La major amenaça de les espècies més vulnerables
Les organitzacions ecologistes mantenen que la principal amenaça que planeja sobre les espècies de fauna ibèrica més vulnerables a la desaparició és l’ús d’esquers enverinats. L’àguila imperial -única en el món-, l’aufrany, el voltor negre o el trencalòs, al costat de carnívors gairebé extingits com l’ós (l’any 2000 van ser confirmades tres morts d’óssos enverinats a Cantàbria) i el llop, s’enfronten a un futur incert en què les pràctiques primitives suposen un factor determinant en la reducció de les seves poblacions.
Des del principi dels temps, els camps han estat sembrats de ceps, llaços i esquers tòxics col·locats per l’home en la seva lluita per la supervivència, però llavors funcionava també com a equilibri de l’ecosistema. Ara, els mètodes de captura no selectius -i il·legals-, causen la regressió i l’extinció de la fauna, amb l’agreujant que els principals afectats són precisament les espècies amb un perill seriós de desaparèixer per a sempre. I encara que perill significa que encara hi ha temps, extinció és sinònim d’irreversible.
La legislació, internacional i local s’endureix any rere any i persegueix la còmoda pràctica de provocar la mort a la natura, però els procediments són difícils de detectar i, desfortunadament, molt fàcils i barats de portar a terme. Des de 1996 l’ús d’esquers enverinats és un delicte tipificat en el codi penal, castigat amb unes penes entre sis mesos i dos anys de presó. No obstant això, tot i que la batalla legal encara és incipient, als nostres tribunals només se n’han dictat cinc condemnes. El 13 d’octubre de 1999 es va dictar la primera contra els qui havien col·locat 6 ous de guatlla que prèviament havien manipulat, injectant-hi una substància denominada fention. Aquest compost químic insecticida s’utilitza per a enverinar esquers que persegueixen controlar el nombre de predadors, però els seus efectes poden acumular-se en la cadena alimentària i acabar afectant els éssers humans. Les legislacions de les comunitats autònomes també consideren l’ús de verí com a infracció greu o molt greu, però igual que en la jurisprudència estatal a penes hi ha sancions. El motiu: s’exigeix com a prova la demostració de l’autoria de l’enverinament, la qual cosa resulta impossible en la pràctica totalitat dels casos.
És difícil seguir la pista als enverinadors. Les substàncies tòxiques formen part de la composició de productes d’ús rutinari en l’agricultura, d’adquisició freqüent i lliure. Els verins que s’estan utilitzant per a eliminar fauna són, sobretot, organofosforats, substàncies com el carbonfuran o l’aldicarb, de toxicitat elevada en quantitats molt xicotetes. Amb un mil·ligram n’hi ha prou per a matar un ocell d’un quilo de pes. El cianur, trobat en l’anàlisi d’animals enverinats, és un component dels raticides. No obstant això, siga quina siga la composició del producte verinós, la majoria tenen en comú que condueixen a una mort prolongada i dolorosa per sufocació i paràlisi muscular.
Els esquers que s’utilitzen normalment són trossos de carn, bé de pollastre o conill, i ous de guatlla o gallina, i en menor mesura, de colom i perdiu. Un dels aspectes negatius de l’ús de verins, deixant a un costat la cruenta mort que provoca la seva reacció, és la dificultat de trobar-los a la muntanya. En la majoria dels casos es localitzen quan es troben de manera fortuïta exemplars ja enverinats, és a dir, quan el dany s’ha consumat.
Eliminar depredadors, en general, i llops, guillots i gossos salvatges, en particular, és l’objectiu dels verins que es col·loquen a la muntanya. La causa: els danys dels carnívors al bestiar o a les espècies cinegètiques, encara que també n’hi ha quen escampen verí confiant que algun porc senglar el devore i deixi de destrossar els seus prats i els seus conreus. Gossos salvatges, animals sense amo que es reprodueixen al camp també formen part del problema i són l’excusa perfecta per a l’ús indiscriminat d’esquers enverinats. I així, molts gossos dels pobles i dels mateixos pastors, que vaguen lliurement per la muntanya, estan darrere de matances de caps de bestiar que, sovint, acaben pagant els llops. D’altres espècies, com el guillot i altres petits carnívors, són perseguides per la seva pressió sobre la fauna cinegètica; els còrvids i els rosegadors, pels seus danys en les collites. Aquesta pràctica, il·legal, semblava un malson del passat. L’ús d’esquers enverinats es coneix a Espanya almenys des de finals del segle XIX, però quan en la dècada dels anys 60 la població de l’àguila imperial es va reduir a 30 parelles, va saltar l’alarma. Vint anys d’evolució de la sensibilitat social van fer que el 1983 fos declarat il·legal l’ús d’esquers enverinats per al control de depredadors. No obstant això, quan el problema semblava ja superat, cap als finals dels 80 i els primers anys desl 90 es va tornar a trobar un gran nombre de carronyers enverinats mitjançant aquests esquers.
El sistema no només és il·legal, sinó que altera l’organització dels ecosistemes i, el pitjor de tot, no selecciona les víctimes. Qualsevol animal que s’alimenti de carn és un receptor potencial dels esquers enverinats, i no sols de primera mà: les substàncies tòxiques persisteixen en l’organisme, de manera que es transmeten a través de les xarxes tròfiques. El llop enverinat morirà abans o després i, en qualsevol cas, el seu cadàver servirà de menjar als carronyers: còrvids, voltors, guillots, porcs senglars, altres llops… que també moriran i seran devorats, i així transmetran el verí fins que la seva concentració deixi de ser letal. Els qui sobrevisquin es veuran afectats, per exemple, en el seu èxit reproductor. Aquesta cadena no exclou l’ésser humà. El mètode no és selectiu i propaga la mort de tots els carnívors. Una possible alternativa per a encarar el problema d’atacs indiscriminats són batudes selectives que han de ser permeses per les administracions, encara que no és pràctica habitual.
Un dels principals obstacles per a processar els qui enverinen és la mancança de proves adequades. Per aquest motiu, és molt important que si trobem un cadàver o esquer suposadament enverinat, s’apliquin unes línies d’actuació que evitin defectes de forma.
- És imprescindible avisar l’Autoritat Judicial (SEPRONA o Agents Forestals).
- No cal tocar ni moure el cadàver fins que s’hi personi l’autoritat.
- Cal fotografiar la zona i el cadàver.
- S’ha de revisar la zona per esbrinar si hi ha més cadàvers, fins i tot d’animals domèstics, i esquers.
- És fonamental posar immediatament els fets en coneixement dels responsables de la Comunitat Autònoma.
Des del Laboratori Forense de Vida Silvestre s’adverteix que el problema, en comptes de desaparèixer, s’accentua. Les dades que aporten des d’aquest Labortatori són reveladors: per les seves dependències han passat 5.623 animals enverinats des de 1990. Els gossos salvatges encapçalen l’estadística (1.510), seguits del voltor (627), el milà reial (489), el voltor negre (404) i el guillot (335). En el primer cas, el nombre reflecteix la dimensió de la població; en els casos del milà reial i el voltor negre constitueix una pèrdua d’exemplars catastròfica. Encara que la situació més greu és la de l’àguila imperial ibèrica, que ha perdut 69 individus en una dècada sobre a penes 150 parelles. Per a donar una idea clara de quin és l’estat actual d’aquestes espècies, cal recordar que la població espanyola de voltor negre es troba en l’entorn de les 1.000 parelles -1.127 el 1998- mentre que la de l’aufrany representa més de les dues terceres parts de la població continental. Quant al trencalòs, espècie en perill d’extinció junt amb l’àguila imperial, el verí és actualment la seva principal causa de mortalitat. I el 82% de les escasses 117 parelles reproductores de l’espècie que habiten a Europa es troben als Pirineus.