El bloc d'Enrique Dans / "MP3" / Vídeo: "El senador Conrad Burns s'adorm durant un míting" / Emissores per a investigar nova música
Enrique Dans va estudiar biologia a Santiago de Compostel·la i se’n va anar als Estats Units per continuar aprenent a l’escola de negocis de Harvard, a més d’obtenir el doctorat en Sistemes d’Informació a la Universitat de Los Angeles (UCLA). En l’actualitat exerceix com a docent a l’Institut d’Empresa, on tracta de promoure l’interès per la tecnologia en les noves generacions d’executius. El seu bloc és una mena de quadern de “reflexions socioeconòmiques d’un professor en les seues estones lliures. Amb tot, les seues reflexions estan dotades d’una barreja tan gran de curiositat gairebé infantil i pedagogia reposada que la lectura és tan plaent com instructiva i reveladora.
MP3 és el que es coneix com un “format de compressió”. De fet, la conversió d’un arxiu d’àudio normal a MP3 suposa una pèrdua d’informació. En sentit estricte, MP3 és el nom que s’atorga a un tipus d’arxiu d’àudio que va inclòs dins un arxiu més ampli i multimèdia. L’origen cal buscar-lo en l’arxiu de vídeo digital, que originàriament estava dividit per capes. Així, un arxiu MPEG-1 contenia diverses capes d’àudio i vídeo, de les quals la capa tres corresponia a l’arxiu d’àudio MP3. El format MPEG-1 s’utilitzava per a gravar els vídeos en suport òptic CD. Cada capa, d’àudio o de vídeo, es gravava amb làser a una profunditat definida del disc òptic; MP3 era la tercera profunditat des de la superfície. El format MPEG-1 fa temps que es va abandonar, però no així el MP3, que ha tingut un èxit enorme perquè permet emmagatzemar fins a dotze vegades més cançons que els formats “no comprimits”. De fet, la popularitat d’MP3 no ve de la seua qualitat de so, sinó de la “lleugeresa”…
Són molts els personatges públics que han dormisquejat durant algun sermó, discurs o acte públic d’aquests que resulten “hipnòtics” per plomosos i avorrits. Però el senador republicà nord-americà per Montana Conrad Burns estava en plena campanya electoral, i els seus oponents demòcrates el seguien amb una càmera de vídeo pertot arreu. La seua intenció era agafar-lo en un renunci com en el que, efectivament, el van atrapar. Amb aquest vídeo comprometedor al seu poder, va faltar temps als demòcrates per pujar-lo a Youtube i estendre’l per tot el país. Encara no sabem si Burns guanyarà o perdrà les eleccions, però el que és clar és que el portal de vídeos ja s’ha convertit en una perillosa arma propagandística.
: El que fa Last FM en essència és creuar les llistes de cançons que trien els seus usuaris per veure els punts que tenen en comú; és a dir, les cançons que agraden a més d’una persona.
En aquesta emissora, la ràdio tracta d’endevinar els gustos de l’usuari. Per a escoltar les cançons de Pandora no cal, en principi, fer cap tipus de subscripció, encara que si un se subscriu pot començar a interactuar amb l’emissora. El que li preguntarà en primer lloc és quin nom vol per personalitzar la seua pròpia emissora. Posteriorment, una vegada batejada l’emissora, Pandora demanarà una cançó, o un autor, inicial per a configurar la programació. A partir d’aquesta primera dada, Pandora comença a emetre en l’emissora personal de l’usuari. Si a aquest no li agrada la cançó que emet Pandora, només ha d’anar a l’apartat “Guide us” (“guia”ns”) i demanar que la cançó no torne a sonar. Si la cançó, al contrari, li agrada, també pot demanar més cançons semblants.
: En realitat es tracta d’un compilador de ràdios online del Regne Unit. La seua pàgina no és de disseny elaborat, ni té grans filigranes tècniques, però presenta un directori completíssim d’emissores britàniques de gran varietat de temàtiques, estils i fins i tot comunitats ètniques: des de música irlandesa i escocesa fins a índia, paquistanesa, rock cristià o ska jamaicà i reggae, passant pel soul, el jazz urbà i els programes de música clàssica de la BBC.