Agulles saludables, però amb limitacions
Per entendre l’acupuntura cal conèixer les bases de la medicina tradicional xinesa, que parteixen de la idea que la malaltia és el resultat del desequilibri de l’energia vital, anomenada qui, que circula pel nostre organisme a través de canals. Per als occidentals, la malaltia es reconeix i es tracta quan apareixen els símptomes, però per als xinesos el període més important és el que precedeix a la manifestació de la malaltia, el de menor resistència a causa del desequilibri energètic. La tasca de l’acupunturista consisteix a establir el diagnòstic exacte, determinar els llocs en què s’ha alterat el fluix d’energia i intervenir sobre aquests per restablir el seu equilibri.
Els punts d’acupuntura en el cos humà es classifiquen en 14 grups. La línia que uneix els punts de cada grup s’anomena meridià. D’aquests, 12 són bilaterals, és a dir, 6 s’ubiquen en la part dreta del cos i altres sis en l’esquerra, mentre que els altres dos queden en la línia mitjana. Cada meridià té un trajecte definit que segueix dues vies: la interna, que té l’origen en un òrgan i recorre el cos per connectar-se a la segona via, l’externa, que s’acaba a la terminal del punt d’acupuntura i que es connecta a la interna per portar-la de tornada a l’òrgan d’origen, fet que converteix el meridià en una mena de circuit tancat. Cada meridià s’anomena segons el seu òrgan d’origen: el del pulmó, el de l’intestí gros, el de la melsa, el del cor, etc.
Els meridians no tenen correspondència amb estructures anatòmiques conegudes, però sí que hi ha proves que són reals: els mesuraments de la resistència elèctrica de la pell i els estudis de l’estructura microscòpica dels teixits i les cèl·lules dels punts confirmen que aquestes zones són diferents de la resta.
D’altra banda, tot i que encara es desconeix el seu funcionament exacte, se sap que l’acupuntura actua sobre el sistema nerviós, estimulant l’activitat de substàncies analgèsiques com les endorfines i les cèl·lules del sistema immunològic. Alguns estudis han evidenciat que l’acupuntura altera la química cerebral, perquè influeix en l’alliberament de neurotransmissors i hormones i incideix en parts del sistema nerviós relacionades amb les sensacions i les funcions involuntàries de l’organisme (reaccions immunològiques, fluix sanguini, pressió arterial…). Però encara no s’han desxifrat els mecanismes íntims pels quals actua en l’organisme.
La pràctica de l’acupuntura requereix un coneixement profund de la matèria, gran habilitat manual i molta experiència, per la qual cosa cal ser molt caut si es pren la decisió de posar-se en mans d’un acupuntor. El bon acupuntor ha de ser, a més, honest amb el pacient sobre les possibilitats d’èxit perquè, com ocorre en totes les teràpies, no és un remei universal i també té indicacions i limitacions.
Les aplicacions terapèutiques són nombroses, però cal tenir clar que l’acupuntura no pot substituir, en la majoria dels casos, la cirurgia ni els antibiòtics o vacunes. A ningú se li ocorreria tractar una apendicitis o colecistitis agudes amb acupuntura, però hi ha altres afeccions, com la ciàtica, la cefalea o la sinusitis, en què s’obtenen bons resultats. També actua positivament en les malalties al·lèrgiques, en disfuncions endocrines, en la síndrome premenstrual, en la dismenorrea&
Un àmbit important d’aplicació és el dels dolors. L’acupuntura s’ha mostrat eficaç en aquest camp i als últims anys s’està utilitzant en l’anestèsia. En els casos de lumbàlgia, l’acupuntura sembla funcionar bé, encara que els seus beneficis no queden tan clars en els dolors de muscle, on l’electropuntura -ús de corrents elèctrics amb agulles- ha aconseguit més eficàcia.
En les cefalees o mals de cap, els resultats són bons, fins i tot en les cefalees d’origen muscular. En els casos de migranyes els resultats són controvertits: hi ha algun estudi que en qüestiona l’eficàcia, però n’hi ha d’altres que la consideren eficaç per a reduir el nombre de crisis. És molt útil per a alleujar els dolors postoperatoris. En l’artrosi són diversos els estudis que n’avalen l’eficàcia, especialment en genolls i malucs. No sembla efectiva en l’artritis reumatoide. En la fibromiàlgia hi ha un estudi que qüestiona l’acupuntura com a teràpia, però alguns acupuntors n’apunten bons resultats.
Els instruments de treball són agulles de formes i grandàries diverses, generalment d’acer, tot i que se’n poden utilitzar de metalls preciosos als quals s’atribueixen diferents efectes terapèutics. En l’actualitat s’usen les rebutjables per evitar la transmissió de malalties infeccioses com l’hepatitis, la sida&
Habitualment s’introdueixen d’un a tres centímetres, però en alguns meridians es pot aprofundir més, fins a cinc o sis centímetres. Després l’agulla pot ser manipulada: s’alça o es baixa, es fa vibrar o es gira, en funció de la malaltia o el símptoma sobre el qual s’actua. L’aplicació de l’agulla pot durar minuts o hores. Al nostre país, el més normal és que es tinga uns minuts. És el que alguns anomenen acupuntura ràpida, que sovint requereix d’una aplicació profunda de l’agulla. El nombre de sessions depèn també de l’afecció i pot anar des de sis fins a 15 o 20.
L’acupuntura és gairebé tan antiga com la mateixa Xina. El seu origen es remunta a uns 4.000 anys abans de Crist i cap al segle VI de la nostra era es va introduir al Japó i Corea. Els coneixements xinesos en medicina eren aleshores molt avançats: coneixien bé els òrgans i les seues funcions, la cirurgia estava molt desenvolupada i, sorprenentment, utilitzaven preparats hormonals elaborats per químics ja al segle X de la nostra era. No estem, doncs, davant mags, xamans o ignorants. El seu bagatge de coneixements justifica un respecte per la medicina tradicional xinesa i aconsella no titllar-la sens més de medicina alternativa o desautoritzar-la en funció de l’absència d’estudis científics que l’avalen o expliquen els seus èxits per l’anomenat efecte placebo.
En el terreny de la medicina, les contribucions de la ciència xinesa a l’occidental han sigut importants. Com a exemples podem esmentar la utilització de la reserpina, principi actiu de la Rauwòlfia, per al tractament de la hipertensió, l’ús dels banys freds per a la febra, inici de la hidroteràpia i, en especial, la immunització amb virus atenuats de verola que es van usar a la Xina molt abans que a Europa.