La seva Fundació reivindica l’ajuda integral al desenvolupament, actuen construint habitatges, hospitals i escoles, ajudant en l’extracció i canalització d’aigües en terrenys àrids, contribuint al desenvolupament de la producció agrícola, creant estructures de formació professional, oferint microcrèdits, equiparant els drets de la dona als de l’home. És aquest el camí de les ONG de desenvolupament?
Nosaltres vam néixer amb la idea de construir una manifestació externa del bé. Vam anar creixent i en vam multiplicar els efectius, adequant els recursos perquè el nostre treball arribés no a centenars sinó a milers de persones, entenent que per ser eficients havíem d’usar els mitjans més adequats. I així, aquell somni va deixar de ser un petit projecte en un món diferent: estem a l’Índia, en un sistema particular, i això ens diferencia del que busquen altres organitzacions en altres països encara que en essència tots ens esforcem en el mateix, en la convicció que amb molt poc es pot fer feliç una altra persona. D’aquí neix el desig de poder arribar a milions d’éssers humans, en aquest cas de l’Índia, de contribuir a disminuir el patiment mitjançant el recurs a la compassió espontània.
La zona en què porta endavant la seva acció la Fundació té l’extensió d’Extremadura, i arriba a dos milions d’habitants. Això mostra que els problemes tenen solució, almenys pal·liativa, però acceptarà que no es pot demanar al món desenvolupat que generi mil pares Vicent Ferrer per acabar amb el subdesenvolupament als països més pobres del món. Què ha de fer la Unió Europea i els països més rics del món?
Permeta’m que li faci una pregunta: Com podem restaurar la societat si no hi ha una reacció massiva als pobles que poden donar? Ha de produir-se una revolució, que mogui les masses des del convenciment que en aquesta epopeia necessitem un heroisme col·lectiu. Sense reconèixer que la humanitat està malalta no podem guanyar la gran batalla. És cert, la societat ha pogut estar malalta durant tota la seva existència, però és en aquest temps quan es produeix la gran tragèdia d’una coexistència entre els recursos abundants i l’extrema pobresa. Una part de la Terra ho té tot en les mans, i no obstant això, sofreix també per la desharmonia global del planeta. Els interessos creats desharmonitzen l’home individu del Nord, que sofreix en la seva lluita entre el bé i l’egoisme, i el seu desequilibri es veu traslladat a la societat. Per què no ho hem solucionat, per què no tenim ja resolt el problema de les grans diferències, d’éssers que estan condemnats a una vida infrahumana mentre que molts altres viuen en l’opulència? Però sóc optimista, penso en els èxits que s’han anat aconseguint i en els milers d’anys que han hagut de passar fins a arribar a aquest moment. Admetem que estem en un període inexplicable de la humanitat que, malgrat tot, progressa cap a una evolució positiva, si bé per aconseguir la solució també ha de passar molt de temps. Jo també voldria resoldre tots els problemes de l’Índia, però això és impossible. Per cert, els organismes internacionals existeixen perquè el món no es pot aturar.
Per què va triar l’Índia?
L’Índia em va triar a mi. La casualitat encobreix coses molt grans, i engloba tot el que fem en un espai de la nostra història. Assumeixo que el que ha ocorregut en aquests 50 anys de vida de la nostra Fundació ha sigut fruit de decisions, de reaccions davant d’imprevistos favorables o desfavorables. Durant la Guerra Civil vaig triar de dedicar el meu treball a Déu. Vaig prendre aquesta decisió, i en acabar la guerra vaig estar mirant en què podia concentrar els meus esforços per posar-la en marxa.
Em vaig decidir a entrar en la Companyia de Jesús, seguint el caràcter aventurer de Sant Ignasi de Loiola, amb aquella barreja de sant i mercader. Em va agradar el seu esperit, era un home molt pràctic, es preguntava què fem en la vida.
A pesar dels seus inicis religiosos, la seva vida és un exemple d’anteposar sempre l’emancipació dels pobres al discurs evangelitzador. És l’ajuda al necessitat la bona acció per excel·lència?
Deixe’m que li ho expliqui. En el meu cas, es complia el tercer any de la meva formació religiosa, és aquest el moment quan has de sortir proveït amb l’esperit però jo vaig decidir allunyar-me de l’espiritualitat. Vaig decidir que el que més m’importava era escoltar i obeir el meu convenciment que a la santedat s’arriba pels camins més terrestres. Per a mi, actuar és el més important, és l’última espiritualitat, perquè va un pas més enllà de l’oració, perquè en la teva bona acció es mou tot el teu ésser: la part física, el sentiment, les sensacions…
Se suposa que va ser llavors quan va encunyar el lema que més el defineix: “L’acció conté en si tota la filosofia, tot l’univers i al propi Déu”
Quan vaig començar a treballar en les missions, tot es va fundar al voltant de l’acció, de disminuir el patiment dels éssers humans, que no consisteix a imposar res sinó a ajudar a mitigar el dolor. Vam formar una organització semblant a la d’ara, amb el meu propi catecisme, parlant als camperols i dient-los que els dos fills d’una mare no són germans, es fan germans quan un ajuda l’altre. Si voleu ser rics, doneu; si voleu ser pobres no doneu res a ningú. I així vaig anar elaborant els manaments que es poden resumir en el concepte filial entre els éssers humans. Parteixo del fet que tots ens devem a la societat en què hem crescut i que li hem de tornar el que ens dóna. Si fas comptes i només dones el que has rebut, significa que no has donat res, només has tornat.
És això una resposta a l’esperit o marca pautes de comportament?
L’home està dotat d’unes forces espirituals que no necessiten additius per explicar-se. Sóc enemic de parlar de revelacions, no obstant això recordo una nit molt fosca durant la guerra, en què el meu pensament em va posar a prova. Vaig emprendre la meva pròpia batalla, havia de triar el bàndol on m’allistava: la foscor o la llum, i no entenia per què em costava tant aferrar-me a la llum. Des de llavors, estic en el seu bàndol encara que veig la foscor d’aquest món i l’entenc. Però el millor és que la llum no s’apaga: està l’amor als altres, la solidaritat, voler que aquest món sigui diferent del que és. Ens queixem a Déu, si és que està aquí, que el món està mal fet i això ens aparta dels homes. És una prova massa forta i hem de queixar-nos del que ens toca viure.
Intervé la seva dona, Ana, que amb un plàcid somriure afirma que Vicent Ferrer actua a Espanya com un filòsof mentre que a l’Índia parla només de coses molt pràctiques. “Aquí es refugia en missatges espirituals perquè la gent els vol sentir i els necessita, però durant els trenta-quatre anys que porto vivint amb ell no ha deixat de pensar cada dia en què pot fer per millorar les condicions de vida dels altres”.
Serà que necessitem rebre una dosi d’optimisme i fe, i que no hi ha ningú millor que qui treballa amb afany, fins al punt de dedicar tota una vida, per millorar el món.
A Espanya necessitem un heroisme col·lectiu, perquè vèncer la pobresa és una gran batalla humana que no podem guanyar sense una enorme dosi de dedicació. Per això, hem d’aconseguir que el nostre país el 90% de les famílies donin diners per als països pobres. Repeteixo, la humanitat està malalta però sento que tenim cada dia més present la solidaritat.
Són cada vegada més freqüents les notícies sobre males gestions de les ONG i els actes reprotxables de les que treballen específicament en projectes de desenvolupament. A què atribueix tantes irregularitats?
Aquestes informacions són com una epidèmia, un virus. Permet concloure a qui vulgui justificar la seva consciència que, efectivament, tenia raó: que no havia d’ajudar ningú. Els casos d’abusos són lamentables, però humans, perquè els voluntaris o els missioners participen de totes les virtuts i els defectes dels éssers humans. No obstant això, en la gran majoria de les ocasions els projectes de les ONG estan molt controlats. La nostra Fundació fa 32 anys que treballa en el mateix lloc i és la pròpia comunitat de destinataris de les nostres accions qui vigila el que fem.
Se l’ha sentit lamentar la burocràcia a què estan sotmesos.
En comptes de tants papers, les administracions haurien de demanar i comprovar els resultats. Si demanem diners per fer un hospital, volen controlar les factures compulsades, caixes i caixes de papers que cal empaquetar i enviar, i el que haurien de comprovar és si l’hospital s’ha construït i funciona. Seria més fàcil i resultaria més eficaç per a tots.
Es financen en gran part per mitjà de l’apadrinament de nens d’una comunitat, Per què s’usa aquesta fórmula?
És el sistema de solidaritat més perfecte per contribuir al desenvolupament dels països pobres, ja que garanteix una donació permanent durant un llarg període de temps. Necessitem deu o més anys de continuïtat en els ingressos per assegurar-nos que hi haurà diners per escometre cada projecte. Unir una família espanyola amb una família índia resulta emotiu i una experiència molt forta per als “padrins”. Molts d’ells ens agraeixen aquesta possibilitat de relacionar-se amb la família ajudada. Tenim 64.000 nens i nenes apadrinats, i volem aconseguir-ne 30.000 més. Un dels programes més importants és impartir educació lectiva a aquests nens. A l’Índia els pobres pensen que l’educació no és per a ells, i nosaltres treballem perquè, en primer lloc sàpiguen que també tenen dret a estudiar, i perquè, després, estudien de veritat.
Resulta paradoxal escoltar això de l’Índia, un país origen de matemàtics i informàtics d’elit que es disputen les empreses dels països desenvolupats.
És veritat, però els pobres no saben res d’aquestes coses. Senten alguna cosa, però no va amb ells, no tenen força, ni veu. L’altre dia em va sorprendre llegir que l’Índia havia comprat uns dispositius logístics sofisticats que permeten saber a l’exèrcit indi on es troba l’enemic. Però no oblidem que els més pobres són gent feliç i, encara que resulti difícil d’entendre, com més tenen són menys feliços perquè viuen amb menys tranquil·litat. Els pobres no tenen preocupacions, ja va dir Buda que la felicitat es trobava a no desitjar res.
Com s’aconsegueix llavors l’equilibri entre les necessitats espirituals i materials?
L’Índia sencera és un lloc sagrat. La cultura els eleva als núvols, a l’espiritualitat individual, mentre que a Europa ens condueix a l’amor cap als altres, a servir-los i ajudar-los, perquè és el que reconforta l’ànima. L’acció, prestar ajuda, és el moviment natural en la nostra societat. A l’Orient, la mística, parlar i trobar Déu, és l’ordinari, han imbuït alguna cosa sagrada en totes les coses.
Tal vegada per això, l’Índia és vista en el món occidental amb un halo de misticisme, i mou als joves a oferir la seva col·laboració o a buscar respostes personals.
Els voluntaris, sobretot, han de ser útils. Han de tenir un fort esperit de sacrifici i han de voler trobar la seva felicitat proporcionant-la als altres. L’error és voler repetir els esquemes plaents d’aquí a l’Índia. És un esforç inútil.
Un any més ha visitat Espanya per demanar fons. Als seus 82 anys contagia tot el món amb el seu esperit inconformista i serè al mateix temps, però no li demana el cos descansar un poc?
La Fundació funciona sense mi, però jo no funciono sense ella. Tenim un equip directiu de més de vint persones completament dedicades al projecte. I gairebé totes són indis del poble que porten més de vint anys treballant en l’organització. Eren, en un inici, pobres i incults però han estudiat i s’han instruït fins al punt que estan capacitats per treballar a aquest nivell directiu i d’organització de projectes. I no se n’aniran de la Fundació perquè són d’allí, del poble. El projecte de la Fundació Vicent Ferrer no acaba en Vicent Ferrer, només va començar amb ell.
Vicent i Ana Ferrer seran avis en poc de temps. Tenen ganes de tornar a l’Índia que va unir les seves vides quan ella era una jove periodista que es va enamorar d’un revolucionari dels pobres, i el que era una notícia per a un informatiu es va convertir en el pròleg d’una nova existència. L’entrevista amb un dels personatges més destacats del segle XX, segons la UNESCO, candidat al premi Nobel de la pau i guardonat amb el Príncep d’Astúries a la Concòrdia ha acabat, però no l’impacte de les seves paraules, que tenen un recorregut el fi del qual queda molt lluny de la nostra imaginació.
Quien esté interesado en la acción de Vicente Ferrer puede dirigirse a: www.fundacionvicenteferrer.org y a 902 22 29 29.