Les al·lèrgies alimentàries, un problema sobredimensionat
Amanida sí, però sense nous; cafè amb llet, però de soja; bescuit sense ou; i la sopa, sense cloïsses. No són capritxos ni desigs de molestar el cambrer de torn o als amfitrions quan ens conviden a casa seva. D’aquests matisos en la selecció dels plats pot dependre la vida d’una persona que pateix d’al·lèrgia alimentària als fruits secs, a la llet de vaca, a l’ou o al marisc, els productes que més al·lèrgies provoquen. Ara bé, tot i que es tracta d’un trastorn comú, els experts asseguren que moltes de les autodiagnosticades al·lèrgies als aliments pels mateixos afectats no ho són. Les reaccions alimentàries es confonen de manera habitual amb les al·lèrgies i la conseqüència més immediata és l’ús indiscriminat de mètodes que, sense estar avalats per la comunitat científica, diuen ser eficaços per al tractament dietètic de les al·lèrgies o les intoleràncies alimentàries. Són nombrosos els pares que atribueixen a les al·lèrgies els símptomes que mostren els seus fills com ara picors, diarrees i mals de panxa. Tanmateix, la majoria dels afectats no s’han fet les proves clíniques obligatòries per a determinar un diagnòstic precís.
Com a conseqüència, la sospita de patir una al·lèrgia alimentària altera la qualitat de vida de les persones que segueixen dietes en què exclouen els aliments dubtosos. Aquestes restriccions dietètiques innecessàries poden augmentar el risc de patir deficiències nutricionals i afavorir l’aparició de quadres continuats d’ansietat, originats per la impossibilitat de menjar de tot i la necessitat de revisar a consciència l’etiquetatge dels aliments. Aquestes són les conclusions de les últimes investigacions efectuades per investigadors britànics i alemanys que asseguren, a més, que nombroses persones mal diagnosticades compren aliments lliures d’al·lergògens inútils per al tractament del seu malestar.
L’al·lèrgia alimentària és una resposta immunitària exagerada i inapropiada de l’organisme, que s’origina després del consum de determinats aliments que la majoria de la població tolera sense problemes. Sovint, aquest tipus d’al·lèrgies es confonen amb altres modalitats de reacció a aliments no al·lèrgiques, conegudes com “hipersensibilitat als aliments”. Tot i que no es pot negar l’evidència del nombre de persones amb diagnòstic d’al·lèrgia alimentària, els investigadors en aquest camp asseguren que el problema de la incidència i de l’elevat augment de les al·lèrgies alimentàries pot estar sobredimensionat. Segons l’Organització Mundial de l’Al·lèrgia, només un petit percentatge d’adults que oscil·la entre l’1% i el 3 % pateix una al·lèrgia alimentària. Entre els menors de quatre anys, el percentatge augmenta fins al 6% o el 8%.
Una investigació efectuada per la Universitat de Portsmouth (Regne Unit) revela que el nombre d’infants amb diagnòstics clars d’al·lèrgia alimentària o hipersensibilitat als aliments és notablement inferior al que creuen els seus progenitors. Els científics van elaborar un estudi amb la totalitat dels infants nascuts a l’Illa de Wight (costa sud d’Anglaterra) i van comparar els resultats de la incidència d’al·lèrgies i hipersensibilitat alimentària amb una investigació semblant feta 20 anys enrere. La conclusió va ser que, en dues dècades, les al·lèrgies no havien augmentat de manera notable i que el nombre d’al·lèrgics no era tan elevat com es pensava. Segons els pares, 807 nens i nenes eren al·lèrgics o intolerants a algun tipus de menjar; però, després de ser sotmesos a diversos exàmens clínics de diagnòstic, només un 5% van manifestar al·lèrgia alimentària.
Un altre estudi, en aquest cas alemany i dirigit per Axel Trautmann, del departament de Dermatologia, Venereologia i Al·lergologia de la Universitat de Würzburg, va reclutar 419 pacients ingressats a la clínica davant la sospita de mostrar al·lèrgia a algun aliment. Després de ser sotmesos a una avaluació diagnòstica protocolaritzada, poc més de la meitat dels pacients, 214 (51,1%) van manifestar una resposta immunològica positiva que avalés el diagnòstic. En els 205 pacients restants (48,9%), malgrat les sospites personals, els resultats de les proves mèdiques van descartar l’al·lèrgia alimentària. Les dues investigacions constaten, per tant, que s’exagera l’afecció de les al·lèrgies alimentàries entre la població.
Els autors adverteixen que l’única manera de protegir-se de les restriccions alimentàries innecessàries i les conseqüències negatives de preocupar-se per una al·lèrgia inexistent és mitjançant una avaluació mèdica completa. De la mateixa manera, només després d’un diagnòstic precís és possible prevenir les conseqüències greus que es poden derivar del desconeixement d’una verdadera al·lèrgia alimentària, com ara l’anafilaxi (reacció al·lèrgica sobtada i severa per tot el cos).
Les principals eines diagnòstiques per a avaluar al·lèrgies i intoleràncies alimentàries són la història clínica, els test cutanis, les analítiques sanguínies que determinen el nombre d’immunoglobulines específiques o IgE (les persones al·lèrgiques tenen, en general, nivells més alts d’aquests anticossos en l’organisme) i les dietes d’exposició o provocació. En primer lloc, és determinant elaborar una anamnesi (una història amb totes les dades clíniques rellevants del pacient) que reculli amb detall l’existència d’antecedents familiars o personals relacionats amb les al·lèrgies. S’hi ha d’indicar, a més, l’edat d’inici del consum d’aliments, la ingesta d’aliments en el moment del diagnòstic, l’edat d’inici dels símptomes, el temps transcorregut entre el moment en què es va menjar l’aliment i l’aparició dels símptomes, i quina mena de símptomes eren.
Aquesta informació s’ha de completar amb una exploració física detallada durant la qual es faran proves de punxada (“prick tests”) per comprovar la sensibilitat a cada substància susceptible de provocar al·lèrgia. S’apliquen gotes de diferents al·lergògens en la cara interna de l’avantbraç i, a continuació, es fa una petita punció superficial indolora a través de cadascuna de les gotes. En pocs minuts poden aparèixer picors, enrogiment i bonys. Com que en aquests tests són habituals els falsos positius, la prova diagnòstica de referència és la de provocació oral, doble cec i controlada amb placebo: s’administren al pacient dosis cada vegada més grans del possible al·lergogen i es combinen amb dosis de placebo sense que el metge i el pacient sàpiguen de quin es tracta en cada cas.
Abans de fer aquest tipus de prova, s’exclouen de la dieta del pacient per uns dies tots els aliments sospitosos de causar l’al·lèrgia. Si el pacient no ha millorat després de dues setmanes de dieta estricta d’exclusió, s’entén que és poc probable que l’al·lèrgia sigui la causa dels seus símptomes. Si després d’aquesta dieta d’exclusió l’afectat millora de manera clara, es farà la prova de provocació, sempre en un hospital dotat de les mesures necessàries de reanimació en cas d’anafilaxi. Durant el període d’observació s’efectuarà un registre detallat de la quantitat administrada, l’hora i les incidències que es produeixin.
Al mercat s’ofereixen diversos tractaments dietètics per a al·lèrgies i intoleràncies alimentàries que no disposen de l’aval de la comunitat científica. Aquests coneguts mètodes, com el test Alcat o el NOVO Immogenics, són una aproximació diagnòstica equivocada i, per tant, retarden l’aplicació d’un tractament adequat.
Aquest tipus de tractaments consisteixen a avaluar el pacient i a proporcionar-li un llistat d’aliments permesos i altres que ha d’evitar, una dieta sense fonaments mèdics ni nutricionals que pot resultar desequilibrada i monòtona. Les organitzacions sanitàries de tots els continents que representen l’estudi clínic de les al·lèrgies alimentàries, amb l’Organització Mundial de l’Al·lèrgia al capdavant, coincideixen a advertir que aquests tests són ineficaços i en desaconsellen l’ús per a fer front a les al·lèrgies i a les intoleràncies alimentàries, igual com en el cas d’altres malalties per al tractament de les quals també s’ofereixen, com ara obesitat, migranyes o còlon irritable.
El problema principal a què s’enfronten els afectats per al·lèrgies alimentàries és que no sempre coneixen la composició dels aliments que ingereixen. Un inconvenient que no es concreta en els aliments envasats, ja que per llei esmenten de manera expressa en l’etiquetatge tots els ingredients reconeguts entre els al·lergògens alimentaris més corrents, com la llet i derivats, les lleguminoses (inclosos els cacauets i la soja), els ous, els crustacis, el peix, les hortalisses, el blat i els cereals que continguin gluten, els fruits de clofolla, l’api, la mostassa i els grans de sèsam i els productes derivats de tots aquests aliments, a més de sulfits. El risc de prendre un d’aquests aliments “prohibits” és més alt quan es menja fora de casa, en un restaurant, al menjador escolar o sempre que es comprin productes a l’engròs sense l’etiqueta corresponent.
Als restaurants és habitual que alguns dels plats que s’ofereixen de manera habitual continguin espessidors tan comuns com la farina de blat o saboritzants com la crema de llet. Ingredients que, malgrat que en aparença són inofensius, resulten tòxics en cas d’intoleràncies o al·lèrgies alimentàries. Un plat compost de pèsols amb pernil o un estofat de carn pot estar elaborat amb una cullerada de farina de blat o algunes llesques de pa torrat per espessir la salsa. Per aquesta raó, fins que no s’aprovi la norma que obligui els restaurants a informar els seus clients de la composició i dels ingredients exactes que componen cada plat, cal actuar amb sentit comú. Davant del dubte, es preguntarà al cambrer o al cuiner si el plat cuinat conté l’aliment que resulta tòxic. I si la resposta no és satisfactòria, ja sigui pels ingredients o per desconeixement, la millor recepta és abstenir-se de tastar-lo.
Si els afectats per aquest tipus d’al·lèrgia són els nens, els pares seran els responsables d’alertar els seus professors, tutors i, fins i tot, el cap de cuina del menjador escolar sobre els aliments causants de l’al·lèrgia. Al gener del 2005, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) va subscriure un conveni amb les principals empreses de restauració col·lectiva, associades en la Federació Espanyola d’Associacions dedicades a la Restauració Social (FEADRS), a fi de millorar la qualitat dels menús escolars. Entre les diverses activitats portades a terme aquests anys destaca la redacció d’un protocol nutricional que inclou un apartat dedicat als menús per a dietes especials, en què es recullen recomanacions dietètiques davant de casos d’intolerància al gluten i d’al·lèrgies alimentàries. És obligatori que aquestes recomanacions les conegui el personal que treballa en l’empresa de restauració, a la cuina i al col·legi.
Els símptomes més representatius de les reaccions al·lèrgiques es mostren en general al voltant de la cavitat bucal, en forma d’erupció prop de la boca, amb picor a dins i a la zona de la faringe. Altres manifestacions són les següents:
- Símptomes cutanis com ara urticària, inflor als llavis i a les parpelles. Es pot donar una situació de gravetat si aquest edema es localitza a la laringe, ja que pot provocar una obstrucció del pas de l’aire. Es manifesta amb veu ronca i dificultat per respirar i empassar.
- Símptomes digestius, com ara vòmits i diarrea
- Símptomes respiratoris, en forma d’esternuts, picor nasal i mucositat aquosa amb enrogiment ocular i inflor de parpelles i, de manera puntual, amb un quadre d’asma (tos, fatiga i xiulets al pit).
Després d’estar exposat a una substància per primera vegada, el sistema immune d’una persona es fa sensible i, en una exposició posterior, es pot donar una reacció al·lèrgica de forma sobtada i severa per tot el cos, coneguda com anafilaxi. Aquest quadre es considera extremadament sever si s’associa a mareig o pèrdua de consciència. En aquest cas s’anomena xoc anafilàctic i és la situació més greu d’una reacció al·lèrgica.