en aquest tema és que el joc patològic, encara que pugui semblar un vici, és una malaltia. Perquè, encara que el joc en general és una cosa normal i desitjable, quan esdevé addicció es converteix en malaltia. Moltes persones han arribat a perdre-ho tot, diners, família, treball, relacions, per culpa de la seva dependència del joc. Per a aquests malalts, el joc és una obsessió que es pot considerar com un descontrol dels impulsos, el mateix que ocorre amb l’impuls de robar (cleptomania) o de cremar coses (piromania). Hi ha ludòpates que troben plaer en el fet de jugar, d’altres que diuen que guanyen diners jugant i també n’hi ha que afirmen que són uns experts en els trucs de l’atzar i que són capaços de detectar quan, per exemple, la maquina “està calenta” i es disposa a donar premis abundants.
Tots sabem que si s’anomenen jocs d’atzar és perquè no hi ha forma de controlar sistemàticament els resultats del joc i, per tant, a penes intervenen les habilitats de la persona per a saber quan es cantarà bingo, si la ruleta s’aturarà en aquest o aquell número o si el premi de la loteria es vendrà en aquesta o aquella localitat. D’altra banda, alguns ludòpates s’excusen assegurant que jugar els allibera de tensions quotidianes, que els diverteix, els distreu o els permet albirar l’esperança d’un futur sense problemes econòmics.

De primer cal reconèixer el problema

Quasi sempre són situacions que es prolonguen en el temps, perquè el jugador patològic rarament reconeix ser-ho. Mostra tendència a mentir fins i tot a les persones més properes, a endeutar-se per a saldar deutes de joc i així poder jugar novament per a eliminar el nou deute contret, encara que manifesta que tot se solucionarà de seguida, quan arribi la “ratxa bona”. Minimitzen el seu problema manifestant (com ho fan altres addictes, per exemple a l’alcohol) que “això ho deixo quan jo vulgui”. Amb freqüència, la ludopatia és una addicció que es presenta associada a d’altres: l’alcohol, el tabac, els medicaments, les drogues… El perfil més clàssic de qui juga de forma patològica és el d’una persona capritxosa, amb problemes d’ansietat, dificultats d’adaptació social i escassa tolerància de les frustracions. Quant a les formes de joc, al costat del bingo, les loteries i els casinos, les màquines escurabutxaques mereixen una atenció específica, encara que només sigui per la seva proliferació i per la proximitat tan immediata a tota la població.

El més atractiu de les escurabutxaques consisteix no sols en la relativa freqüència amb què sonen les monedes quan cauen, encara que siguin en poca quantitat, sinó que a més vessen de músiques, paraules seductores i colors en moviment que estimulen i atreuen el possible jugador. Els qui han dissenyat els programes de les màquines coneixen els mecanismes del comportament humà. Reforcen de tal manera la conducta que els qui pateixen d’alguna debilitat anterior fàcilment corren el risc de convertir-se en addictes a aquest joc i a d’altres. Les escurabutxaques retornen al jugador un percentatge fix dels diners captats. Però cal saber que si es juga de forma continuada, es perd sempre, irremissiblement. Mantenen l’atenció i la tensió del jugador concedint petits premis de tant en tant. Com que les màquines poden ser d’alguna manera manejades pel jugador que selecciona opcions per mitjà de palanques o botons, se li fa creure que d’alguna manera controla el resultat dels premis que es poden obtenir.

Què cal fer davant de la ludopatia

• Les famílies de jugadors patològics poden sol·licitar la prohibició que entrin a certs llocs de joc, com ara bingos i casinos.
• Si hi ha indicis raonables de joc patològic, cal recórrer a professionals especialitzats i també a associacions d’autoajuda per a les ludopaties.
• Normalment, un ludòpata no pot deixar de jugar sense rebre ajuda, per molta força de voluntat que tingui.
• La ludopatia rares vegades té una sola causa o circumstància. Necessita la intervenció d’especialistes de la psicologia per a dissenyar el procés de deshabituació. És freqüent que el ludòpata tingui una personalitat immadura, pors, sentiments d’inferioritat i falta de responsabilitat.
• Com que una de les característiques del ludòpata és la impulsivitat, la intervenció consistirà en una reestructuració de la personalitat que li permeti afrontar situacions difícils, tolerar la frustració i aprendre a fixar-se límits.
• A més, s’ha d’intervenir en l’entorn familiar o social, com en qualsevol altra addicció.
• La família ha d’entendre que es tracta d’una malaltia i ha d’assumir la responsabilitat d’acompanyar i ajudar el pacient en el procés de deshabituació.
• Ila prevenció. Sense anar més lluny, és important que els fills no sentin freqüentment que una loteria o un joc solucionaria les nostres vides. Han de saber des de molt petits que amb els jocs d’atzar sempre s’acaba perdent.