El dolor substitueix l'alleujament
Quan es parla de cistitis gairebé sempre se la relaciona amb una inflamació vesical bacteriana, en la qual el germen Escherichia coli és el responsable més freqüent. Però també conviuen altres causes d’irritació vesical que no són bacterianes, sinó que responen a factors com la irradiació, la quimioteràpia o l’obstrucció. Esment a banda mereixen les cistopaties cròniques, que són aquelles cistitis sense causa coneguda. Dins d’aquest grup s’inclou la cistitis intersticial, que als EUA afecta més de 700.000 persones, segons dades de la Intersticial Cystitis Association. A Espanya, en canvi, no hi ha dades epidemiològiques sobre la seua incidència.
La cistitis, denominació col·loquial per la qual es coneix aquest mal, fa referència a una inflamació crònica de la paret de la bufeta. Per la seua banda, el cognom d’intersticial està relacionat amb l’entramat de cèl·lules que formen fibres de col·lagen i, al seu torn, a l’espai intercel·lular anomenat interstici, que és la part que s’inflama i irrita. Això es deu al fet que certs components químics de l’orina, com és el potassi, són capaços de travessar la capa que recobreix l’interior de la bufeta (l’uroteli) i irritar l’interstici. En conseqüència, les persones afectades sofreixen de dolor cada vegada que es produeix l’ompliment de la bufeta.
Cal tenir en compte, a més, que la cistitis intersticial s’inclou dins de l’anomenada “síndrome de la bufeta dolorosa”, referida a qualsevol patologia relacionada amb dolor de l’òrgan en qüestió. Totes les CI són bufetes doloroses, però no totes les bufetes doloroses són CI. Per aquest motiu, davant d’un quadre de bufeta dolorosa la cistitis intersticial es diagnostica quan no s’hi aprecia cap causa orgànica, com ara un tumor vesical, pedres (o litiasi) en el tracte urinari o una infecció d’orina que en justifique el dolor. Després de descartar aquestes causes orgàniques i de practicar una sèrie de proves, i sempre que les pacients complisquen certs criteris clínics, els professionals en urologia arriben a la conclusió que es troben davant d’un quadre clínic concret: la CI.
Els símptomes que porten a anar al metge se centren en la urgència d’orinar i en una freqüència que es tradueix a anar al bany cada 10 o 15 minuts, dolor molt fort de bufeta -a la zona perineal- i molta picor en forma d’ardor continuada.
El patiment és tan gran que tan bon punt apareixen els primers símptomes, les dones afectades decideixen consultar un especialista, encara que sovint equivoquen el professional a què han d’anar. Com que les molèsties es localitzen a la zona dels genitals acudeixen -o se les dirigeix- al ginecòleg i, pel fet que es pot confondre amb una infecció d’orina, també recorren al metge de capçalera. Inicien llavors un pelegrinatge fins a trobar l’especialista que els podrà diagnosticar i tractar el problema de forma adequada: l’uròleg.
En un primer moment, els símptomes de la CI es poden confondre amb la d’una cistitis d’origen bacterià, per la qual cosa sol tractar-se amb antibiòtics. Quan s’observa que no responen al tractament, es practiquen altres analítiques per comprovar que la infecció no estiga causada per un bacteri. El mateix ocorre amb els homes, ja que la prostatidínia es pot confondre amb una prostatitis infecciosa.
Per a arribar al diagnòstic el més important, en qualsevol dels casos, és que l’uròleg interprete i crega el que li explica el pacient, ja que la simptomatologia de la CI és molt variada i subjectiva; cada persona sent el dolor amb diferent intensitat.
Fins que no s’arriba a la conclusió que es tracta d’una cistitis intersticial, les afectades s’han hagut de sotmetre a diverses proves:
- La citoscòpia mitjançant un endoscopi per examinar l’interior de la bufeta.
- La urodinàmia funcional, basada a fer un ompliment de la bufeta per reproduir els símptomes que explica la pacient i estudiar si li fa mal i comprovar els símptomes que té.
- La biòpsia, en la qual es pren una mostra de teixit per fer-ne una anàlisi patològica.
A més, el mateix acte quirúrgic es pot aprofitar per a portar a terme una hidrodistensió vesical contra el dolor pelvià crònic. Aquest tractament consisteix a omplir la bufeta per sobre de la seua capacitat i mantenir-la a aquesta pressió entre 5 i 10 minuts. Una maniobra que permet que les pacients senten certa milloria, encara que aquesta és variable, en funció de cada persona. La duració també és variable: entre tres i quatre mesos fins a un any, al cap dels quals s’ha de repetir. El resultat depèn de la simptomatologia prèvia.
És habitual que les afectades es topen amb llargues llistes d’espera per a la primera visita a l’uròleg. Per aquesta raó, des que aquest especialista les rep en la primera visita fins que s’estableix el diagnòstic pot transcórrer, en el millor dels casos, un any. En d’altres, a causa de la confusió inicial dels símptomes amb els d’una infecció, tant ells com elles poden viure alguns anys amb un diagnòstic incorrecte.
En l’actualitat, la CI no té cura i les afectades no troben cap altra opció que aprendre a conviure-hi tota la vida. No obstant això, hi ha diverses vies terapèutiques que, prescrites i aplicades per un uròleg expert en aquesta patologia, permeten controlar els símptomes en el 70% de les pacients, encara que han de ser conscients del caràcter crònic de la malaltia i mantenir unes expectatives realistes.
- Fàrmacs. El tractament s’inicia de manera escalonada, amb antiinflamatoris per a reduir la inflamació i anticolinèrgics per a relaxar la bufeta. De vegades, també s’administren fàrmacs ansiolítics o antidepressius, però no per trastorn d’ansietat o depressió, sinó perquè el dolor pot generar una gran sensació d’ansietat. En aquest cas, l’objectiu és aconseguir que el pacient es relaxe i trenque el cercle del dolor. Quan les pacients no milloren amb aquests tractaments, es poden administrar analgèsics com un mitjà de protecció contra agents lesius i a fi de disminuir la intensitat dels símptomes.
- Pneuromodulació. Aquest tractament, aplicat fins ara a la columna, consisteix en la col·locació d’un elèctrode a l’arrel sacra 3 que recull les aferències (els nervis aferents transporten senyals sensorials dels òrgans al cervell) de la bufeta. Aquest elèctrode és una mena de marcapassos que, amb estímuls elèctrics, ordena les sensacions dels pacients respecte de la bufeta. D’entrada, es col·loca durant un temps variable de 15 dies i un mes, temps en què es pot fer una vida normal. La pacient que el segueix també ha d’emplenar un calendari de micció previ a la col·locació de l’elèctrode i un altre després. D’aquesta forma, es comprova si ha millorat o no. En cas d’afirmativa, s’implantarà el dispositiu de forma definitiva.
- Altres tractaments. Algunes afectades també recorren a tractaments com la fisioteràpia, ja que està comprovat que certs massatges sobre la musculatura de la zona funcionen en algunes dones i, fins i tot, acudeixen al suport d’un terapeuta a causa de l’impacte que la CI pot tenir en el benestar mental de les afectades.
La vida diària d’una persona diagnosticada de cistitis intersticial fa un gir de 180 graus en molts casos, ja que afecta la vida quotidiana, laboral i de parella en diversos aspectes:
- En el dia a dia. La freqüència en orinar, acompanyada de dolor, impedeix a moltes de les afectades sortir a comprar, viatjar, anar de passeig o al cinema. Una vegada que es manifesta la malaltia, les dones que la pateixen són molt conscients de l’escassetat de lavabos públics a les ciutats. Per a accedir-hi han d’entrar en un bar o restaurant i pagar una consumició, la qual cosa és inviable per a la butxaca cada quart d’hora. A més, beure de forma freqüent és contraproduent per a elles perquè accelera la necessitat d’orinar amb urgència. Intentar aguantar produeix dolor i portar bolquer per a retenir l’orina, una gran picor.
- A la feina. La vida laboral d’algunes de les afectades acaba en el moment en què comença la malaltia. Els desplaçaments fins al lloc del treball, complir un horari establert i rendir com un més es converteix en una tasca molt difícil, ja que les peremptòries ganes d’orinar i el dolor impedeixen complir amb totes les exigències. En funció del nivell en què es trobe la malaltia, algunes afectades han aconseguit cert grau d’incapacitat laboral, fins i tot l’absoluta.
- Vida sexual i de parella. Aquest àmbit també es ressent de forma considerable. La inflamació de la bufeta, acompanyada de dolor i picor, s’irradia a la zona genital de la dona i li impedeix, moltes vegades, mantenir relacions sexuals sense dolor. La bufeta inflamada se sent com una roca que molesta enormement. Un fet que pot generar conflictes de parella i, fins i tot, provocar la separació.
- Aconseguir que es reconega el problema a través d’un carnet que permeta accedir a qualsevol lavabo davant d’una urgència, sense necessitat de consumir en un local.
- Aconseguir que s’habilite un centre especialitzat en cistitis intersticial perquè el diagnòstic es demore el mínim possible i s’hi apliquen els tractaments adequats.