Continua havent-hi poques places i cada vegada són més cares
Cada vegada som més longeus: al nostre país, el 17% de la població és més gran de 65 anys i d’aquí a dues dècades ho serà gairebé un de cada quatre espanyols. No és gens estrany, per tant, que la demanda de sol·licituds d’ingrés en residències per a la tercera edat creixi. També l’oferta d’aquests centres ha augmentat, encara que no gaire: els últims quatre anys ha passat de 3,5 places per cada 100 habitants a 4,14 places, i en el segment de més grans de 80 anys les 14 places per cada 100 habitants en són avui 16. Però aquest creixement és insuficient, com ho demostra el fet que set de cada deu residències analitzades en aquest informe de CONSUMER EROSKI, que fa quatre anys va publicar un estudi semblant, tinguin llista d’espera. No s’han apujat gaire les tarifes de les residències per a ancians, ja que des del 2005 ho han fet un 8% de mitjana, quan l’IPC acumulat en aquest període ha estat del 9,4%. Però hi ha un matís important en aquesta dada: les residències públiques, encara que continuen sent més econòmiques que les privades i concertades, s’han encarit, de mitjana, un 23%. I en un supòsit concret molt comú, el d’un resident vàlid en habitació compartida, l’increment de tarifes és encara més gran. Fa quatre anys havia de pagar, de mitjana, en una residència pública 775 euros, i avui n’hauria d’abonar 1.021, un 32% més. Tarifes i increments cars, ja que les pensions s’han apujat un 19% durant aquests quatre anys. I perquè un jubilat espanyol cobra de mitjana 821,5 euros (dada del desembre del 2008).
El nombre de residències que han merescut un suspens en l’examen s’ha reduït considerablement, ja que ha passat del 14% al 3%, però es mantenen mancances poc disculpables: lavabos sense timbre d’emergència en dos de cada cinc residències, un 20% d’aquestes sense servei de fisioteràpia i rehabilitació, el 35% només compten amb un metge de capçalera com a únic especialista i en més de la meitat no s’havia fet un simulacre d’emergència l’últim any. Les públiques i concertades destaquen amb millors qualificacions i menys suspensos que les privades, igual com passava el 2005.
Aquestes són algunes de les conclusions a què ha arribat CONSUMER EROSKI després d’analitzar 125 residències amb la mateixa metodologia que l’informe de fa quatre anys. Els tècnics d’aquesta revista, a més de demanar tota la informació rellevant de cada centre per mitjà de diverses gestions, van visitar 125 residències ubicades a la Corunya, Àlaba, Alacant, Astúries, Madrid, Barcelona, Burgos, Cadis, Granada, Guipúscoa, Màlaga, Múrcia, Navarra, Sevilla, València, Valladolid, Biscaia i Saragossa, fent-se passar en totes per clients ficticis. L’objectiu era comprovar l’atenció assistencial que dispensen als residents, les infraestructures i els serveis de què disposen, el nombre d’ancians que correspon a cada cuidador, el grau d’intimitat i la sensació de sentir-se gairebé com a casa que pugui tenir cada persona gran i l’atenció mèdica que els hi ofereixen. També es va estudiar la netedat, la seguretat i l’accessibilitat de les instal·lacions, i es van anotar i es van comparar els preus de les residències, ja fossin privades, concertades o públiques. En 12 de les 125 residències de la mostra no es va permetre la visita als hipotètics clients i cinc centres (de Valladolid, Alacant, la Corunya i Barcelona) no comptaven amb un certificat que acredités de forma oficial que la residència disposava de tots els elements necessaris per a assegurar una atenció adequada als ancians.
Amb tot, la valoració mitjana de les residències estudiades, un “bé”, és satisfactòria i la mateixa que fa quatre anys. I, igual que llavors, les residències públiques no es revelen tan sols més econòmiques, sinó que obtenen una millor qualificació final (7,3 punts de mitjana i cap suspens) que les privades i les concertades (6,7 punts i 7,2 punts respectivament i un 4% de suspensos). Per territoris, obtenen una qualificació més dolenta que el 2005 Cadis i la Corunya (passen del “bé” a l'”acceptable”) i Guipúscoa (del “molt bé” al “bé”). I milloren Barcelona, Màlaga, Sevilla i Saragossa (de l'”acceptable” al “bé”) i també Biscaia (de “bé” a “molt bé”).
Equipament, netedat i accessibilitat
Més de la meitat de les 125 residències analitzades, el 57%, eren de titularitat privada, el 20% tenien caràcter concertat (centres de caràcter privat que ofereixen algunes places públiques subvencionades per l’Administració) i un 23% eren públiques (encara que pugui sorprendre, aquesta és la proporció de residències públiques en relació a les privades que hi ha a Espanya). A més d’estar preparades com a residències permanents, el 56% d’aquests centres poden oferir places per a estades temporals, donar servei com a centres de dia (34%) o servir d’habitatges comunitaris (5%). L’oferta mitjana és de 41 habitacions per residència, encara que es van visitar petits centres de només cinc cambres i una residència a Navarra amb més de 500 habitacions. El més habitual és que comptin amb habitacions individuals i dobles (idònies per a matrimonis o parelles de residents, i més econòmiques que les individuals); encara que també es van trobar habitacions triples (en 23 centres) i fins i tot amb quatre llits (en set residències).
En general, les residències mereixen un “bé” en serveis i infraestructures, però destaquen les visitades a Àlaba, Navarra i Biscaia amb un “molt bé” de mitjana. En l’extrem contrari, les d’Astúries suspenen amb un “regular” i les analitzades a Cadis i Saragossa són les úniques amb pitjors qualificacions que les analitzades el 2005, que no forçosament van ser les mateixes. L’estat de manteniment dels centres és òptim en general (només un 12% necessiten reformes) i compten amb habitacions ben equipades (amb calefacció, armaris, tauletes…) encara que és rar que tinguin aire condicionat, telèfon o televisor. Tres de cada quatre tenen lavabo a l’habitació, però aquest no té timbre d’emergència (sí que n’hi ha en el 96% de les habitacions). La major part de les residències disposen d’assistència farmacèutica, programes d’animació sociocultural, sales de lectura i menjador. Però hi falten gimnasos (només el 35% de les residències visitades en tenien) i sales d’ordinadors amb connexió a Internet (només presents en el 16% dels centres).
En línies generals, l’estat de netedat d’aquests centres és correcte, per bé que els jardins de 10 de les 94 residències que en tenen es troben una mica descuidats. Suspenen en aquest apartat les residències visitades a Cadis i destaquen una vegada més les d’Àlaba, amb un “molt bé”, igual que les de Navarra i Granada. L’accessibilitat per a discapacitats també obté bones qualificacions, encara que suspenen en aquest apartat els centres visitats a Cadis i Màlaga. Així, gairebé tots els centres visitats disposaven de rampes o ascensors per a pujar d’un pis a un altre (excepte tres residències madrilenyes, que només tenien escales) i tant els lavabos com les habitacions tenen, en general, terres antilliscants, plats de dutxa amb agafador i inodor amb suports laterals.
Netedat, seguretat i serveis assistencials
Pel que fa a l’alimentació, el 90% de residències elaboren els propis menús (les altres confien en empreses de càtering) i el 96% l’adapten a les necessitats mèdiques dels residents. Per ajudar a la digestió amb un petit passeig, un 85% disposen d’espais d’esbarjo i passeig, encara que en l’extrem contrari, un 15% ni tan sols compten amb una terrassa o una simple zona asfaltada. Però si va haver-hi un apartat que va destacar per sobre de la mitjana va ser la seguretat, que va obtenir un “molt bé” de mitjana i un “excel·lent” en el cas de les residències visitades a Àlaba, Alacant, Guipúscoa i Múrcia. Un 92% dels centres visitats a tot el país disposaven d’extintors, llums i sortides d’emergència, sistemes d’alarma i portes tallafoc i, tret de dues residències de la Corunya, una de Madrid i una de Valladolid (l’única província que va obtenir un mediocre “acceptable”), les altres disposaven d’un pla aprovat per a possibles emergències. Encara que, i aquesta va ser la mancança principal en matèria de seguretat, menys de la meitat de les residències van fer un simulacre d’incendi l’any passat.
Els 125 centres analitzats tenen una mitjana de més de 35 persones en llista d’espera i només un 30% disposen de places lliures. Per tant, no totes les persones que les necessiten veuen cobertes les necessitats de manutenció, atenció i allotjament. Per bé que, en termes generals, els centres intenten cobrir totes les necessitats dels seus residents i donar una atenció integral, per a la qual cosa compten amb personal sanitari i social, a més de serveis de neteja, cuina, gestió o administració. L’apartat d’atenció assistencial va ser valorat globalment amb un “bé” que va arribar al “molt bé”, una vegada més, en el cas de les residències d’Àlaba. Així, dos de cada tres residències tenen un metge permanent (en un 35% es tracta d’un metge de capçalera), el 83% disposen de consulta mèdica, el 53% tenen sala d’infermeria pròpia, el 80% disposen de servei de fisioteràpia i rehabilitació, tres de cada quatre tenen llits articulats per a tots els residents i la majoria compten amb banys geriàtrics (totes les concertades, el 94% de les privades i el 80% de les públiques). Escassegen els postoperatoris (només n’hi ha en el 10%) o les unitats especialitzades per a tractar casos d’Alzheimer o demència senil. De mitjana hi ha una persona responsable (infermers, ATS, metges i auxiliars) per cada tres usuaris, encara que els percentatges són millors en les residències públiques que en les privades (2,8 i 3,3 residents per treballador, respectivament). De nit, quan es tracta d’atendre només emergències puntuals, la xifra és d’un treballador per cada 25 residents (encara que sempre està en contacte amb els serveis sanitaris d’emergència). Les residències visitades a Múrcia destaquen positivament pel nombre més alt de geriatres, pneumòlegs i professionals de cures pal·liatives.
S’ha avaluat fins a quin punt les residències permeten als seus usuaris sentir-se com a casa i, encara que aquest apartat ha merescut un “bé”, el resultat ha sigut pitjor que el 2005. Fallen les residències visitades a Cadis amb un “regular” i les de Saragossa amb un “acceptable”. Destaquen, amb un “molt bé”, les de la Corunya, Àlaba, Múrcia, Navarra i València. La majoria dels centres (un 96%) permetien als seus usuaris sortir-ne i entrar-hi lliurement i tots, excepte sis, els deixen traslladar-s’hi amb els seus mobles i efectes personals. Gairebé tots els centres permeten als residents rebre visites a les pròpies habitacions i un 70% els deixen quedar-se amb ells sempre que es trobin delicats de salut.
- Visita: Informi’s sobre el seu funcionament i visiti’n les instal·lacions.
- Ubicació: Triï un centre pròxim al lloc on visqui la família o les amistats pròximes.
- Accessos: Asseguri’s que les entrades i sortides estiguin asfaltades, amb rampes o ascensors.
- Interior del centre: Comprovi que no hi hagi barreres ni cap altre tipus d’obstacles, que els recorreguts interiors disposin de passamans i bona il·luminació. Si hi ha més d’una planta ha d’haver-hi ascensors.
- Habitacions: Fixi’s que siguin àmplies, ben ventilades i il·luminades i, si és possible, amb lavabo complet.
- Seguretat: Interessi’s pels sistemes d’emergència, antiincendi i alarma del centre.
- Plantilla: Asseguri’s que la residència disposa de personal suficient, amb la titulació exigida i l’experiència necessària. Porti-hi tot l’historial mèdic per a confirmar la seva medicació, la dieta o el tractament.
- Horari de visites: Ha de ser ampli i flexible.
- Dieta setmanal: Ha de ser variada i estar supervisada per un metge.
- Serveis: La residència ha de tenir teràpies ocupacionals, sala de rehabilitació i/o gimnàs, banys geriàtrics assistits, sala de consulta mèdica, sales de cures i sales comunes suficients i àmplies. Sol·liciti informació sobre els serveis inclosos i exclosos en el preu.
Preus i diferències entre privades i públiques i taules comparatives
Es van anotar grans diferències entre tarifes en funció de la titularitat del centre (públic, privat o concertat), de l’oferta de serveis, del tipus d’habitació que es triï (les individuals solen ser uns 100 euros més cares que les compartides) i de l’estat de salut del resident (si és dependent pagarà aproximadament 300 euros més de mensualitat). La tarifa mitjana és de 1.356 euros al mes, davant els 1.252 euros que es pagaven fa quatre anys (8% d’increment davant el 9,4% de pujada de l’IPC en el mateix període). En els centres públics, el preu és inferior, 1.174 euros de mitjana davant els 1.500 euros dels privats. En les residències concertades no es va poder aconseguir una mitjana de preu comparable a la de les privades i les públiques, ja que no totes ofereixen el mateix nombre de places públiques i el seu preu, extremadament divers, varia en funció de la situació física i socioeconòmica dels residents (per a més informació sobre tarifes mitjanes a cada ciutat, vegeu el quadre de la pàgina 36).
Els centres públics i concertats són més barats i obtenen millors qualificacions que els privats en l’examen elaborat per aquesta revista. El 87% de les residències públiques i el 84% de les concertades es van valorar amb un “molt bé” o un “bé”, mentre que aquest percentatge va ser del 73% en el cas dels centres privats. Els únics quatre casos que van suspendre la prova de la revista amb un “regular” o un “malament” van resultar ser residències privades i concertades, en comparació amb les públiques que no van merèixer cap suspens. També és significativa la proporció de residències que es queden amb un mediocre “acceptable”: un 23% de les privades, un 14% de les públiques i un 12% de les concertades.