La globalització també arriba a la nevera
Pel que fa als aliments frescs com les fruites i hortalisses, l’interrogant és si el temps que transcorre des de la recol·lecció fins al consum n’afecta la correcta maduració, el valor nutritiu o el sabor, entre d’altres. La tecnologia alimentària se centra a tractar de mantenir intactes tant el valor nutritiu de l’aliment d’origen com l’estat higiènic correcte, el sabor i l’aparença. Amb aquest fi es treballa en la fabricació de nous envasos i sistemes de conservació alimentaris. Es tracta, d’una banda, d’embolcalls que incorporen substàncies que absorbeixen oxigen, etilè (gas que accelera la maduració dels vegetals), humitat, diòxid de carboni, sabors o olors, i, d’una altra, de recipients que transmeten agents antimicrobians o antioxidants.
L’enriquiment gastronòmic és fruit de la globalització, encara que també s’hi aprecien aspectes negatius, com pot ser l’elevada despesa energètica, l’exagerat malbaratament d’aliments i una tendència a descuidar una pràctica alimentària saludable.
Aquesta oferta en l’àmbit de l’alimentació influeix de forma directa en els hàbits, els costums i els gusts alimentaris. El paladar es va acostumant a un tipus d’aliments o de menjars que, de vegades, són poc saludables pel seu valor energètic desproporcionat, fet que comporta conseqüències nocives en l’estat nutricional i en la salut de la població, i té la màxima expressió en l’obesitat, malaltia crònica també “globalitzada”.
A això se sumen patògens, composts al·lergògens, contaminants ambientals o residus de productes, riscs associats a la globalització del sistema alimentari. Un aliment contaminat pot causar brots de malaltia en molts països alhora i de forma més ràpida, com ha ocorregut els últims anys amb les crisis alimentàries de les vaques boges, la pesta porcina o la febre aftosa. En aquest sentit, les autoritats sanitàries estan alerta sobre la preocupació que mostra el consumidor respecte de la seguretat de certs aliments, perquè pot fer-li canviar els hàbits alimentaris. Davant d’un canvi d’hàbits menys saludables, el risc nutricional augmenta, bé per insuficiència o bé per excés de certs nutrients.
En el I Congrés Mundial de la Nutrició i la Salut Pública, celebrat pel setembre de 2006 a Barcelona, ja es posava de manifest que els inconvenients de la globalització alimentària afecten diversos camps: producció, processament, preparació, envasament, distribució i consum dels aliments. Tots aquests aspectes es relacionaven amb la mala alimentació i els problemes alimentaris que poden aparèixer amb la diferent assimilació de certs productes d’altres cultures (un risc més alt d’al·lèrgies o d’intoleràncies alimentàries) o amb els diversos conservants que s’han d’utilitzar perquè suporten, en bon estat, el llarg viatge fins que arriben a les nostres fronteres, a més del temps que transcorre fins que són consumits.
Cal tenir en compte que els nous productes elaborats que tracten d’imitar el menjar típic d’altres països, com ara farciments per a burritos mexicans, rotllets de primavera, salses i aperitius diversos no sempre són saludables, per això s’ha de llegir amb atenció l’etiquetatge nutricional a fi de conèixer els ingredients que contenen i el procés d’elaboració que han seguit. Convé comprovar, a més, quins tipus de greixos són els més abundants en la seua composició, i si el producte porta greixos hidrogenats, molt perjudicials per a l’aparell circulatori i el cor; quina quantitat de sodi indica l’etiqueta en comparació amb altres productes semblants (es consideren aliments amb una quantitat elevada de sodi els que en tenen més de 500 mg per cada 100 g d’aliment), la quantitat de sucres afegits… Molts d’aquests productes (però també d’altres molt utilitzats en la nostra dieta habitual, com ara en pastisseria, rebosteria, precuinats, aperitius, etc.) contenen una gran densitat energètica i massa greixos, sucres i sal, que descompensen i deterioren la salut si es consumeixen de manera habitual.
El concepte de globalització alimentària porta implícit el de seguretat alimentària. El gran flux d’aliments entre països amb normatives diferents relatives a la seguretat alimentària és el que ha provocat les crisis dels últims anys. L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) ha impulsat i reforçat la cooperació amb l’OMS mitjançant la creació d’una xarxa internacional d’autoritats en matèria d’innocuïtat dels aliments (INFOSAN), operativa des de 2004. L’objectiu és proporcionar a les autoritats sanitàries dels diferents països la informació de possibles brots internacionals de malalties de transmissió alimentària. No obstant això, als països desenvolupats del nord el concepte de seguretat alimentària se centra en la sanitat, mentre que per als països pobres, la seguretat alimentària té una altra connotació: la de seguretat en l’abastiment d’aliments.
Al mateix temps, sorgeixen moviments que advoquen pel concepte de la producció, la distribució i el consum local, és a dir, per l’autoabastiment. Al Regne Unit s’han manifestat els moviments socials anomenats “locavores”, que es defineixen com persones que només mengen productes elaborats en un radi d’uns 160 quilòmetres. Aquesta concepció de la producció i el consum alimentari local s’estén a altres regions del món. En termes semblants van sorgir els anomenats “Local Foods”, programes que tracten d’ajudar, a través de beques i donacions, aquells projectes que tinguen com a objectiu que els aliments conreats localment siguen més accessibles i assequibles per a les comunitats locals.