Amed / Menú tipus: Litiasi per oxalat càlcic / Hidroxiprolina / Menjar la pell del peix / Menjar remolatxa
Els seus objectius són, d’una banda, mantenir i fomentar l’alimentació mediterrània en l’àmbit de la restauració col·lectiva i, d’una altra, acreditar i identificar els establiments que reunisquen característiques associades al model d’alimentació mediterrània perquè els clients puguen menjar de forma saludable fora de casa. Entre els requisits que han de complir es troba l’ús d’oli d’oliva per a amanir, una bona oferta de fruites i hortalisses, la presència d’algun producte integral (pa o pasta) i de lactis baixos en greix i la possibilitat de dosificar per copes el vi o la cervesa.
El projecte Amed va començar com una experiència pilot a Granollers (Barcelona), localitat on ja s’han acreditat 12 restaurants, i des del passat mes de maig es treballa per procurar l’expansió del projecte a restaurants de l’àrea de Barcelona.
- Desdejuni: Infusió de menta poliol. Pa torrat amb mantega i melmelada. Suc de taronja.
- Esmorzar: Coques de blat moresc amb formatge fresc. Una fruita.
- Dinar: Amanida variada. Llentilles amb arròs i albergínia. Pa i fruita.
- Berenar: Entrepà vegetal amb carn freda d’indiot.
- Sopar: Sopa amb verdures en juliana. Truita de patates. Pa i iogurt.Aigua bicarbonatada com a beguda d’elecció.
- Hidroxiprolina
/imgs/20080901/alimentacion2-4.jpg
L’hidroxiprolina és un aminoàcid abundant en el col·lagen. És una proteïna copiosa en els teixits conjuntius (nervis i tendons), les parts càrnies de més baixa qualitat nutritiva i comercial. Aquest paràmetre s’usa per determinar la qualitat proteica dels diversos derivats carnis (embotits, salsitxes o hamburgueses), ja que serveix per a conèixer la relació col·lagen/proteïna. El percentatge de col·lagen en relació amb el de proteïna lliure de col·lagen indica la qualitat dels derivats carnis: com més alta siga la relació col·lagen/proteïna, de pitjor qualitat serà la carn usada i viceversa: a un percentatge més alt, més qualitat de la carn. Els límits de referència de col·lagen que estableix la norma són diferents per als distints productes.
No obstant això, és sota la pell on es concentren part dels greixos dels peixos. I és al costat del greix on tendeixen a acumular-se metalls pesants tòxics com el mercuri. No obstant això, els peixos que es mengen generalment amb pell són blancs i a penes tenen greix (menys d’1 gram per cada 100 grams).
Amb pell o sense són de sobra conegudes les virtuts nutricionals dels diversos peixos: proteïnes d’alta qualitat, greixos insaturats rics en omega 3, vitamines i de minerals, com ara el iode, que no és fàcil de trobar en els aliments de consum habitual. Per això es recomana consumir peix entre tres i quatre vegades per setmana i, en qualsevol cas, amb la mateixa freqüència que la carn.
Aquest mateix pigment, que s’extreu de l’extracte de remolatxa, s’empra en la indústria agroalimentària per a l’obtenció d’un additiu colorant anomenat roig de remolatxa (E162), molt utilitzat en rebosteria per donar color a alguns productes com ara sopes, licors o gelats.
D’altra banda, la remolatxa també conté un tipus d’àcid orgànic anomenat àcid oxàlic. Aquest compost, que també abunda en els espinacs i les bledes, té la capacitat de formar a l’intestí complexos insolubles amb minerals, com el calci i el ferro, que n’impedeixen l’assimilació. Hi ha persones que tenen predisposició a formar càlculs al ronyó d’oxalat de calci, motiu pel qual convé que limiten el consum de remolatxa. Dins de la seua composició química abunda el potassi i escasseja el sodi, combinació que resulta perfecta per a augmentar l’eliminació de l’excés de líquids de l’organisme. Per aquesta raó, el consum de remolatxa està molt indicat en cas d’hipertensió, hiperuricèmia i gota, càlculs renals (excepte d’oxalat de calci) i retenció de líquids.