La falta d'informació, el problema

La falta d'informació, el problema

Sol·licitar un préstec per a pagar un curs d’anglès d’una acadèmia, o fer-ho per a pagar un viatge o uns mobles és una pràctica habitual. El problema sorgeix quan en determinats establiments no informen el consumidor, de manera explícita, que a més de contractar uns serveis o realitzar una compra, està firmant un crèdit al consum, a un interès concret i amb una entitat financera. Aclaparat pels avantatges del pagament fraccionat, el client no sempre és conscient del que firma -sovint sense llegir atentament el document- i les conseqüències poden ser molt serioses. Encara que el servei sol·licitat s’anul·li, es veurà obligat a continuar pagant a l’entitat financera les mensualitats acordades, perquè haurà firmat un crèdit que l’obliga a fer-ho. I si s’hi nega, tot i no rebre ja el servei contractat, pot entrar en la llista de morosos del banc. Són les conseqüències del que es coneix com a crèdits encoberts.

Informar amb claredat. Ningú no dubta de la capacitat dels comercials per a convèncer possibles clients que adquireixin el seu producte, ja sigui un equip de cinema a casa o un curs d’anglès valorat en 1.200 euros. No obstant això, la comoditat de les mensualitats no hauria d’enterbolir la mentalitat del consumidor, obligat a llegir la lletra petita i a fixar-se molt atentament en el que firma: ni més ni menys que un crèdit al consum, incloent-hi els interessos, prou alts, per cert (entre un 7 i un 10% TAE, perquè al banc li surti rendible prestar pocs diners a curt termini). Això no té perquè suposar un problema si se n’informa obertament al client des de la mateixa botiga o lloc físic on es desenvolupa el servei. Tanmateix, les queixes i denúncies dels consumidors es basen, precisament, en la falta de claredat en informar-los del que firmaven. Encara que, d’altra banda, cal no oblidar que els consumidors hem de ser conscients també de la nostra responsabilitat de llegir detingudament qualsevol document abans de firmar-lo.

No és un rebut domiciliat. Les organitzacions de consumidors defineixen aquest tipus de préstecs vinculats a la compra d’un producte o la contractació d’un servei com “crèdits al consum mal informats”. Hi ha tres parts implicades en el procés: l’acadèmia o establiment, el banc o caixa d’estalvis i el client. Aquest últim firma dos contractes, un amb el centre d’estudis o botiga i un altre amb l’entitat financera. Segons el primer contracte, rebrà un producte (mobles, viatges, electrodomèstics…) o contractarà uns serveis (ensenyament d’idiomes…). El segon contracte es refereix a la manera de pagar-lo: haurà finançat amb un banc o caixa d’estalvis el pagament de l’import del bé adquirit. La confusió es dóna perquè el consumidor sovint desconeix que el banc avança tots els diners a l’acadèmia, botiga o agència de viatges, i quan decideix rescindir el primer contracte (per exemple, per no estar d’acord amb els serveis que està rebent), s’adona que el segon contracte, el préstec personal, l’obliga a seguir pagant les mensualitats.

Confusió. El lloc i la manera en què es formalitzen aquests crèdits provoca la confusió dels consumidors, perquè no van a les oficines d’una entitat financera a rubricar els préstecs, assessorats per un representant de l’establiment els serveis del qual es contracten o pel professional de l’entitat bancària. Molt al contrari, els crèdits encoberts es firmen en les dependències de l’establiment en què es contracten els serveis, camuflats entre la resta dels documents.

La fallida de diverses acadèmies d’idiomes que utilitzaven el sistema de crèdits encoberts per a finançar els cursos dels seus alumnes ha posat de manifest la necessitat d’aclarir als consumidors que no és el mateix firmar un rebut domiciliari que un crèdit encobert amb una financera. La diferència és que el primer es pot anul·lar quan es desitgi, però el segon és obligatori pagar-lo.

En el cas que una mensualitat corresponent al crèdit no es pagui, el consumidor ha de ser conscient que aquest impagament es fa al banc o caixa d’estalvis, i no a la botiga o acadèmia. Això significa que figurarà en una llista de morosos i que el que faran de primer serà tractar d’embargar-li els comptes per mitjà d’una ordre judicial.

No sempre hi ha problemes. No totes les empreses que permeten fraccionar el pagament en col·laboració amb una entitat financera fan un ús fraudulent d’aquest sistema. Hi ha centres que informen el consumidor amb tot luxe de detalls sobre el que es disposa a contractar i que l’obliguen a desplaçar-se al banc o caixa d’estalvis perquè allí rebi les explicacions pertinents. No obstant això, no cal que el client vagi a l’entitat financera a rubricar el contracte, sinó que sigui quin sigui el lloc en què ho façi, sàpiga exactament a què s’està comprometent.

D’altra banda, res no l’obliga a acceptar el contracte vinculat amb el banc o caixa que li proposen des del centre d’estudis o establiment. Pot sol·licitar, pel seu compte, un préstec personal en l’entitat d’estalvis que prefereixi i abonar així l’import del bé adquirit. En aquest cas, els contractes ja no estaran vinculats, i encara que el primer contracte fos anul·lat, el segon -el firmat pel seu compte- no podria ser-ho. En definitiva, qui opti per abonar qualsevol producte o servei per mitjà d’aquest tipus de préstecs al consum vinculats, que és del que es tracta en definitiva, ha de ser conscient que d’una banda firmarà la matrícula d’ingrés o certificat de compra de l’objecte en si i, per un altre, la sol·licitud d’un crèdit al consum, pel qual estarà obligat a pagar el curs, el viatge o el producte en les mensualitats acordades, incloent-hi els interessos.