El preu d'una residència pot ser fins a set vegades superior segons la ciutat i el model d'allotjament
De l’anàlisi s’infereix, això sí, que la diversitat de preus és molt àmplia i està condicionada per la ciutat escollida i el model d’allotjament: el cost més elevat de l’estudi, trobat en una residència barcelonina, és de 1.418 euros mensuals per una habitació individual amb bany i pensió completa. Aquesta quantitat és gairebé set vegades més gran que els 230 euros d’una residència avaluada a Sevilla, que només dóna dret a allotjament, la mensualitat més econòmica de l’estudi.
S’han visitat 86 residències i col·legis majors a 18 ciutats: Alacant, Barcelona, Bilbao, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Salamanca, Sant Sebastià, Santiago de Compostel·la, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa. El llistat inclou centres públics, privats, concertats, femenins, masculins i mixts. Més de la meitat de les residències i col·legis majors estudiats eren mixts, encara que encara perviu la separació de sexes: gairebé el 38% eren només femenins i l’11%, masculins.
D’una banda, CONSUMER EROSKI va sol·licitar informació als directors i responsables de cada centre. De l’altra, tècnics d’aquesta revista, fent-se passar per clients interessats a allotjar-hi un familiar, van visitar, el juliol d’enguany, cada una de les residències per comprovar sobre el terreny l’estat de les instal·lacions i la seua conservació, la netedat, els serveis oferts, l’accessibilitat, la seguretat i les condicions d’admissió o les normes de cada una.
Les residències i els col·legis majors analitzats aproven amb un poc satisfactori ‘acceptable’ l’examen proposat per la revista: els de Múrcia i Vitòria aconsegueixen un ‘molt bé’; el ‘bé’ certifica la valoració dels visitats a Alacant, Bilbao, Còrdova, Màlaga i Sant Sebastià; i es queden en un pobre ‘acceptable’ els centres estudiats a Barcelona, Madrid, Granada, Oviedo, Salamanca, Santiago de Compostel·la, València, Valladolid i Saragossa. Les pitjors qualificacions de l’informe són per a les instal·lacions observades a Pamplona i Sevilla, que suspenen amb un ‘regular’.
Per apartats, les 86 residències visitades obtenen valoracions positives en informació, netedat i serveis que ofereixen als residents (l’índex mitjà és d’un ‘bé’). Fluixegen, però, en mesures de seguretat davant de casos d’emergència (a penes un ‘acceptable’) i suspenen en accessibilitat (‘regular’). De fet, menys de la meitat dels centres estudiats disposen d’habitacions adaptades per a residents amb discapacitat.
- Col·legi major: L’atractiu principal d’aquests centres és la possibilitat de mantenir relacions socials en una ciutat desconeguda. L’estudiant té totes les necessitats cobertes, però el preu que ha de pagar mensualment per això és més car. El punt dèbil d’aquests llocs és la sensació de continuar en un ambient semblant a la de la llar, amb horaris i normes de vegades molt estrictes.
- Residències: Aquest tipus de centres ofereixen una llibertat de moviment més gran que els col·legis majors. En general, les normes no són tan estrictes. A més, igual que aquells també són llocs molt sol·licitats per la possibilitat de conèixer altres persones durant el primer curs.
- Pis compartit: La cerca d’un allotjament d’aquest tipus és una tasca més complicada que la de les residències i els col·legis majors. No obstant això, és l’opció preferida pels estudiants que busquen alliberar-se de lligams, horaris i normes estrictes. Viure així suposa tenir llibertat absoluta, encara que de vegades l’estudiant no és capaç d’organitzar el ritme d’estudi i treball amb la rutina de portar una casa. En molts casos, els estudiants tenen més despeses imprevistes que acaben desquadrant el pressupost.
Quant costa una residència o col·legi major?
En l’extrem contrari es troben les residències visitades a Sevilla: una habitació individual amb bany i pensió completa es queda, de mitjana, en els 519 euros, una diferència abismal en relació amb Madrid, gairebé 400 euros d’estalvi cada mes. L’habitació doble és més barata encara: 462 euros. En el llistat de preus menys onerosos també ocupa un lloc destacat Santiago de Compostel·la: 539 euros al mes l’habitació individual amb bany i pensió completa i 491 l’habitació doble.
L’oferta no es limita a l’habitació individual o doble amb pensió i bany complets. Entre les modalitats més comunes també es troben les d’habitació individual i doble amb bany complet i mitja pensió. Els preus més onerosos es van trobar de nou a Barcelona, amb 735 i 709 euros respectivament.
També és possible contractar l’allotjament sense cap tipus de règim de pensió. Aquesta última possibilitat és la més assequible: el preu mitjà és de 357 euros al mes.
A banda del pagament mensual, en la majoria de les residències s’exigeix una fiança prèvia en cas de marxa sense causa justificada, pèrdua de la plaça o deteriorament de les instal·lacions o el mobiliari. Les quantitats, d’allò més variades: des dels 30 i 60 euros que cal abonar en una residència de Màlaga i de Pamplona, fins als 2.000 euros o 1.500 que se sol·liciten en altres dues localitzades a Barcelona i Granada.
Un paràmetre que parla de la qualitat de les residències d’estudiants universitaris és el dels serveis que ofereixen. De les 86 residències i col·legis majors, tan sols el 45% disposaven de bany complet a les habitacions, és a dir, un lavabo que incloïa pica, dutxa i inodor. El 35% l’havia habilitat únicament en algunes de les cambres, i en el 20% no n’hi havia en cap habitació. Destaca el cas de Barcelona, on en 7 de les 10 residències estudiades els lavabos són compartits per tots els usuaris.
Més de la meitat ofereixen roba de llit als residents (en el 50% de les residències que no ho fan, hi ha la possibilitat de llogar-la), i només dues no comptaven amb calefacció o elements imprescindibles com ara armaris, papereres i taules d’estudi.
Alguns dels serveis més comuns d’una residència per a estudiants universitaris són la recepció, el menjador (present fins i tot en aquells centres que no ofereixen manutenció als residents), la bugaderia (en la majoria dels casos, inclosa en el preu que paga l’usuari), sales per a rebre visites i aules d’estudi.
El 100% dels centres que disposen de sala d’ordinadors (64 de les 86 residències de l’informe) compten amb Internet i tres de cada quatre residències visitades ofereix connexió a la xarxa a les mateixes habitacions. A les sales multimèdia, la dotació mitjana d’ordinadors és de vuit terminals. Per fomentar la integració en la vida universitària, més del 70% de les residències analitzades organitzava activitats socioculturals durant el curs, especialment a Madrid, Màlaga, Múrcia, Santiago de Compostel·la i Valladolid.
Davant de qualsevol emergència, és oportú que les residències disposen almenys d’una farmaciola, com ocorre en el 75% dels casos estudiats. Algunes de les observades a Madrid, Màlaga i Sant Sebastià disposen d’infermeria. En algun dels centres d’Oviedo i Pamplona, igual com ocorre a Madrid i Màlaga, disposen fins i tot d’un metge de forma permanent en les seues instal·lacions. Pel que fa a les infraestructures esportives, només se’n van trobar en la meitat de les residències visitades.
La major part dels centres es troben ben connectats amb campus universitaris, nuclis antics o principals estacions d’autobús, tren o metro. Encara que el 95% dels centres estudiats no garanteixen un servei de transport propi (sí que ho fan alguns dels visitats a Pamplona, Còrdova i Oviedo), no hi ha més de 10 minuts caminant, en el pitjor dels casos, des de l’entrada de la residència fins a la parada de transport urbà més pròxima. El 10% d’aquests centres comptaven amb un gabinet d’atenció pedagògica i el 12% amb un servei de suport psicològic als alumnes que hi resideixen.
Bona netedat: una màxima que es compleix
Gairebé en el 40% de les residències analitzades els mateixos residents eren els encarregats de netejar-se les habitacions. I en aquelles on el preu incloïa aquest servei, la freqüència de neteja era diària en el 18%; de cada dos dies en el 10%; de cada tres en el 14% i d’una vegada a la setmana en el 18% dels centres.
Quant a la resta de dependències de la residència o col·legi major, la netedat era la norma a l’interior dels edificis; la pulcritud marcava l’estat dels lavabos (les úniques excepcions: olors desagradables en una residència de Salamanca, ni rastre de paper higiènic en alguna visitada a Pamplona i poc de sabó de mans en un únic centre navarrès i dos de Múrcia i València). Així mateix, les instal·lacions esportives es trobaven en perfecte estat (excepte l’abandó observat en algunes de Valladolid i Madrid).
En canvi, només hi havia contenidors per a dipositar-hi paper i cartró en el 62% de les residències visitades; per a dipositar-hi envasos de plàstic, en la meitat d’aquestes; de recollida de piles, en un 53%, i de deixalles orgàniques, en un 50%.
Una de les deficiències principals d’aquests centres es va trobar en l’adaptació per a les persones amb discapacitat: un 60% de les 86 residències incloses en l’informe de la revista no disposen ni d’una sola habitació adaptada per a aquests residents. Les millors en aquest camp, les visitades a Bilbao, Múrcia, Alacant i Vitòria. En l’extrem contrari, les de Pamplona, Oviedo, Barcelona, Salamanca i Valladolid. A més, els centres de Bilbao i Vitòria són els únics de l’estudi amb banys habilitats especialment amb espai sota la pica per a una cadira de rodes, plat de dutxa sense cortines i agafador o inodor adaptat, entre altres mesures.
La situació no millora ni de bon tros en la resta de la inspecció que van efectuar els tècnics tant a l’interior com a l’exterior de la residència: només en el 40% dels casos es van observar rampes d’accés a l’entrada per salvar escales; en una mica menys de la meitat, les portes no eren prou àmplies com per a permetre-hi el pas d’una cadira de rodes; en un de cada tres centres no hi havia ascensor per a pujar a altres pisos o els que es van trobar no eren prou amplis com és necessari. En una gran majoria, el pàrquing no disposa de places d’aparcament reservades per a residents discapacitats.
Un últim punt ressenyable en aquest sentit: en només un parell de col·legis majors i residències de Múrcia, Sevilla i Vitòria es van apreciar els escassos cartells escrits en braille que van trobar els tècnics de l’informe.
- Règim d’allotjament: El més còmode per als residents és disposar d’un règim de pensió completa, perquè evita gastar temps i diners a menjar fora de la residència o a haver de fer-se el propi menjar. Una altra opció és la d’aquelles habitacions tipus apartament que disposen de cuina pròpia. Per a aquells residents que hagen de seguir una alimentació especial per prescripció mèdica, l’ideal seria que la residència pogués adaptar els seus menús a les necessitats especials d’aquestes persones.
- Serveis: Totes les comoditats per als residents: bugaderia, servei d’infermeria, cafeteria-bar, zones esportives, estances àmplies i lluminoses per a l’estudi que estiguen dotades d’ordinadors, a més d’una xarxa Wi-Fi i un bon nombre de volums a la biblioteca; zones per a l’oci o el descans (sales d’estar, per a veure la televisió o rebre visites alienes a la residència o col·legi major); servei de copisteria, enviament de correu postal i de fax; pàrquing (per a automòbils, ciclomotors i bicicletes); espais enjardinats o servei de transport per a anar al campus, al centre de la ciutat o a les principals estacions d’autobús, tren… (o si no n’hi ha, parades de transport urbà a pocs minuts de la residència o col·legi major). A més, és essencial que tant les zones de les habitacions com les dependències comunes estiguen netes i ben il·luminades.
- Seguretat: Convé que la residència dispose de totes les mesures de seguretat necessàries en cas d’emergència durant les 24 hores del dia: personal de seguretat o càmeres als accessos i entrades a les instal·lacions, a més de tota una sèrie de dispositius (en habitacions i zones comunes) com ara llums i sortides d’emergència, extintors, detectors de fum i foc, boques de reg, alarma, mànegues…
- Accessibilitat: Els responsables de les residències han de tenir en compte que les persones discapacitades són residents com els altres i, per tant, han de tenir cobertes les seues necessitats i comoditats. El més correcte seria que aquests estudiants no tinguessen cap tipus de problema per a poder accedir a la residència ni per desplaçar-se per aquesta, a més de comptar amb habitacions, banys, sales comunes i fins i tot places d’aparcament específiques per a ells.
Mesures de seguretat correctes encara que millorables i taula comparativa
El 86% dels col·legis majors o residències tenen instal·lat un sistema d’alarma, tot i que en una dotzena ubicades a Barcelona, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Oviedo, Salamanca, Santiago de Compostel·la i Sevilla encara no ho han fet (a les habitacions, aquest percentatge es redueix fins a un 60%). Extintors, llums i sortides d’emergència es van trobar en la gran majoria de les residències. Tot i això, només un 60% d’aquestes sortides estaven senyalitzades correctament. Una deficiència més: només el 22% de les residències analitzades van fer algun simulacre d’emergència l’últim any.
Cada residència o col·legi major es regeix per una sèrie de normes pròpies per al bon funcionament de les instal·lacions i la perfecta convivència entre els residents i el personal d’aquests allotjaments universitaris. Així, a cap dels estudiants allotjats en les tres residències visitades a la capital murciana, ni tampoc en la majoria de les examinades a Santiago de Compostel·la i València, se’ls permet encendre un cigarret a les seues instal·lacions o dependències.
Les residències avaluades a Pamplona són les que més “controlen” l’entrada de persones a les seues instal·lacions: en cap de les quatre analitzades a la capital navarresa es permetia la visita de persones alienes a la residència. A més, en dos d’aquests quatre centres universitaris és obligatori participar amb assiduïtat en les activitats que organitzen els responsables del centre (un fet semblant ocorre en tres de les quatre residències de Màlaga). En la meitat de les estudiades a Salamanca es registren les hores d’entrada i de sortida dels residents del centre.
Davant de qualsevol falta de disciplina, la majoria de les residències prefereixen solucionar el problema amb els mateixos joves, ja que rebutgen informar els pares del que ha passat. En canvi, un ampli percentatge de les residències alacantines, navarreses i barcelonines visitades donen compte als progenitors del comportament o el rendiment acadèmic dels seus fills.
En relació amb els requisits d’admissió, el catàleg és variat. Estar matriculat en una universitat concreta o demostrar un expedient acadèmic impecable són alguns dels criteris que esgrimeixen aquestes residències per a concedir o denegar la plaça a un alumne que desitge allotjar-se a les seues instal·lacions durant els nou mesos del curs escolar. Aquest és el cas de la majoria de centres examinats a Oviedo (algunes de la residències analitzades estan dirigides per a estudiants de MIR o BIR), Còrdova, Madrid, Salamanca i Saragossa. Els responsables de les residències visitades a la capital aragonesa, juntament amb les avaluades a Madrid, són els que més es fixen en les notes aconseguides en el batxillerat i la selectivitat.
Tots els centres visitats a Pamplona i la majoria de Barcelona, Salamanca i Valladolid utilitzen, a més, els resultats de l’entrevista personal prèvia com a criteri i a Màlaga, a més, posen especial atenció en la renda familiar de cada jove. A l’extrem contrari, les residències visitades a Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria i Alacant presumeixen de no tenir ni una sola condició en aquest sentit.