Vostè assenyala amb claredat els qui considera culpables de la crisi.
Jo diria que hi ha un origen de la crisi històrica, estructural, de coses que s’han anat donant en les economies des de fa molts anys, però és que darrerament els bancs havien optat per dur a terme una sèrie d’operacions de crèdit i d’especulació que els van portar a acumular un risc immens. I aquest risc era insostenible. Als Estats Units, al Regne Unit i en molts altres països, la banca ha fet fallida com a conseqüència de l’especulació, de la seva mala pràctica, d’una assumpció de riscs tremenda… S’ha omplert del que s’anomenen actius tòxics, de porqueria, d’escombraries financeres que no valen res i s’han descapitalitzat, i quan s’han descapitalitzat han tancat l’aixeta perquè no poden prestar. Però l’economia no pot funcionar sense crèdit i si s’entén així la crisi és evident que els responsables són els bancs.
Què vol dir exactament que la banca està en fallida?
Quan una persona diposita els diners en un banc, el banc no els manté. Avui en dia, si algú els en dóna 100 ells no en mantenen més de nou o deu, per fer front a possibles retirades. I amb la resta, presta diners perquè el negoci dels bancs és prestar. I aquests préstecs que dóna el banc són els seus actius. Què passa? Que si aquests actius no valen res, el banc es descapitalitza, perd el seu valor. I això és el que ha ocorregut. Que a fi d’obtenir recursos per a donar més préstecs, el banc ha venut contractes, ha ficat els recursos en inversions financeres que al final no valen res. Per exemple, un banc que hagi donat milions a un promotor perquè faci 200 pisos. Quant val aquest préstec en el balanç del banc? Cinc milions. Però si ara resulta que el promotor ha fet fallida i no pagarà, aquest actiu del banc ja no val cinc milions d’euros. Valdrà el que hi hagi darrere d’aquest préstec, que moltes vegades no és res perquè si no cobrarà res… valdria zero. I el problema és que el banc, amb aquests actius, ha de fer front al seu passiu, al seu deute, a la seva obligació. És clar, si abans en tenia 1.000 podia fer front a 1.000 d’obligació. Però si ara en té 300, només pot fer front a 300 d’obligacions. I aquesta és la bancarrota dels bancs.
La solució és nacionalitzar la banca?
El problema de les autoritats és com hi intervenen. Què nacionalitzo? Cinc milions, que és el que em diu el banc que té, o un milió, que és el que en realitat val? I aquí cal estar molt atents. Els ciutadans hauríem de demanar claredat, responsabilitat als banquers que han fet això i negar-nos que es pagui amb els nostres diners actius que ells han acumulat i que ara ja no valen res.
Vostès, els economistes, expliquen la crisi amb claredat; però, la van veure venir?
Qualsevol persona que analitzés objectivament la situació sabia que això havia d’esclatar. De fet, són desenes, centenars d’economistes els qui aquests anys advertíem el que estava passant. Què ocorre. Que un, en cada pas que fa, guanya molts diners pensant que mai no caurà. Fins que cau. O pensa que caurà l’altre. Era evident que hi hauria una caiguda, absolutament indiscutible. En termes financers no es pot sostenir una piràmide com la que s’ha creat. Un dels bancs que ha estat intervingut amb un capital de 7 milions d’euros tenia actius tòxics per 27.000 milions. Aquesta desproporció és tan gran que és insuportable.
D’on surten els diners que s’injecta a la banca?
De diversos llocs. En primer lloc, els Estats Units i el Regne Unit han emès els darrers mesos centenars de milions de diners, de bitllets. Han creats nous diners. En segon lloc, d’un increment de l’endeutament. En tercer lloc, els Estats Units tenen una moneda que imposa a la resta del món sense suport i després surt de les reserves dels bancs centrals, que n’eren moltes. S’ha produït un increment gegantí d’aquesta massa monetària a partir de les reserves, dels dòlars i dels diners que han emès els Estats Units i e Regne Unit, que serà una càrrega impressionant els anys vinents.
Com arriba la crisi de les hipoteques dels Estats Units fins a l’últim racó de l’economia?
Quan una persona subscriu una hipoteca, va al notari, la firma, se’n va a casa, la fica al calaix i paga religiosament tots els mesos. Però el banc, aquest paper el ven i n’obté diners. Per vendre’l oculta el risc que té i aquesta hipoteca circula i algú la compra. Per això, el problema que hi ha ara és que encara no se sap quina és l’envergadura o l’extensió real d’aquesta toxicitat de les hipoteques. Però després n’hi ha més. Perquè no és només això l’única cosa que venien els bancs. Ara hi ha el problema del deute de les targetes de crèdit, i segurament n’hi haurà més. I després, a més, hi ha el problema creat per la caiguda dels bancs i la fallida de moltes empreses, de molts països fins i tot sencers. Encara no se sap la magnitud de la crisi, però sí que sabem que és incommensurable. És el sistema financer mundial, el que està malalt de mort, i això cal canviar-ho necessàriament, modificar-ne el funcionament.
Hem vist crisis altres vegades. Per què aquesta és diferent?
De vegades ocorre en la natura que la quantitat canvia la qualitat i en aquest cas l’envergadura de l’assumpte és tremenda. Vivim el naixement d’un nou sistema financer i això pot ser més o menys traumàtic, més o menys durador i després, naturalment, s’hi resistiran els qui estan guanyant molts diners i hi tenen molts interessos.
Qualificaria la situació de molt greu?
Jo crec, francament, que estem en una situació d’emergència perquè, per haver-se tancat d’aquesta manera el crèdit, quina activitat financera pot funcionar sense crèdit? Sense crèdit no funciona res. Per tant, el problema és que s’ha esgotat, és que han tancat l’aixeta de la gasolina del motor i el motor sense la gasolina no funciona i, si no funciona, les empreses començaran a fer fallida l’una darrere de l’altra. Això fa que els treballadors es quedin sense feina, que gastin menys i, quan gasten menys, les empreses venen menys. L’altre dia va estar aquí una professora islandesa i ens va dir que anéssim a l’aeroport a recollir-la perquè no li deixaven treure amb la targeta més de 20 euros. Als països de l’est, Hongria, Letònia, estan pràcticament en aquesta situació, el “corralito”, diguem-ne. Pot ser que hi hagi també una superinflació, amb tots els diners que estan ficant en el sistema. De moment està continguda, però això provocarà una inflació tremenda.
Fins i tot els més liberals estan ara a favor d’intervenir; significa que el mercat no es regula sol?
Això és evident. Els mercats són mecanismes d’intercanvi que estan envoltats de drets, de normes, i aquestes normes i aquests drets s’han d’ajustar a uns objectius. Ho anomenen “el capitalisme sense intervenció”: mentida. La intervenció existeix sempre, encara que sigui per a dir “faci vostè el que vulgui”. Tractar igual els desiguals és una cosa tremenda, no porta ni més menys que al caos social i al desordre. I el mercat necessita normes, necessita regulació, perquè el mercat pot anar en molts sentits, hi ha irresponsables, hi ha estafadors, hi ha operacions que són absolutament insostenibles i a les quals cal posar límit.
Confia que aquesta crisi donarà a llum un model econòmic més just?
No ho sé. És aviat. Som al començament d’un període històric que es resoldrà els pròxims vint o trenta anys. No sabem si serà nen o nena. Pot ser que, d’aquí, en surti un món més ordenat o més caòtic. Cal evitar que els diners, i per tant el poder, siguin una creació privada. La font de l’economia ha de néixer del poder públic dins una lògica social. Perquè, si no, anem cap a un món que només respon als interessos d’uns poquíssims. I aquests interessos són absolutament contraris als interessos de la totalitat i no satisfan les necessitats humanes. És hora que fem una reflexió moral sobre la forma d’organitzar l’economia.
Els consumidors també s’han endeutat massa?
Espanya és l’únic país de l’OCD, dels 30 països més rics del món, en què els salaris reals no han crescut els darrers anys. És clar, no és casual que l’endeutament més alt coincideixi amb el fre dels salaris reals. Tampoc cal ser un gran economista. És una fal·làcia culpar la gent, els consumidors. És cert que vivim en un món en què s’estimula artificialment el consum, en què l’oci i els espais de vida estan vinculats a les compres, però això no ho han fet les persones, això és la lògica d’aquest sistema. Així, el deute privat s’ha destinat al consum de béns privats, mentre que el deute públic podia haver creat infraestructures, béns socials que haguessin fet, entre altres coses, la vida més agradable.
I les empreses?
La petita i mitjana empresa a Espanya prou fa amb el que fa, que és crear el 95% dels llocs de treball en unes condicions dolentes d’esgotament de la demanda, de fre del creixement. Aquestes polítiques que els economistes anomenem deflacionistes, d’anar amb el fre posat constantment, a la petita i mitjana empresa la maten. La petita i mitjana empresa necessita aire, espenta, mercat, suport, consum, xarxes de distribució, i això és el que s’està frenant.
No deixa vostè gaires alternatives als estalviadors per a invertir.
La recomanació que dono als qui tenen estalvis és que inverteixin en banca ètica, que són bancs que destinen els recursos a inversió productiva. Crec que és bo que els consumidors coneguin la banca ètica, que té bancs molt interessants i molt importants, cooperatives de crèdit… És a dir, que allà on estigui cadascú, que trobi alternatives per a aquests diners que finançaran activitats econòmiques molt més positives, perquè crearan més feina o més riquesa.
Quines solucions veu per a l’economia espanyola?
Espanya té algunes particularitats, sobretot que la bombolla immobiliària és molt forta i que l’economia espanyola s’ha descapitalitzat molt els darrers anys. La distribució, el transport, la indústria, molts serveis importants estan en mans de capital estranger. I ara el govern no té ressorts per a posar en marxa a fi de superar la crisi, no tenim fonts endògenes de creació de riquesa. Si interessa posar en marxa un pla nacional del sector hostaler no es pot fer, perquè està en mans de capital estranger. I després, la nostra economia està especialitzada o s’ha especialitzat els últims anys en serveis molt poc productius, s’ha abaixat la despesa pública. Cal fer passos per a invertir en innovació, perquè, és clar, les empreses que estan aquí hi són per interessos de mercat, però no tenen com a objectiu estratègic millorar l’entorn general de l’economia espanyola. I anar a les reunions internacionals per tractar de crear condicions més favorables, no tan sols per anar-hi.
Ha arribat a dir que la borsa és com el casino.
Teòricament, la borsa és on es compra i es ven, per exemple, en relació amb les accions, el capital de les empreses. Llavors, el valor de les accions hauria d’estar, teòricament, en funció de la situació financera, econòmica de les empreses, de les seves expectatives i no seria lògic que tinguessin aquests moviments tan extraordinaris. Són mercats purament especulatius i això és l’abús de l’economia mundial d’aquest moment, que la gran majoria de recursos se’n va al moviment especulatiu, al casino financer. El problema és que, com més diners vagin al casino, menys queda per a finançar l’activitat productiva. És fàcil imaginar com seria el món si tots aquests diners que hi ha en el casino financer estiguessin finançant l’economia productiva. És veritat que la borsa, si no hagués perdut el sentit original, tindria sentit, perquè és la manera com les empreses es poden capitalitzar, és una funció important i per això és interessant, però s’ha desnaturalitzat.
A vostè li deuen dir que és un utòpic
És que en tots els moments de la història, les coses que van una mica més enllà del curt termini són utòpiques. És a dir, un banquer, tot el que no sigui guanyar diners com guanyen ara és utòpic, però això passa sempre. El que hem de fer els qui tenim independència de pensament és dir el que pensem i fer veure a la gent què és el que passa, i les utopies serveixen per a això, per a anar avançant. El que nosaltres plantegem, economistes com jo, són senzillament les mesures que es prenien fa vint anys, trenta anys. Una banca pública que estigui pendent que no es paralitzin els mercats. ¿És una utopia pensar que la humanitat dediqui deu o quinze dies de despesa militar perquè no es mori ningú de fam? Realitzable és, si es volgués. També era una utopia posar fi a l’esclavitud.