El rostre de la col·laboració amb una ONG

El rostre de la col·laboració amb una ONG

/imgs/20040101/img.miscelanea.01.jpg
Fa quasi dos anys i en aquestes mateixes pàgines, Vicent Ferrer va definir l’apadrinament com “el sistema de solidaritat més perfecte per a contribuir al desenvolupament dels països pobres, ja que garanteix una donació permanent durant un llarg període de temps”. La clau d’aquest sistema de recaptació de fons és que s’aconsegueix un compromís personal durant anys d’una donació que voreja els 20 euros al mes, quantitat que sol ser actualitzada d’acord amb el IPC. La majoria de vegades els diners són destinats a una comunitat o un projecte concret, no es tracta de subvencionar la vida d’un nen o una nena en particular, encara que hi ha organitzacions que afirmen personalitzar l’enviament. A canvi de la donació, el padrí rep informació periòdica del projecte que s’està portant a terme, una fotografia i les dades personals de l’infant que li han assignat o que ha triat, correspondència del fillol o la fillola i el rebut per a poder desgravar el 20% de l’aportació en la declaració de la renda.

Se subvenciona un projecte

Segons l’estudi del CIS del 2002, menys del 30% dels ciutadans col·laboren amb una ONG de forma habitual, xifra que augmenta fins al 40% en la declaració de la renda. Fora de campanyes de resposta a catàstrofes, moments en què es multiplica el nombre de col·laboracions, la majoria dels qui destinen part dels seus ingressos a una ONG de desenvolupament ho fa per mitjà de l’apadrinament. De fet, les dues associacions que atorguen més importància a aquest model, Intervida i Fundació Vicent Ferrer, reconeixen que el 99,08% i 67,26% dels fons amb què compten respectivament procedeix dels seus padrins. Les dues organitzacions i la gran majoria d’associacions que opten per aquest sistema deixen clar que si bé l’apadrinament és a un nen concret, l’aportació econòmica està destinada a tota la comunitat on viu el fillol. És a dir, les aportacions se sumen al fons comú per a portar endavant un projecte. Aquest sistema d’ajuda regular i contínua permet donar estabilitat econòmica a les associacions que treballen pel desenvolupament del Tercer Món a llarg termini.

El procediment

/imgs/20040101/img.miscelanea.02.jpg
A través del telèfon, per via postal o cada vegada més freqüentment utilitzant Internet, quan es formalitza l’apadrinament d’un nen o una nena l’organització sol·licita les dades personals i bancàries. El pagament voreja els 20 euros al mes, encara que es pot optar per una quota anual. La rescissió unilateral del contracte és possible quan es desitge i n’hi ha prou amb una simple telefonada a la ONG, sempre millor que no sol·licitar a l’entitat financera que no accepti el rebut, atès que la logística de les ONG necessita saber amb quines aportacions compta. Per això, si bé les campanyes de sensibilització busquen respostes immediates, és preferible que el compromís d’apadrinament sigui meditat i conscient, perquè representa una despesa de fins a 240 euros a l’any. L’organització, per la seva banda, fa un esforç notable per integrar i actualitzar les bases de dades i a organitzar els enviaments periòdics als padrins, per assignar-los un menor i enviar-los-en una fotografia i les dades personals. El padrí sol ser una persona, una parella o una família, encara que cada vegada més ho són empreses i cursos de col·legis que durant tota la seva vida escolar viuen atents al que fa el seu fillol, un nen com ells, en un altre lloc del món. Si l’apadrinament es prolonga en el temps i el fillol supera els 15 anys, l’organització convida el padrí a prendre un altre fillol.

Pont entre el Primer Món i el Tercer Món

Quan vam preguntar a Vicent Ferrer per la desconfiança que pot suscitar aquest tipus de programes, va respondre amb rotunditat que “qui vulgui justificar la seva consciència per no ser solidari, efectivament trobarà raons per a afirmar que no havia d’ajudar ningú perquè les fórmules humanes sempre poden ser sospitoses d’engany”. L’apadrinament dota l’ajuda d’un rostre. A canvi del compromís econòmic, el padrí consolida un vincle a través del seu fillol amb el lloc on aquest viu, coneix característiques del seu país i és informat puntualment dels avanços en la difícil empresa de dotar de desenvolupament a zones paupèrrimes. Les normes comunes a totes les ONG indiquen que no es poden enviar regals particulars als fillols: encara que es tracta d’un acte de bona voluntat, no és el tipus d’ajuda que es necessita i mai no és positiu discriminar els infants que no rebran regals. Igualment, tampoc no s’habiliten vies per a enviar diners en efectiu. Recomanen enviar cartes breus i clares, i en el cas de dirigir-se a un país sud-americà, no fer servir el terme “padrí”, perquè en algunes zones aquesta figura té connotacions negatives lligades al poder. El que sí que permeten algunes organitzacions és la visita al lloc on viu el fillol, les despeses de la qual assumirà el padrí. Per descomptat, no és possible emportar-nos els nens al nostre país, perquè resultaria contraproduent treure’ls del context sociocultural en què viuen. A més, apadrinar un nen no té res a veure amb el fet d’adoptar-lo. Són nens que, fins i tot en condicions de supervivència difícil, viuen feliços amb les seves famílies.

Apadrinar també en el primer món

Aquesta fórmula és encara minoritària i desconeguda a Espanya, però està en auge en alguns països europeus. Es tracta d’habilitar un sistema perquè una família que ho desitgi es responsabilitzi d’un nen en dificultat econòmica i familiar en la seva mateixa ciutat o regió. La família assumeix les despeses vitals i educatives del fillol, amb qui s’estableixen dos tipus de vincles: o bé es pot limitar a donar la quantitat estipulada perquè el nen o la nena compti amb uns diners suficients per a la seva alimentació, vestimenta i educació, però sense cap intenció de conèixer el seu rostre; o bé s’estableix un vincle que, sense arribar a l’adopció, faciliti a aquest nen menys afavorit un suport en la seva educació i en el seu desenvolupament. En aquest cas, el padrí és com una segona família simbòlica que es preocupa del seu futur.