Alerta davant un perill silenciós

Alerta davant un perill silenciós

No sempre fa olor, és silenciós, ràpid, molt perillós i, la majoria de vegades, mortal. No es tracta d’una endevinalla, sinó de la descripció d’un dels factors de risc més alts de l’estructura de les llars espanyols i, el que és més important, de la vida dels seus inquilins: les fuites de gas. Als últims cinc anys s’han registrat al nostre país deu explosions de gas natural i butà, que s’han cobrat la vida de 27 persones i n’han ferit més d’un centenar. Es podrien haver detectat a temps? L’Associació Espanyola del Gas i patronal d’empreses gasístiques (Senagas) assegura que les revisions i el manteniment correcte de les instal·lacions són la clau per a prevenir i evitar accidents com els que han tingut lloc recentment en diferents punts d’Espanya. Sense descuidar les revisions recomanades pels experts, el mercat ofereix un element de seguretat addicional: els detectors de gas. /imgs/20061001/img.vivienda1.01.jpg

No són obligatoris, però sí molt útils

Aquests protectors de fuites són capaços de reconèixer diferents tipus de gas: els combustibles, com el propà, el butà i el natural -aquest últim el més sol·licitat per la societat espanyola (en l’actualitat la xifra estimada de població que té gas natural al seu habitatge voreja el 42%)-, i altres com el monòxid de carboni, un gas inodor i letal que es produeix per una combustió deficient o un mal tir de les xemeneies de calderes i escalfadors.

Segons el model, aquests equips poden arribar a tallar el subministrament d’electricitat i evitar així la possibilitat d’una deflagració pel contacte entre el gas i una espurna. Tots disposen d’un sensor, la majoria elèctric, que varia la conductivitat o les característiques elèctriques quan entra en contacte amb el gas. Aquesta variació la percep el cap sensor, que immediatament activa una alarma visual i acústica en el mateix moment en què detecta gas en l’ambient i abans que la seua concentració siga perillosa. La norma estableix que els detectors no han de reaccionar per sota del 3%, per a evitar així falses alarmes, i han de saltar abans que s’arribe al 20% d’aquesta concentració.

Davant els nombrosos sinistres viscuts als últims mesos (com ara l’explosió ocorreguda a Laredo al final del passat mes de juliol), tant professionals del sector com una gran part de la població demanen a l’Administració Pública una llei que exigisca la instal·lació d’aquests sistemes als habitatges. Els seus arguments se centren que, de la mateixa manera que és obligatòria la instal·lació d’un diferencial que talle la llum per a evitar quedar electrocutat, seria necessària la instal·lació d’un dispositiu de tall de gas sempre que hi haja una fuita.

Tipus d’alarmes

/imgs/20061001/img.vivienda1.02.jpg Encara que el mercat d’aquests dispositius s’ha ampliat als últims anys, la seua varietat és prou limitada i depèn del tipus de gas a detectar, de la instal·lació i de les funcions que tinga. Mentre que uns aparells detecten la fuita i n’avisen, la missió d’altres va més enllà i inclouen la interrupció de la fuita.

• Alarmes simples: són els aparells que emeten un xiulet quan se superen les concentracions de gas admissibles.
• Alarmes lluminoses: a més del so, tots els aparells incorporen indicadors lluminosos. Els tècnics recomanen que tinguen tres llums: el verd per a indicar-ne el funcionament, el roig com a alarma i el groc per a cridar l’atenció sobre alguna fallada en el funcionament.
• Detectors de tall: a banda de donar l’alarma, estan connectats a un dispositiu que els permet tallar el subministrament de gas. En aquest cas concret, la instal·lació sempre l’ha de dur a terme un tècnic. De fet, els experts recomanen que siga un professional el qui es responsabilitze de la instal·lació de qualsevol detector de gas. No només per raons de seguretat, sinó perquè l’adquisició d’aquests dispositius no és senzilla. De vegades és necessari encarregar-los a través dels instal·ladors professionals, que són els qui els compren i col·loquen.
• Models cargolats. Són els més senzills d’instal·lar, n’hi ha prou de cargolar-los a la paret i funcionen amb piles. També són els més barats, no solen superar els 100 euros de preu.
• Models encastats. Són més complexos d’instal·lar, ja que és necessari encastar-los en una caixa, com un focus halogen, i solen portar un transformador. Aquests aparells disposen d’un cablejat fins a l’electrovàlvula encarregada del tall automàtic de gas. Convé aclarir, però, que tots els models necessiten corrent elèctrica, per la qual cosa és necessari portar sempre un cable fins al punt on es vol col·locar.
• Tipus de gas. El més habitual és que aquests dispositius estiguen preparats per a detectar un tipus de gas concret, que pot ser butà, propà, gas ciutat, gas natural o monòxid de carboni, encara que hi ha alguns models que poden funcionar amb diversos gasos diferents.

Consells

Per a evitar accidents relacionats amb el gas, l’Associació Espanyola del Gas aconsella el compliment de les recomanacions següents:

• Cada quatre anys és obligatòria una revisió de la instal·lació de gas natural, i si és de gas butà, cada cinc anys.
• No s’han de tapar les reixetes de ventilació (permeten renovar l’aire).
• Si es detecta olor de gas a casa, cal tancar la clau general de pas, ventilar l’estança i no generar punts d’ignició. En aquests casos cal posar-se en contacte immediatament amb la companyia distribuïdora per informar del que ocorre.