La informació és "als núvols"
Abans que la revolució elèctrica il·luminés les llars polsant només un interruptor, sense que importés on es generava aquesta electricitat ni com arribava fins a les cases, els domicilis disposaven del seu propi generador elèctric. Actualment, la informàtica viu una evolució semblant. Cada vegada és més habitual que els usuaris tinguin documents, vídeos, fotos o fins i tot els programes informàtics, com ara processadors de text o editors d’imatges, no al seu ordinador domèstic sinó en servidors externs, als quals poden accedir amb facilitat només teclejant una adreça en qualsevol navegador. El sistema de “cloud computing” (‘computació en núvol’) fa que la línia entre el nostre ordinador i Internet sigui cada vegada més difusa.
Fins fa pocs anys, tota la informació utilitzada per l’usuari s’emmagatzemava en el disc dur de l’ordinador i, com a excepció, s’utilitzava Internet per enviar arxius d’un ordinador a un altre. Però, en aquests moments, les cançons, les pel·lícules o els arxius es poden “pujar” als servidors de serveis com ara Youtube o Flickr, de manera que el disc dur es buida amb rapidesa. D’aquesta manera, l’ordinador deixa de ser el centre de l’activitat digital de l’internauta per convertir-se en el vehicle d’accés als diversos llocs web on es guarda i es comparteix la informació amb altres usuaris.
Pujar fotos i vídeos a serveis com Flickr (que serveix per a crear i compartir àlbums de fotos en línia) i Youtube (que té la mateixa finalitat però amb vídeos) o a una xarxa social com ara Facebook té molts avantatges. D’una banda, descarrega el disc dur de l’ordinador, de manera que permet destinar aquest espai a altres arxius que puguin ser més importants com els relacionats amb la feina. El disc dur té un espai limitat, mentre que els serveis web ofereixen en conjunt una capacitat d’emmagatzemament gairebé infinita. Aquesta pràctica garanteix, al seu torn, que sempre que l’ordinador pateixi algun dany o destrucció parcial la informació no se’n vegi afectada perquè es guarda en un altre lloc. Exerceixen, en molts casos, de còpia de seguretat. D’altra banda, els serveis de correu web com Gmail, Hotmail o Yahoo! Mail, que destaquen perquè guarden tots els correus enviats i rebuts amb els arxius adjunts, o Zyb, que també emmagatzema tots els contactes de telèfon i les adreces de correu electrònic, asseguren que gran part de la informació sensible de l’usuari no es perdrà. El mateix passa amb Flickr i Photobucket per a les fotografies, o amb paquets ofimàtics com Google Docs o Zoho, on es pot guardar i treballar sobre tota mena de documents escrits només polsant un botó.
Un altre avantatge que comporta guardar la informació a les plataformes de la Xarxa és que es troba més accessible, amb independència del lloc on sigui l’usuari i sense necessitat de carregar l’ordinador domèstic. Hi ha prou d’utilitzar l’equip informàtic d’un amic, el d’un cibercafé i, fins i tot, un mòbil per arribar a la informació guardada en línia. Les dades emmagatzemades a l’ordinador només es poden consultar des del propi ordinador, però al “núvol” es pot arribar des de qualsevol aparell amb connexió a Internet.
Finalment, aquest sistema també proporciona la possibilitat de compartir els arxius amb altres usuaris. Hi ha prou d’enviar una clau d’accés al servei als nostres contactes perquè ells hi entrin i gaudeixin dels vídeos, es delectin amb les fotografies o escoltin cançons. Els internautes poden buscar el que els interessa i així s’evita sobrecarregar l’ample de banda amb arxius pesants que alenteixen la navegació. En comptes d’enviar per correu electrònic les fotos de les vacances a tots els amics i familiars, l’usuari pot limitar-se a indicar-los on es troben. Això sí, protegides amb una clau perquè només ells les puguin veure.
Encara que els avantatges són indiscutibles, aquests serveis que faciliten l’accés a la informació no estan exempts de riscs i convé prendre precaucions, sobretot, en l’àmbit de la privacitat. Cal no oblidar que quan s’utilitzen les plataformes de l’anomenada Internet social per guardar i compartir informació, es confia aquesta mateixa informació a terceres empreses. Són elles les que han de garantir per contracte que no faran ús il·lícit de les dades ni de la informació privada que se’ls ha confiat, ni la vendran per a finalitats publicitàries (spam) o d’una altra índole. Abans de publicar cap dada en aquests serveis, convé llegir amb deteniment les condicions d’ús.
Sota la premissa que tota precaució és poca, la millor mesura de seguretat que es pot aplicar és el sentit comú. Cal ser conscients que la informació guardada en un determinat servei pot posar en perill la nostra privacitat, a més de violar els drets d’altres persones. Per norma, es recomana no pujar-hi arxius que no siguin propietat de l’usuari sense demanar permís als afectats o als protagonistes, que afectin la imatge d’altres persones o que estiguin subjectes a llicències d’ús restrictives.
Hi ha determinades plataformes dissenyades amb la funció específica de fer còpies de seguretat del disc dur de l’usuari. A més d’oferir els seus servidors per a pujar-hi arxius, permeten ser sincronitzats de manera automàtica amb la informació que es troba a l’ordinador, de forma que qualsevol canvi queda reflectit en la còpia de seguretat. Són serveis molt segurs i la probabilitat que les dades siguin robades és mínima. La majoria disposen d’una versió gratuïta bàsica, amb límit mensual de pujada i emmagatzemament, i una altra versió de pagament que ofereix emmagatzemament il·limitat i la possibilitat de pujar-hi un nombre més gran d’arxius al mes. Els més destacats són Drop Box, Wuala, Mozy i Windows Live Mesh, integrat dins del servei Windows Live de Microsoft.