Condicions, les justes

Condicions, les justes

Al llarg de la vida, les relacions se succeeixen. No totes són iguals i el grau d’implicació emocional i afectiu que hi posem varia. L’interès, el benestar que ens proporcionen, el nivell d’empatia i els afectes que susciten són factors que determinen la implicació. Amb tot i això, hi ha un element que ha de ser comú en totes elles: la incondicionalitat. No hi ha relació que se sostinga si es coarta, es jutja o es limita l’altre.

La incondicionalitat: sense relativismes

/imgs/20061001/img.interiormente.01.jpg Estar, escoltar, recolzar i acompanyar. No imposar, no jutjar, no entendre l’altre a través del nostre criteri. Acceptar el seu. Admetem-ho: amb massa facilitat etiquetem les persones per les conductes que no compartim, no ens agraden o no entenem. Encara més, ens enfadem o ens alegrem i manifestem el nostre amor o desamor, com si aquest sentiment fos una moneda de canvi que bonifica l’altra persona, si es comporta segons les nostres expectatives i el nostre concepte de com han de ser les coses. En definitiva, posem condicions a la relació. Aquestes condicions es tradueixen en la relativització: “Estic amb tu mentre m’agrade el que fas. Si no és així, et jutge i t’abandone”. Encara que no sempre ens aturem a pensar-ho, és molt diferent donar per acabada una relació sobtadament perquè l’altra persona no encaixa en els nostres esquemes o ha fet alguna cosa amb la qual estem en desacord, que fer-ho perquè a poc a poc la unió s’ha refredat. En el primer cas deixem de donar suport a una persona que semblava afí i, en canvi, no respectàvem.

Pot ocórrer, com passa sovint entre pares i fills o entre germans, que la unió implique un fort lligam emocional, però, en canvi, hi haja un cert desenteniment, tot i que no ruptura explícita. La relació és sòlida en aparença, però no es partícip dels projectes dels altres: es considera que se surten del patró de vida propi o que s’allunyen de l’escala particular de valors. Tanmateix, una cosa és no compartir ni recolzar situacions concretes de la vida, i una altra no atendre la persona.

Quan una relació no té condicions significa que ens estem al costat d’aquesta persona amb independència dels seus comportaments. Si els seus actes motiven el desencontre, i aquest és una constant, haurem de pensar que, probablement, aquesta no és una persona adequada per a nosaltres. Si el vincle és familiar i no es pot trencar, convé, almenys, fixar de mutu acord els límits i marges, i pensar de reconduir-la.

La reciprocitat: donar i prendre

Cal no obviar que un factor clau en una relació és la reciprocitat. És a dir, les dues parts han de participar de la mateixa sintonia, compartir valors afins i expectatives de la vida.

Una bona relació de qualitat exigeix que la persona es lliure i s’implique personalment, però sense desentendre’s de si mateixa. Quan s’està “passe el que passe” ens estem relacionant des d’una dependència insana. Més d’hora o més tard acabarem desgastats, buits i altament perjudicats.

La reciprocitat és una relació d’anada i tornada. Està també condicionada pel moment vital en què ens trobem. Les persones passem per diverses etapes i no en totes podem donar ni donar-nos. De vegades necessitem rebre, ser ateses i cuidades. Però això és una qüestió temporal, no intrínseca, i superada l’etapa s’equilibrarà la relació i podrà posar-se al servei de l’altre el que som i tenim, sense restriccions i generosament.

El compromís: lliure i conscient

Que una relació siga incondicional no significa estar per a tot i en tot moment. El fet que algú puga comptar amb nosaltres no implica que la nostra disponibilitat siga constant i sense límit de temps, sinó que el nostre ànim i intenció és d’acompanyament, encara que puguen donar-se algunes circumstàncies que impedisquen poder plasmar aquesta voluntat. El compromís s’adquireix des de la llibertat i la consciència. Des d’aquesta perspectiva es podrà afirmar que el compromís és vertader i madur.

L’assumpció del compromís amb l’altre ha requerit que ens hàgem aturat, escoltat, conegut, atès i que siguem per a nosaltres mateixos el millor dels acompanyants. A partir d’aquesta acceptació personal, sense judicis de valor i sense càstigs consegüents, aconseguirem establir relacions madures i equitatives amb els altres. L’autoanàlisi responsable estimula la visió i la interpretació de les altres persones, dels seus actes i les seues circumstàncies. Descobrirem de manera encertada el grau de vincle que volem establir. Siga quin siga, haurà d’estar sustentat en la seguretat. Representa un suport bàsic que condiciona les relacions, perquè reforça la confiança en nosaltres mateixos. Aquest benestar el transmetrem en les nostres relacions.