Audiòfons, el preu de perdre oïda
Micròfon, amplificador, auricular, comandament a distància i connexió a telèfons mòbils mitjançant Bluetooth. Encara que estiguin relacionats amb el so no són els components d’un aparell musical, ni d’un televisor, sinó dels audiòfons, petits ordinadors que es col·loquen al pavelló auditiu i necessiten d’ajustos constants i un manteniment determinant durant els primers quatre anys de vida de l’aparell, període després del qual convé reemplaçar-lo. Aquest recanvi periòdic, i el material necessari per al seu manteniment, impliquen un desemborsament econòmic elevat per a moltes famílies. I és que, segons les darreres enquestes de l’Institut Nacional d’Estadística, prop d’un milió de persones pateixen de sordesa i el 10% de la població espanyola sofreix algun tipus de problema auditiu. De cada 1.000 infants, 2,5 neixen sords i la presbiacúsia, la sordesa que abans apareixia a partir dels 75 anys, afecta cada vegada més persones d’entre 45 i 50 anys. Per ajudar totes aquestes persones que pateixen d’una pèrdua auditiva o hipoacúsia cada any s’adapten a Espanya unes 150.000 unitats d’audiòfons.
L’audició es mesura amb proves qualitatives i quantitatives. De totes aquestes, l’exploració estrella és l’audiometria, que permet saber quina quantitat de sons falten o ha deixat de sentir una persona i quina és la qualitat dels sons que sent: si són greus, mitjans o aguts. A més, aporta una dada determinant: la quantitat de so que un individu pot suportar. Aquesta quantitat varia d’unes persones a altres; quan naixem, tots tenim la capacitat de suportar sons de fins a 130 decibels (dB) de potència, però a mesura que envellim es redueix aquesta capacitat. El soroll d’un avió a reacció superaria aquest llindar; el de les ambulàncies està per sobre dels 120 dB (el límit a partir del qual se senten molèsties o dolor auditiu); el so d’un assecador de cabells o d’algú que parla a crits se situa entre els 90 i els 100 dB, mentre que el d’una conversa normal a un metre de distància és d’uns 60 dB i el d’una veu que murmura, d’uns 30 dB.
En el moment que una persona experimenta una pèrdua auditiva de 30 dB, el seu interlocutor ha d’aixecar la veu perquè el senti. I és a partir d’aquesta deficiència quan, en general, es recomana la utilització de l’audiòfon. No obstant això, aquesta necessitat no depèn d’un determinat valor de capacitat auditiva. És més important el concepte de sordesa social referit a certes persones que, per la seva feina o per l’estil de vida, poden necessitar audiòfons a fi d’evitar l’aïllament social, encara que no hagin perdut tanta audició.
Els audiòfons són aparells electroacústics que capten els sons de l’entorn, els amplifiquen i potencien els del qui parla per sobre dels ambientals. Tots els audiòfons consten de tres components principals: el micròfon, l’amplificador i l’auricular. Altres, els més sofisticats, disposen a més de comandament a distància i connexió a telèfons mòbils mitjançant Bluetooth.
El micròfon recull els sons de l’aire i els transforma en senyals elèctrics. L’amplificador augmenta la intensitat dels senyals del micròfon i, gràcies a uns filtres, només amplifica els sons que són importants per als usuaris. I l’auricular, receptor o altaveu, converteix els senyals elèctrics en acústics. Però, a més, en els models digitals és possible programar un microordinador per manipular els senyals i adaptar-los a la pèrdua auditiva de cada usuari, tasca que es pot fer amb el comandament a distància.
Les piles, d’altra banda, són específiques per a cada aparell. És per això que tant la seva mida com la capacitat són diferents. La durada mitjana varia entre els 5 i els 14 dies en funció del tipus de pila i d’audiòfon i del temps durant el qual es faci servir.
La sorpresa davant la varietat de models que es comercialitzen és la primera sensació que experimenta una persona que pateix una pèrdua d’audició i es decideix a comprar un audiòfon. En general, es classifiquen per la forma i la tecnologia.
Els audiòfons poden ser retroauriculars, aquells que es col·loquen darrere del pavelló auricular o de l’orella, o aplicar-se a mida, dins del canal auditiu.
Dels retroauriculars clàssics als AP3: fins fa poc de temps, els retroauriculars eren aparells que no convencien pel disseny, ja que es veien massa i necessitaven un motlle per a acomodar-los a l’orella. En canvi, els darrers anys s’han creat nous models, coneguts com a AP3 (sigla d’Amplificador de Processos Tridimensionals) allunyats de la forma i el color dels audiòfons retroauriculars clàssics, encara que també es col·loquen darrere de l’orella. Són discrets i s’assemblen als MP3.
Dins de l’orella: els audiòfons que es porten dins de l’orella sempre es fabriquen a mida i amb tres variants:
- Els que ocupen la conquilla completa de l’orella: són els més potents però els menys estètics. A diferència del que passa a Espanya, són els més acceptats i els que més vendes registren als EUA.
- Els audiòfons intracanal: ocupen el canal auditiu i són els més sol·licitats a Espanya, encara que els AP3 guanyen terreny.
- Els que es col·loquen completament dins de l’orella o CIC (Completely In Canal): aquestes pròtesis auditives se situen a dos mil·límetres del timpà, de forma que només es veu la punta del dispositiu. Malgrat la gran acceptació que tenen, no totes les persones poden portar-los perquè el seu ús es determina en funció de les necessitats d’audició.
Des del 1996, la tecnologia dels audiòfons ha sofert un canvi determinant. Amb anterioritat a aquesta data, eren senzills amplificadors del so, però a partir d’aquell any es van sofisticar fins a convertir-se en petits ordinadors. En aquests moments, els audiòfons que es comercialitzen estan proveïts d’un xip que capta el so i el transforma exactament d’acord amb les necessitats de cada usuari, de forma que subministrarà els sons aguts a qui només senti els greus i a l’inrevés. A més, quan es processa el so els audiòfons digitals actuals detecten el soroll o so indesitjat i el suprimeixen perquè la persona que el porta només senti les veus. L’elaboració dels audiòfons avança al mateix ritme que ho fa el coneixement en informàtica, en electrònica i en psicologia.
Els infants només poden utilitzar audiòfons retroauriculars, els que es porten darrere de les orelles, ja que si optessin pels que es col·loquen a dins haurien de renovar-se’ls contínuament, d’acord amb les diverses etapes de creixement. El procés d’adquisició i ajust dels audiòfons varia també entre infants i adults, ja que les persones adultes poden respondre a les preguntes que els formula l’audioprotesista. En el cas dels infants, en canvi, aquest professional ha de deduir quins sons senten i de quina qualitat.
Una de les proves que efectuen els audioprotesistes és la logoaudiometria, de gran utilitat per a avaluar no tan sols quant sent un pacient, sinó quant és capaç de comprendre, el que es coneix com a reclutament (“recruitment”). Les persones amb poca capacitat per a comprendre tenen més dificultats per a adaptar-se a aquests aparells. D’altra banda, davant la pèrdua auditiva bilateral convé adquirir els dos audiòfons alhora, ja que utilitzar un sol audiòfon no garanteix una bona audició, de la mateixa forma que ningú no utilitza un sol vidre en les ulleres. La sordesa d’una sola orella és poc comuna, el que ocorre amb més freqüència és que la pèrdua en una sigui més acusada que en l’altra, però la persona afectada sent malament amb les dues. I de la mateixa forma que l’òptic gradua els dos vidres de les ulleres, l’audioprotesista ha d’ajustar l’audició de les dues orelles.
Per aquesta raó, disposar de dos audiòfons davant un cas de sordesa bilateral és fonamental per a gaudir de l’efecte d’estereofonia, ja que permet mantenir l’equilibri, conèixer l’origen del so i localitzar els senyals acústics. Així i tot, hi ha persones que encara que necessiten dos audiòfons només en fan servir un per raons estètiques, per semblar menys sordes o per estalviar diners. El balanç d’aquesta decisió és negatiu, ja que l’absència de l’efecte estereofònic fa que en un ambient sorollós o en una reunió familiar els afectats es desorientin, no entenguin les diferents converses i renunciïn a utilitzar l’audiòfon. En canvi, els qui opten per utilitzar els dos des de l’inici, una vegada habituades, no hi renuncien tret de comptades excepcions.
Els preus dels audiòfons indicats oscil·len entre els 600 euros per unitat (els de baixa gamma) i els 3.000 euros (d’alta gamma), una diferència que es deu més a la tecnologia que no a la forma. L’evolució constant en aquest camp fa que els usuaris es vegin obligats a renovar-los cada quatre o cinc anys.
Però l’esforç econòmic no s’acaba amb la compra de l’aparell. A aquest desemborsament inicial -per partida doble si es necessiten dos audiòfons- cal afegir les despeses dels motlles dels audiòfons, que es canvien cada dos anys i costen uns 54 euros cadascun; les de les piles -que es recanvien cada dues setmanes i valen sis euros per audiòfon-; i els dels productes d’ús diari per a la higiene i el manteniment, a més de les pastilles netejadores que s’utilitzen una vegada a la setmana per evitar l’acumulació de cerumen i d’humitat en els aparells, que hi impossibilitaria l’entrada i sortida del so i el funcionament correcte.
Les subvencions que en aquests moments hi ha a Espanya per a afrontar aquestes despeses són mínimes. La Seguretat Social proporciona ajudes als infants amb sordesa fins als 16 anys si es demostra que sofreixen una discapacitat superior a una pèrdua de 40 decibels. Fora d’aquest criteri, les ajudes per a persones de més edat són anecdòtiques.
Andalusia disposa d’un programa que permet als més grans de 65 anys obtenir audiòfons en determinats centres auditius habilitats. A Catalunya es poden sol·licitar ajudes a través del Programa Unificat d’Ajudes (PUA) als discapacitats. Per fer-ho, un especialista en otorinolaringologia efectua el diagnòstic de la deficiència, que ha de ser superior al 33%, i emplena un imprès de Prescripció d’Articles Ortoprotètics (PAO) on consta que el pacient necessita audiòfons. Després de la validació administrativa de la PAO, l’afectat pot acudir al centre auditiu on vulgui adquirir les pròtesis, on se li restarà la quantitat subvencionada -uns 900 euros per audiòfon sobre un preu de 3.000 euros i una petita quantitat per cada motlle- . Però les despeses de les piles i del manteniment són a càrrec de l’usuari.
Davant l’escassetat d’ajudes oficials, els centres auditius ofereixen diversos sistemes de finançament amb una garantia que cobreix els cinc anys de vida mitjana aconsellada dels audiòfons. Aquesta garantia proporciona cobertura si els aparells cauen o es trenquen, però no si es perden.
D’altra banda, els centres d’audiopròtesis inclouen en el preu dels audiòfons les audiometries i les revisions necessàries cada sis mesos, que inclouen una neteja dels aparells a més de les adaptacions i les graduacions que calen cada vegada que hi ha fluctuacions en l’audició.
- Vagi a un especialista titulat en audiopròtesis.
- El criteri en l’elecció de l’audiòfon no ha de ser estètic, sinó que cal triar el que faciliti una millor comprensió.
- Convé adquirir dos audiòfons al mateix temps quan les dues orelles estiguin afectades, en comptes de conformar-se amb un i deixar la compra del segon per a més endavant.
- Dos audiòfons no tenen per què costar el doble que un.
- Davant del dubte, convé provar-los de manera temporal abans de quedar-se’ls de forma definitiva.
- Consulti l’opinió de l’otorinolaringòleg.
- Pensi que es “veu” més la sordesa que l’audiòfon.
Font: Carlos Torres, audioprotesista d’AUDIRE. Clínica Audiològica.