Ecologia de marca
Tot i els seus avantatges potencials per al medi ambient, les ecoetiquetes no s’han consolidat al mercat espanyol, especialment si es compara la situació actual amb l’èxit que han tingut en alguns països europeus, que fa anys que aposten per algunes d’aquestes. Al desconeixement dels consumidors s’uneix l’escàs valor que molts empresaris espanyols atorguen a aquestes etiquetes. Segons un informe de la consultora Novotec, part del sector empresarial considera que sol·licitar una ecoetiqueta sembla més una qüestió de prestigi i que els beneficis derivats del seu ús són nuls o molt reduïts en termes comercials.
Per això, convé modificar l’estructura de costos associats a l’ecoetiqueta i promocionar-la en la societat. Els experts assenyalen també el baix nivell d’implantació de la “Flor europea” als països comunitaris, encara que auguren una millora optimista per als pròxims anys, en línia amb el creixement de la consciència ecològica dels consumidors.
De la seua banda, una altra queixa comuna és que els criteris d’etiquetatge ecològic no solen tenir en compte la situació dels països en vies de desenvolupament. En aquest sentit, un etiquetatge que pretenga ser ecològic i solidari hauria de comptar amb la participació d’aquests països a l’hora d’elaborar les normes mediambientals.
Tot i que la majoria dels consumidors no estan familiaritzats amb aquestes etiquetes, no cal ser un especialista per a distingir informació i publicitat. La divisió de les marques de qualitat mediambiental estableix tres grans grups:
Certificades per un organisme públic o de prestigi reconegut, que acredita el compliment dels criteris ecològics. Generalment, s’apliquen a tot el cicle de vida del producte: ús de recursos i energia, emissions contaminants, eliminació de residus i efecte sobre els ecosistemes. En aquest grup s’ubiquen els distintius següents:
- Productes i serveis: en aquest apartat entren etiquetes a escala comunitària, com la “Flor europea” de la UE; a escala nacional, com l'”Ángel blau” d’Alemanya, la “NF- mediambiental” de França, el “Cigne blanc” dels països escandinaus, o l'”Arbre per a la protecció mediambiental” d’Àustria; i a escala autonòmica, com el “Distintiu de garantia de qualitat ambiental” de la Generalitat de Catalunya.
- Alimentació ecològica: normalment per a productes vegetals i animals que complisquen la normativa europea. Ací també es troben etiquetes comunitàries (“Agricultura ecològica”); nacionals (“AB – Agricultura ecològica” de França, “Eko” d’Holanda, o “Bioagricert” d’Itàlia); i autonòmiques (“Ecoetiqueta del CCPAE, Consell Català de Producció Agrària Ecològica”).
- Envasos i embalatges: el “punt verd” identifica a Europa els envasadors i productors que paguen unes taxes per a la recollida selectiva d’envasos i embalatges, ja siguen de paper, de cartró, de plàstic o de vidre, excepte en el cas dels retornables. El “triangle de Moebius” és una etiqueta europea que indica el material del producte per a facilitar-ne la recollida i el reciclatge. De la seua banda, la indústria farmacèutica espanyola reutilitza i recicla els seus productes gràcies al “Sistema Integrat de Gestió i Recollida d’Envasos” (SIGRE), amb punts de recollida en totes les farmàcies del país.
- Perillositat: la indústria química ha d’utilitzar a Europa una sèrie de pictogrames que informen de la toxicitat i perillositat dels seus productes, com ara les pintures, els productes de neteja, etc., per tal de fer un bon ús d’aquests.
- Energia: els consumidors poden frenar la despesa energètica, principal causa de la contaminació atmosfèrica, comprant i utilitzant racionalment electrodomèstics amb etiquetes d’eficiència energètica tan pròximes com es puga a la lletra A. Els fabricants estan obligats a aportar aquesta informació, per la qual cosa es pot exigir si no apareix en el producte. Així mateix, la indústria de l’automòbil a Espanya també ha d’informar, mitjançant una etiqueta, del consum de combustible i les emissions de CO2 dels turismes.
El segon grup el constitueixen les ecotiquetes no oficials, designades per entitats privades nacionals i internacionals, basant-se en la normativa ecològica. Els logotips d’aquest grup són també diversos:
- Productes i serveis: a Espanya, l’Associació Espanyola de Ecologia de marca Ecoetiquetes Algunes no són el que asseguren, per la qual cosa convé distingir-les per poder fer una compra autènticament ecològica Normalització i Certificat (AENOR) ofereix el seu segell per a productes tan diversos com pintures i vernissos, arxivadors o mòduls fotovoltaics. En el terreny de la fusta ecològica, hi ha diversos sistemes nacionals (CSA, SFI, CIFOR, NTCC) i regionals (PEFC), encara que el FSC és l’únic que compta amb el reconeixement general d’institucions, empreses i organitzacions ecologistes i solidàries a tot el món. De la seua banda, l’Associació Internacional d’Investigació i Assaig en Ecologia Tèxtil col·loca en els productes tèxtils el segell “Öko-tex”.
- Alimentació: l’ONG Vida Sana ofereix un aval per a productes alimentaris naturals, biològics i no manipulats genèticament.
- Envasos i embalatges: les associacions de fabricants de materials com l’acer, l’alumini o el cartró encunyen logotips en els seus productes que compleixen amb la seua reglamentació interna, com “Ecoacero”, “Tetra Pak”, “Pro cartón” o “Alu”.
S’inclouen tot tipus de símbols i llegendes com “paper ecològic”, “lliure de clor”, “no altera la capa d’ozó”, “amic del medi ambient”, etc. Es troben en productes de neteja, paper i plàstic que el mateix fabricant col·loca, sense que aquesta informació puga verificar-se tècnicament. Per controlar la publicitat dels productes ecològics, l’Organització Internacional per a l’Estandardització (ISO) ha desenvolupat la norma ISO 14.021.