La consciència ecològica està en les escombraries
És ben cert que aquestes instal·lacions no tenen res a veure amb aquells llocs en què s’abandonaven els residus sense cap control, amb els conseqüents riscs per al medi ambient i la salut. En l’actualitat, són dipòsits a la superfície o sota terra impermeabilitzats i vigilats, amb sofisticats sistemes de control per als lixiviats (líquids nocius generats al mateix abocador) i els gasos tòxics que emeten. En alguns casos incorporen fins i tot tecnologies que aprofiten aquests gasos per a la generació d’energia.
Així mateix, la legislació especifica el tipus de residus que poden acceptar i rebutjar, a més de la ubicació, lluny de zones habitades o amb risc d’alt impacte ambiental. En aquest sentit, des de l’Associació d’Empreses Gestores de Residus i Recursos Especials (ASEGRE) s’afirma que l’eliminació controlada de residus en abocador és un procediment de gestió que compta amb la normativa suficient.
Una vegada que ja es té previst el tancament d’un abocador, es regulen diverses actuacions per a evitar-ne l’impacte ambiental. En aquest cas, se solen portar a terme plans de vigilància del postsegellat i la clausura, mesures de revegetació i de recuperació per al seu ús agrícola i fins i tot lúdic (conversió en parcs o instal·lacions esportives).
De la seua banda, el Ministeri de Medi Ambient (MMA, avui també del Medi Rural i Marí) presentava l’any passat el Pla Nacional Integrat de Residus (PNIR), que es marca fins al 2015 uns objectius per a adaptar-se a les directrius de la Unió Europea en aquesta matèria.
Així mateix, els responsables d’ATEGRUS asseveren que l’abocament serà la principal solució davant dels residus, ja que continua la tendència de construir abocadors provincials o supracomarcals més grans i de tancar els abocadors més petits.
No obstant això, altres experts també adverteixen que alguns d’aquests abocadors es troben plens, encara que continuen funcionant, i apunten la Comunitat Valenciana, les illes Canàries i Galícia com els punts on es concentren la majoria dels abocadors saturats. Així mateix, també s’alerta que la nombrosa legislació europea, nacional i autonòmica és complexa i, fins i tot, sovint confusa, i no ha estat desenvolupada de manera efectiva, la qual cosa representa un obstacle per a posar-ne en marxa l’aplicació real.
La falta d’informació actualitzada i contrastada és un altre dels problemes que impedeix conèixer amb exactitud la situació real d’aquests llocs. Un exemple n’és el nombre d’abocadors que hi ha al nostre país. Segons dades del Ministeri, al final de 2006 se’n comptabilitzaven 869 d’actius a Espanya, dels quals vint es van destinar a residus perillosos, 248 a no perillosos i 601 a inerts i altres. De la seua banda, ATEGRUS afirma que el 2007 hi havia a Espanya 415 abocadors controlats, dels quals catorze van recollir residus perillosos, 207 residus no perillosos i 194 residus inerts.
Quant als abocadors incontrolats, salvatges o no autoritzats, la disparitat de les dades també és evident. Ecologistes en Acció lloa l’esforç que el MMA ha fet des de l’any 2000 per a eliminar-los i reconeix que s’han reduït molt, però sosté que el 2005 n’hi havia entre 4.000 i 90.000, “depenent de les fonts consultades”.
Aquest problema en la verificació de dades és un element més que posa en evidència, com subratllen diversos experts, la falta de coordinació entre les diverses administracions responsables. Des del mateix ministeri admeten que les tarifes que es cobren pels residus urbans registren diferències importants d’unes comunitats a unes altres i fins i tot en distintes instal·lacions d’una mateixa comunitat, amb un rang que pot anar dels 10 als 60 euros. En alguns casos, els preus fins i tot no cobreixen tots els costs d’abocament.
La jerarquia general en la gestió dels residus estableix cinc passos, de més a menys important: minimització, reutilització, recuperació, valoració i eliminació. Per tant, els consumidors han de conscienciar-se per a reduir tant com puguen la generació de residus (l’únic residu que no impacta en el medi ambient és el que no es genera); reutilitzar abans de llançar; i, en aquest cas, assumir l’objectiu de l'”abocament zero”, és a dir, que els abocadors reben únicament els residus que no es puguen reciclar.
Així mateix, els consumidors també poden exigir als seus responsables institucionals, tant locals com autonòmics, nacionals i europeus, que assumisquen i apliquen sense ambigüitats les normatives sobre gestió de residus. Per fer-ho han d’assumir les mesures necessàries i permetre un major accés a la informació sobre aquest camp.