Per què defèn l’ús de cèl·lules mare embrionàries per a la investigació?
Jo defenso l’ús de cèl·lules mare, sigui quin sigui el seu origen. És a dir, no sols embrionàries sinó també d’origen fetal o d’adult. En l’àmbit científic no hi ha polèmica sobre l’ús del mètode alternatiu de cèl·lules mare d’adult o d’embrió. Això s’ho han inventat alguns senyors. Els científics, l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units i fins a setanta premis Nobel, entre d’altres, defensen l’ús de cèl·lules mare de qualsevol origen per a explorar les seves possibilitats, veure quines són millors i usar-les. I pel que sabem, les cèl·lules mare d’origen embrionari són millors per la seva capacitat més alta d’expansió i de diferenciació, per a crear un òrgan i per a diferenciar-se en qualsevol òrgan.
Si l’objectiu de la investigació amb cèl·lules mare embrionàries és fer transplantaments, el pas següent és la clonació terapèutica?
Està preparada la societat espanyola per a la clonació terapèutica?
La nostra societat és molt més moderna del que s’imaginen els seus dirigents, ja ha resolt el tema i té una postura majoritària en termes socials. La decisió del Govern és més lenta o representa sectors que manen molt en el Govern però que en la societat no representen tant. Això no vol dir que el problema està resolt des de la seva vessant ètica. Cal tractar-lo com qualsevol altre tema que afecti creences íntimes, però sorprèn que altres creences cristianes donin suport a aquesta investigació, com ocorre al Regne Unit, l’informe del qual a favor de la investigació l’avala el bisbe d’Oxford.
Davant de les controvèrsies que susciten algunes investigacions, vostè ha sol·licitat la creació de comitès ètics. Com haurien de conformar-se?
L’ètica ha de regular tant l’activitat científica com qualsevol altra activitat. Com és gairebé impossible que les lleis preveguin els descobriments dels propers anys, els països més avançats del nostre entorn han creat comitès ètics independents del Govern, consensuats amb totes les forces parlamentàries i que, de forma autònoma, emeten opinions sobre preguntes que, ara per ara, encara no sabem quines són.
Com han de plantejar-se els límits ètics a iniciatives que redunden en benefici de la humanitat?
Un investigador ha de treballar dins de l’ètica i de la legalitat. A vegades, la pressió social pot portar l’investigador a pensar que el fi justifica els mitjans, però el fi mai no justifica els mitjans. Quan es tracta d’una discussió tècnica, amb totes les dades es construeix una ètica no confessional i les solucions que s’aporten són les millors per a tots. En el cas dels embrions humans per a usos científics, jo defenso que hi ha problemes ètics en el no ús d’aquets embrions: no és ètic deixar d’utilitzar-los. Em pregunto a quina ètica es refereixen certes persones quan parlen d’ètica: a l’ètica confessional d’alguns o a una ètica que podem compartir la majoria i que està basada en els Drets Humans?
L’ús d’embrions congelats en clíniques s’ha convertit en l’epicentre de la polèmica, però si no es fan servir per a la fertilització perquè porten més de cinc anys congelats, què es fa a Espanya amb ells?
Es destrueixen, o com diu l’Opus Dei, “se’ls deixa morir dignament”. Crec que és un error que resol una creença íntima molt respectable, però en un estat de dret no es pot prohibir aquesta investigació. En opinió d’alguns cristians, un embrió d’una sola cèl·lula ja és una persona, i amb aquesta base teòrica es neguen a la fecundació in vitro, a l’ús de preservatius… Són ètiques particulars, difícils de compartir per a la resta de ciutadans i fins i tot de creients. Avui, no defensar el preservatiu en un continent com Àfrica, amb el 25% de la població seropositiva, és immoral perquè causa patiment segur a molts éssers humans. Jo parlo des d’una ètica no confessional, i els grups que s’oposen a la fecundació in vitro i a l’ús del preservatiu s’oposen també a l’ús d’embrions en la investigació.
Es mostra convençut que finalment el Govern aprovarà la seva investigació, però perjudicarà a Espanya aquest retard, baixarem en el rànquing de la investigació mundial?
Espanya, en investigació científica, juga en la tercera divisió i hem d’intentar, almenys, pujar a segona. Cal augmentar la inversió en ciència i tecnologia, perquè és l’única cosa que ens defensa del que es desconeix. No sé quines malalties apareixeran d’aquí a 10 anys, igual que quan jo estudiava no es coneixia la SIDA. Qui va afrontar bé aquesta situació? Els qui tenien una bona investigació bàsica. I a Espanya ens han ocorregut desastres que demostren que la nostra investigació bàsica no és bona. La síndrome de l’oli de colza en va ser: durant mesos no se sabia el que estava succeint i la gent continuava intoxicant-se. Ara, amb la crisi del Prestige, ens hem vist obligats a demanar a altres països un batiscaf i vaixells amb tècniques especialitzades per a tractar els vessament de fuel perquè abans no s’ha fet un esforç en investigació marina que ens permeti defensar-nos de catàstrofes la resolució de les quals, al final, resulta molt més cara.
Com valora que aquí es freni la seva investigació i des de la UE es financiï el seu projecte amb 2,1 milions d’euros?
Per als qui han jugat amb aquest tema amb superficialitat, el fet que la Comissió Europea, o el que és el mateix, diversos comitès científics i ètics, decideixin finançar aquest projecte resultarà xocant, perquè és la decisió de diversos grups d’experts enfront dels qui s’autoatribuïxen una capacitat per a decidir que potser serà excessiva.
La seva investigació ha traslladat un missatge d’il·lusió i esperança a milions de malalts, no tan sols de diabetis, sinó també de Parkinson o Alzheimer. Hi ha motius reals per a tantes expectatives?
Hi ha un missatge d’esperança, però també de prudència. El que funciona en animals, pot funcionar per a la diabetis, el Parkinson o els nens bombolla. Així que hem de dedicar temps, treball i esforç. I l’única manera de saber si funcionarà és fent-ho. Però aquesta prudència i aquest esforç han d’exigir-se no només en la investigació amb cèl·lules mare d’origen embrionari, sinó també a la investigació amb cèl·lules mare adultes. Els qui defensen l’ús de cèl·lules mare adultes s’han donat pressa a fer transplantaments en pacients. Per què no s’apliquen també criteris ètics a aquests transplantaments?, on estan els comitès d’assaigs clínics?, on està el disseny de la mostra?, on està la privacitat del pacient i on està un estudi comparat, una mostra suficient de casos amb altres controls i una evolució de 5 a 10 anys? Però hi ha molta pressa per demostrar que les cèl·lules mare adultes són millors que les embrionàries. Crec que quan es parla d’ètica cal parlar de totes les ètiques.