El perill que ve de fora

El perill que ve de fora

La globalització no és un fenomen que afecta només el comerç, els sectors primaris, la indústria, l’economia, la seguretat, la política o els fluixos migratoris dels éssers humans. També actua, i no precisament de manera positiva, en la naturalesa. Plantes i animals procedents d’altres latituds del planeta danyen, de forma irreversible algunes ocasions, els éssers vius autòctons de cada regió del globus. Són moltes, i cada vegada més, les espècies que troben fora de les seves àrees naturals un medi apropiat on poden subsistir. Aquesta extraordinària capacitat d’adaptació s’ha convertit en una amenaça que pot afavorir l’extinció de les espècies autòctones amb les quals entren en competència per l’aliment o pel territori. La proliferació d’espècies invasores, o al·lòctones, és, després de la destrucció de l’hàbitat, la principal causa d’extinció de plantes i animals, pel fet que -segons els casos- depreden sobre les autòctones, competeixen pels recursos, s’hibriden i transmeten malalties. Algunes poden arribar a canviar el funcionament mateix de l’ecosistema. Però no totes les espècies introduïdes causen problemes. De fet, moltes de les que habitualment s’utilitzen en agricultura i ramaderia són exòtiques. No obstant això, les espècies invasores s’han convertit en una part important del canvi ambiental global. A Espanya, un de cada quatre tipus de peixos que poblen rius i llacs és forà. Moltes plantes i animals han arribat, per causes accidentals o comercials, a zones molt allunyades del seu hàbitat natural. La introducció del conill a Austràlia, que es va convertir en una autèntica plaga, és l’exemple més conegut d’espècie invasora. En la península Ibèrica s’han introduït -de forma intencionada o accidental- moltes espècies exòtiques, tant de fauna com de flora que han causat greus perjudicis a les espècies autòctones.

Flora

• /imgs/20030101/img.medioambiente.01.jpg
  Hierba de la Pampa o plumero
  Planta exòtica arribada a Espanya de l’altre costat de l’Atlàntic a principis del XX per a adornar els jardins de les grans mansions. Porta camí de convertir-se en una plaga. És fàcil de distingir pel seu aspecte elegant, té un plomall blanc-platejat, que arriba als dos metres d’altura. Creix en totes parts -cunetes, vorals, riberes i descampats- i s’ha aclimatat de tal forma que és una amenaça per a la biodiversitat vegetal en tota la cornisa cantàbrica.
• Carqueja (baccharis halimifolia)
  Arbust procedent de Sud-amèrica, que està colonitzant grans extensions de zones humides. Té aparença discreta i passa desapercebuda a tot aquell que no conegui les seves característiques. Però la seva capacitat d’adaptació al clima l’ha convertit en una temible enemiga de les plantes tradicionals de les zones humides, a les quals està desplaçant sense cap tipus de compassió.

Altres plantes

• /imgs/20030101/img.medioambiente.02.jpg
  Falsa acàcia (robinia pseudoacàcia) envaeix, cada vegada més, racons de les muntanyes. L’herba tradicional dels prats pròxims a la costa està sent desplaçada pel paspalum, gramínia sud-americana que forma una capa grossa de gespa. El problema és semblant al que s’ha detectat en les comunitats del sud i en les Balears amb el carpobrutus, gespa africana que va començar a utilitzar-se per a encatifar els jardins de noves urbanitzacions per la seva capacitat per a sobreviure amb poca aigua i que ha acabat desplaçant les varietats que creixien en la zona.
• /imgs/20030101/img.medioambiente.03.jpg
  Caulerpa taxifolia
  Alga tropical, perillosa per a l’ecosistema vegetal marí, que està colonitzant les aigües del Mediterrani. Utilitzada per a la decoració d’aquaris en els anys vuitanta, va anar a parar al mar, segons sembla, des d’un aquari de Mònaco. És molt resistent al fred i donat el seu alt índex de toxines, els depredadors ni s’acosten al seu voltant. Pot arribar als 80 cm d’alçada.

Fauna

• /imgs/20030101/img.medioambiente.04.jpg
  Musclo zebra
  Originari dels mars Negre i Caspi, s’ha detectat la seva presència al Baix Ebre. És un musclo d’aigua dolça que viatja adherint-se al casc de les embarcacions. Prolifera de forma descontrolada i massiva, i pot arribar a cobrir totalment els llits dels rius i a cegar les infraestructures hidràuliques (canonades de reg i abastiment). Produeix greus pèrdues d’hàbitat i d’espècies de flora i fauna, a més de danys milionaris en infraestructures.
• /imgs/20030101/img.medioambiente.05.jpg
  Cranc roig americà
  És una de les majors plagues dels nostres rius. Es va introduir el 1974 per a repoblar els rius i a poc a poc ha provocat l’extinció de l’espècie autòctona. Es troba al llarg de les riberes, en les quals desenvolupa la seva labor de sapa i mina, perforant tota l’àrea, cosa que provoca despreniments i varia l’orografia natural de les vores. S’ha convertit en un problema greu per als cultius d’arròs del delta de l’Ebre i l’albufera de València, perquè la biomassa dels crancs pot arribar a ser de 500 quilograms per hectàrea, i devorar els brots d’aquesta planta.
• /imgs/20030101/img.medioambiente.06.jpg
  Lluç de riu
  La voracitat d’aquest enorme peix, que pot mesurar 50 centímetres i pesar 35 quilos, ha causat la disminució de moltes espècies autòctones, perquè s’alimenta de peixos, amfibis i fins i tot aus. Procedeix de l’Europa central i va ser introduït en el Tajo el 1949.
• /imgs/20030101/img.medioambiente.07.jpg
  Tortuga de Florida
  És un tipus de tortuga que es tenia a casa com a mascota. Se’n van importar 900.000 exemplars el 1987. Com que és més adaptable, voraç i agressiva, desplaça les nostres tortugues autòctones (europea i leprosa). A més, les tortugues de Florida joves són molt carnívores i s’alimenten d’alevins i cabuts d’espècies autòctones. La UE n’ha prohibit la importació.
• /imgs/20030101/img.medioambiente.08.jpg
  Ànec de Jamaica
  Aquest ànec està colonitzant el sud europeu, on habita un familiar seu molt amenaçat: l’ànec capblanc. L’ànec de Jamaica copula amb l’autòcton i dóna lloc a híbrids que degeneren genèticament l’espècie nativa.
• /imgs/20030101/img.medioambiente.09.jpg
  Visó americà
  És el que es cria en granges pelleteres. En els últims anys, els visons americans escapats d’aquestes granges s’han convertit en competidors per als visons europeus, perquè l’americà és més gran, més agressiu i adaptable. El seu zel comença abans, per la qual cosa no té competència i ha desplaçat l’europeu, que es troba a la vora de l’extinció.