Addicció al treball, un problema ben valorat
No sempre es distingeix la línia que separa la devoció de l’addicció al treball. De vegades resulta difícil marcar la diferència entre una persona que gaudeix amb la seva feina, que s’implica amb un compromís admirable i ho fa de manera competent, d’una altra que presta massa atenció a la seva professió i que deixa de banda les altres facetes de la vida i fa minvar així la seva salut i la del seu entorn, sense que ella mateixa ho percebi. En tots dos casos és probable que es desenvolupi un acompliment de tasques excel·lent, però mentre que en el primer preval la motivació i la satisfacció, en el segon es pot estar gestant un abús o, fins i tot, una dependència insana cap a l’entorn laboral.
L’addicció al treball brolla de manera preferent en aquelles societats que situen al cim de la piràmide de valors l’acompliment laboral i la cultura de l’esforç. Es percep com a positiu l’excés d’hores i de dedicació, encara que redundi en la minva d’altres facetes de la vida de la persona, com ara les relacions afectives, familiars i socials.
La majoria de persones senten satisfacció per un bon treball, augmenta la seva autoestima quan els superiors els valoren positivament o incrementen els seus ingressos per treballar de forma competent. No obstant això, cal anar amb cura de no convertir l’èxit professional en l’única manera d’obtenir el reconeixement dels altres i de sentir-se satisfet. D’aquesta manera es corre el risc de deixar de banda altres aspectes de la vida tan importants i necessaris com les relacions personals o el gaudiment del temps lliure.
Les persones extremadament perfeccionistes o obsessives, a les quals apassiona el control gairebé malaltís sobre les seves tasques i presten una atenció compulsiva als detalls irrellevants, són les principals candidates a convertir-se en víctimes del treball, ja que corren el risc d’esclavitzar-se per dedicar massa esforç al terreny laboral.
És probable que la persona addicta al treball no sigui conscient del seu problema fins que el seu entorn comença a notar les repercussions d’aquesta exagerada dedicació, símptomes com ara cansament constant, ansietat, tristesa, sentiments de culpabilitat davant de tasques inacabades, manca de temps lliure i estrès quan descobreix que hi ha alguna cosa que fa minvar la seva salut.
Els qui dediquen un excés d’esforç i de perfeccionisme en la feina es veuen recompensats per la imatge de competència i de seguretat que projecten cap a si mateixos i cap al seu entorn. Aquesta reacció és positiva. Però quan es converteix en l’única font de satisfacció personal, sorgeix el risc d’addicció al treball.
Així mateix, les persones que inverteixen massa hores i energia en la feina i deixen de banda tota la resta poden generar un comportament obsessiu. Experimenten dificultats per a desconnectar amb altres activitats plaents, perquè el fet de deixar tasques pendents els provoca un sentiment desmesurat de culpabilitat. La sensació de descontrol per haver deixat feina pendent els provoca estrès i només senten alleugeriment si continuen treballant. Un cercle viciós que s’associa a persones amb un caràcter obsessiu i meticulós en extrem, que no suporten la incertesa ni el desordre, i que intenten controlar l’ansietat esforçant-se més del que caldria.
Generalment, qui dedica un esforç excessiu al treball té competència i capacitat per a assumir multitud de tasques, fet ben valorat pels superiors i companys. Tanmateix, corre el risc de sobrecarregar-se de responsabilitats que no li competeixen. La raó: els companys i els superiors poden aprofitar la seva capacitat per a delegar-hi cada vegada més treball, fins i tot aquelles tasques que no li corresponen.
Aquesta situació es produeix, a més, de forma natural, sense que ningú no mostri mala intenció, ja que en qualsevol lloc de treball infon confiança saber que hi ha algú que compleix sempre de forma competent. En aquests casos cal ser prudent abans d’acusar els altres d’aprofitar-se de la situació. Potser és un problema que ha generat de forma involuntària la persona mateixa, que no ha sabut delimitar bé les seves tasques i responsabilitats i que, al final, es veu obligada a complir unes determinades expectatives de treball que ella mateixa ha generat, i així córrer el risc d’imposar-se unes obligacions que la mantenen atrapada.
Un treballador excessivament complidor i competent que estigui sobrecarregat de tasques pot començar a sentir-se desesperat i incapaç de canviar la seva situació. A més, la seva feina, generalment, no s’acompanya de gaires compensacions econòmiques ni ascensos perquè no sol vanar-se del seu esforç. Normalment, es tracta d’algú amb dificultats per a comunicar-se de forma assertiva i fer respectar els seus drets, obligacions i responsabilitats. Sovint acaba sent imprescindible per a la seva empresa o el seu departament per assumir moltes responsabilitats i tasques que només ell domina, ja que a més de costar-li delegar en altres persones, no sap dir “no” als encàrrecs. Amb el temps, arriba a tenir un sentiment de responsabilitat enorme perquè s’ha convertit en “imprescindible”. I com que és molt responsable, no sap com canviar la situació perquè pensa que posar un límit als seus companys el faria semblar menys competent, i això decebria els seus superiors.
Conseqüències de l’abús de treball
L’excés de dedicació al treball origina el descuit de les relacions personals i familiars que deriven en problemes en l’entorn personal, i que s’afegeixen a l’estrès per la sobrecàrrega laboral. Un abús o addicció al treball acaba amb conflictes familiars i la desvinculació amb les amistats, al mateix temps que es deixen de banda les activitats plaents que abans es practicaven durant el temps lliure. La persona que se sent sobrecarregada de tasques de manera contínua sofreix la síndrome del cremat o “burnout”. Pateix estrès i un sentiment d’apatia i desinterès cap al que abans resultava atractiu, tant en el terreny laboral com en el personal. Davant d’això, és important aturar-se i canviar la situació, ja que a llarg termini podrien aparèixer símptomes relacionats amb la depressió. De vegades, quan s’ha generat una addicció al treball i la persona ho assumeix, apareixen sentiments de desesperació per la dificultat que comporta buscar una solució satisfactòria. La persona s’angoixa pensant que no pot renunciar a una faceta que ha adquirit tant de protagonisme en la seva vida. Generalment, no intentarà canviar el rumb fins que els senyals no siguin més que evidents i l’obliguin a reconèixer que les seves relacions familiars i personals s’han deteriorat. Com en qualsevol tractament per addicció, la recuperació passarà per la reconstrucció de totes les facetes de la persona.
- Establir un horari laboral fix que s’haurà de complir sense excepcions.
- L’horari laboral haurà de tenir en compte les hores de descans i de temps lliure.
- Determinar quines funcions i responsabilitats reals competeixen al càrrec que s’ocupa i complir-les, tret de les excepcions acordades amb l’empresa o amb els superiors.
- Delimitar tasques diàries de forma que es puguin complir dins de l’horari establert per a evitar l’aparició d’estrès.
- Aprendre a deixar una mica de feina pendent i a no fer totes les tasques amb una perfecció que signifiqui destinar excessiu temps a detalls poc importants.
- Aprendre a delegar tasques en altres companys sense intenció de controlar tot el treball, sinó només supervisar-lo.
- Saber dir “no” a algunes tasques proposades per altres.
- Aprendre a fer respectar els drets personals dins de la feina.
- Proposar-se metes laborals realistes a curt, mitjà i llarg termini.
- Recuperar activitats per al temps lliure que s’han deixat de banda.
- Reforçar els vincles personals i familiars per a desitjar disposar de temps lliure i estar amb les persones importants de l’entorn.