Biblioteca nacional: la guardiana de l'expressió escrita
Fundada per Felip V el 1712 com a Biblioteca Pública de Palau, la Biblioteca Nacional és des de 1836 la institució encarregada de salvaguardar, conservar i difondre la saviesa escrita i gravada al llarg del temps. Entre les seues parets ocupen un espai concret i catalogat 30.000 manuscrits, 3.000 incunables, 500.000 impresos anteriors a 1831, sis milions de monografies modernes, més de cent mil títols de revistes i una col·lecció de vint mil periòdics diferents. També hi ha lloc per a partitures -més de mig milió d’obres, impreses o manuscrites-, desenes de milers de documents sonors i audiovisuals; i fons cartogràfics antics i moderns de tot el món. Fins i tot postals, cromos i col·leccionables de quiosc.
Però la Biblioteca no és un cambra segellada. És una llibreria viva, a la qual arriben exemplars tots els dies: obres acabades de publicar, col·leccions donades i joies adquirides que amb la seua entrada inicien un viatge que els porta des de les caixes d’embalatge fins al seu lloc definitiu, d’on no es mouran llevat que un investigador en sol·licite el préstec. La frenètica activitat que es desenvolupa dins d’aquestes centenàries parets de pedra evidencia la bona salut de la cultura i les seues expressions.
L’activitat d’un dia qualsevol a la Biblioteca Nacional comença al moll de càrrega i descàrrega dels soterranis. Les dependències d’entrada acullen al cap d’un mes 20 tones de publicacions: llibres, periòdics, gravats, col·leccions, partitures, mapes, fascicles, cromos… i tots els suports digitals i analògics possibles s’organitzen en caixes per al procés de catalogació. D’acord amb la llei, l’impressor està obligat a enviar almenys dos exemplars de tot allò que estiga reconegut amb un dipòsit legal -el 92% del que es publica, en qualsevol format, en té-. Superat el control, una tasca facilitada per la xarxa de biblioteques que elabora el primer inventari i comprova el nombre d’exemplars presentats, comença la ingent tasca de catalogació.
A la sala de precatalogació s’estampa el segell i l’etiqueta antirobatori a tots els exemplars. Cada treballador s’encarrega d’un tipus de material, i un equip de l’Institut Nacional d’Estadística demana dades de les entrades. Els volums, retirat el plàstic si els embolica, comencen a respondre a una divisió per formats i categories descriptives que seran les que regiran el procés tècnic següent.
L’exemplar passa a formar part de la Biblioteca en el moment en què és sotmès al seu registre. S’elabora llavors una descripció tècnica i bibliogràfica. Se li assigna un lloc d’accés que respon a una fórmula mundial de catalogació i rep un número que serà definitiu. Se separen l’exemplar de conservació i el de dipòsit, i a aquest se li imposa una signatura: el conjunt de nombres i lletres que l’identifica i el correlaciona amb la fitxa de recerca o préstec.
La gran majoria del fons contemporani s’ubica als dipòsits de la seu de la Biblioteca a Alcalá de Henares. No obstant això, les dotze plantes de catalogació guarden les joies més requerides pels investigadors. En corredors interminables, amb llum artificial, una temperatura constant i una xarxa laberíntica, es troben perfectament apilades les revistes -de la primera a la sisena planta- i els llibres -les sis restants- . L’ordre que ocupen a les prestatgeries obeeix a la mida del volum i a la signatura. Alguns exemplars estan protegits en caixes de cartó per impedir que l’àcid del paper els deteriore pel pas del temps (les peces més delicades estan microfilmades). Milers de lleixes guarden obres manuscrites antigues i modernes, arxius personals, incunables, impresos medievals, primeres edicions, obres especials, de teatre, Cervantes i la biblioteca de referència especialitzada.
Per a poder prendre seient en un dels 308 pupitres de la Sala Cervantes és necessari comptar amb el carnet d’investigador o lector. Les obres de referència són accessibles sense necessitat de reserva; les altres es recullen sota demanda que, bé pot fer-se in situ, o a través de la pàgina web de la Biblioteca. El mateix ocorre amb els usuaris de les sales Goya i Barbieri. La primera arxiva dibuixos, estampes, il·lustracions i gravats, cartells, ex-libris i ephemera (productes impresos sense vocació de permanència, com ara cromos, etiquetes publicitàries, embolcalls de productes…) , cartells, fotografies, iconografies i fons de referència especialitzats en art, a més de mapes antics i moderns, manuscrits i referències de cartografia. La sala que rep el nom del músic i pare de la sarsuela guarda partitures i llibres de música i musicologia, manuscrits i impresos, revistes i fullets especialitzats, arxius originals musicals, registres sonors, documents audiovisuals i multimèdia, i arxius de la paraula.
La Biblioteca salvaguarda tot el que s’edita sense importar-hi el format, la grandària, la transcendència o l’èxit de l’obra. L’única condició per a formar part de l’entitat és disposar de dipòsit legal. Entre els anys 2000 i 2007 el van obtenir 1.280.786 títols. Les xifres també retraten les tendències del mercat: si els anys 90 es van registrar més de 25.000 vídeos i tan sols 278 DVD, transcorreguts deu anys es compten 12.000 vídeos i gairebé 26.000 DVD. Més curiosa és la mort del disquet: zero registrats l’últim lustre enfront dels vuit mil de la dècada anterior. Tendències de la cultura.