En els últims vint anys s'han duplicat els casos
L’asma infantil, la malaltia crònica més habitual entre els menors de 14 anys, és una patologia de les vies aèries caracteritzada per episodis recurrents, més o menys freqüents, de tos, xiulits en el pit en respirar i ofecs que no es deuen a altres malalties. S’estima que, depenent de la zona geogràfica, entre el 5% i el 15% de nens la pateixen. Però el més cridaner és que la seva incidència s’està incrementant de forma alarmant i que en les dues últimes dècades els casos s’han duplicat. En la infància és més freqüent entre els homes que en les dones, amb una relació de 2 a 1, però a mesura que s’acosten a la pubertat i a l’adolescència la freqüència entre els dos sexes es va igualant. Per regla general, els nens asmàtics milloren en la pubertat i l’adolescència, però entre un 30% i un 50% tornarà a tenir símptomes a partir dels 20 anys. L’asma infantil ocasiona, a més d’hospitalitzacions freqüents en els casos més severs, una disminució de l’activitat del nen i absentisme escolar.
L’asma es produeix perquè l’aire no arriba als pulmons a causa de l’obstrucció de les vies aèries. Tres tipus de símptomes defineixen aquesta malaltia: la inflamació crònica de les parets bronquials, l’hiperreactivitat bronquial i, en conseqüència, l’estretiment dels bronquis i l’obstrucció total o parcial del fluix aeri.
La causa més coneguda d’asma és la reacció al·lèrgica d’hipersensibilitat immediata, és a dir, davant de la presència de proteïnes que l’organisme identifica com a estranyes, es produeix una reacció immediata a nivell de les parets bronquials, que s’inflamen i s’estreteixen. Com a conseqüència apareixen la tos, els xiulits en el pit i, a vegades, els ofecs.
Durant molts anys es va pensar que el nounat era immunològicament verge i que només després del neixement i en entrar en contacte directe amb el medi ambient s’iniciava la resposta immunològica. Actualment se sap que aquesta s’inicia ja en el període intrauterí, que el nen neix ja amb la capacitat de respondre immunològicament a al·lèrgens comuns, i que aquesta capacitat de resposta es modifica després del neixement. La primera trobada entre els al·lèrgens i les cèl·lules encarregades inicialment d’organitzar les defenses immunològiques, els limfòcits T, es produeix en el període fetal. Diversos factors materns i ambientals, com la presència d’anticossos en la mare i les exposicions diverses que arriben per via placentària, actuen durant la gestació per a determinar la resposta immunològica. L’al·lèrgia, que és una aberració de la resposta immunitària normal, sembla generar-se en aquest període. Així parlem d’atopia, de nens atòpics, quan davant de determinats al·lèrgens reaccionen de forma exagerada.
Després del neixement es modula la resposta immunològica del bebè, depenent de circumstàncies ambientals encara no massa ben conegudes, encara que se sap que alguns factors hi poden influir:
- El major grau d’higiene en les llars del món desenvolupat, que fa que disminueixin els contagis infecciosos però que sembla que faci debilitar la resposta immunològica de l’organisme i afavoreix les al·lèrgies.
- L’augment de vacunacions, que s’associa amb un increment de la incidència d’al·lèrgies i d’atopia (reacció exagerada a un al·lergen).
- Se sospita també que l’ús freqüent d’antibiòtics en les infeccions de la primera infància afavoreix l’aparició d’al·lèrgies.
- La microflora intestinal sembla que té un important paper, i per això les modificacions en l’estil de vida i alimentació dels països desenvolupats podrien influir en l’increment dels casos d’al·lèrgia.
- L’exposició intensa a al·lèrgens en els primers períodes de vida, siguin vegetals o animals, s’associa amb un augment de la sensibilització en els tres primers anys de vida, la qual cosa provoca una major incidència de l’asma en els últims anys de la infància i en l’adolescència.
- El desenvolupament de la malaltia al·lèrgica a nivell pulmonar es veu facilitat per l’exposició al fum del tabac i altres contaminants atmosfèrics.
- Les infeccions respiratòries en els primers sis mesos de vida reforcen el sistema immunològic i els nens mostren menor freqüència d’asma. Ara bé, la infecció per virus respiratori sincitial s’associa amb una freqüència més elevada d’al·lèrgia.
Aquests fets explicarien el notable increment de l’asma infantil i d’altres malalties al·lèrgiques en els països desenvolupats.
El nombre d’al·lèrgens -substàncies que poden produir al·lèrgia- és enorme, però els més freqüents són els àcars de la pols, els pòl·lens, les floridures i alguns aliments. El diagnòstic de l’asma infantil és fonamentalment clínic, basat en els símptomes i en la història i l’exploració clíniques. Els episodis recurrents de tos o de xiulits en respirar es poden deure a l’asma, sobretot si s’agreugen amb l’exercici físic i es compliquen amb infeccions virals. També es pot sospitar que el nen pateix asma si la tos comença davant de la presència de determinats al·lèrgens o presenta una variabilitat estacional. La proves funcionals respiratòries, fàcils de realitzar en adults, són complicades de practicar en nens, encara que ara hi ha dispositius que permeten obtenir dades fiables. Una volta diagnosticat l’asma, cal plantejar-se el tractament, que s’establirà en funció de la severitat del quadre clínic. La gravetat de l’asma està determinada per la intensitat de les crisis i per la seva freqüència.
El tractament de l’asma és complex i cal adaptar-lo al nen en funció del tipus d’asma que pateixi, de la major o menor severitat, de l’edat… Sempre que sigui possible, la medicació de l’asma ha d’administrar-se per via inhalatoria.
Bàsicament hi ha dues classes de fàrmacs: els de control a llarg termini o de tractament de fons, que s’utilitzen de manera regular, contínua, per a prevenir els atacs i mantenir les vies respiratòries expedites (esteroides inhalats, inhibidors de leucotriè, broncodilatadors d’acció prolongada, cromolina sòdica o nedocromil sòdic, aminofilina o teofileta, combinacions d’antiinflamatoris i broncodilatadors), o els medicaments d’alleugeriment ràpid de les crisis, que s’administren quan es presenta un atac d’asma (broncodilatadors d’acció curta, corticoesteroides orals o intravenosos).
El més important és no dramatitzar la seva malaltia, no sobreprotegir-lo ni tractar-lo de forma diferent pel fet de patir asma. Convé informar-lo sobre el seu trastorn, explicant-li com controlar-lo amb medicaments -si en necessita- i enumerant-li els factors que li poden desencadenar una crisi. S’ha d’intentar disminuir l’ansietat que provoca la malaltia i atallar en la mesura que es pugui l’absentisme escolar. Per a aconseguir-ho el millor és promoure la seva participació en les activitats escolars i d’esbarjo que el seu estat de salut li permeta. El nen asmàtic ha d’evitar el fum del tabac, convé que ningú fumi en presència seva. A casa és preferible no tenir animals domèstics, no utilitzar coixins de plomes ni estores i moquetes. Cal mantenir en l’interior de la casa una humitat relativa inferior al 50%, i si és sensible als pòl·lens i les floridures, s’hauran de tancar les finestres en les estacions amb alta concentració de pol·len. Els nens asmàtics al·lèrgics als àcars de la pols domèstica poden beneficiar-se de vacances en altituds superiors als 1.000 metres, mentre que els al·lèrgics als pòl·lens es beneficien de vacances en la costa.
Quan es desencadena una crisi cal controlar el pànic, perquè aquesta reacció dels pares pot posar encara més nerviós el nen i fer que empitjori la crisi. Si habitualment es controla amb medicació, generalment en forma d’inhaladors, administri’ls-hi. En cas de crisi greu o que no remet amb la medicació habitual, no dubti a posar-se en contacte amb el metge. Normalment en les consultes se subministren fullets informatius que ajuden les famílies a saber com cal comportar-s’hi.