Una solució amb limitacions
/imgs/20061001/img.derechos.01.jpg Vol actuar contra una empresa que ha incomplert el contracte- Vol reclamar els seus drets, però prefereix no acudir als tribunals
- Ha sentit parlar de l’arbitratge de consum, però no sap exactament en què consisteix
És un sistema extrajudicial i voluntari per a resoldre conflictes. El seu caràcter voluntari implica que les parts involucrades en una disputa relacionada amb temes de consum poden optar o no per aquesta via per solucionar-la. Si les dues parts accepten sotmetre’s a l’arbitratge de consum, també han d’acceptar el laude que emeta el Col·legi Arbitral (una espècie de tribunal). Aquest sistema depèn de les distintes administracions públiques, segons que el seu àmbit siga nacional, autonòmic, provincial, de mancomunitat o municipal.
Un desacord amb la factura telefònica o un venedor que no repara un bé en garantia són casos típics d’arbitratge de consum. Però no sempre es pot recórrer a aquesta via: els casos d’intoxicacions, lesions i mort, o els casos en què es constaten indicis racionals de delicte, a més d’aquells en què ja hi ha sentència ferma, no es poden solucionar mitjançant arbitratge. Tampoc es podrà utilitzar en assumptes sobre els quals les parts no tinguen poder de disposició (no formen part del contracte que ha donat lloc al conflicte) o aquells en què l’empresa siga declarada en suspensió de pagaments o en fallida. Aquests assumptes han de canalitzar-se cap als tribunals.
Encara que el consumidor sempre pot acudir als tribunals, part important d’aquests conflictes són de quantia petita, per la qual cosa no compensa la despesa de contractar un advocat i, de vegades, un procurador. Encara que per a reclamacions de quanties inferiors a 901 euros la llei no exigeix la representació i defensa en judici per aquests professionals, el ciutadà s’enfronta a un medi desconegut, complex i lent. És aquí on entra en joc l’arbitratge de consum: un procediment ràpid, senzill i gratuït. L’objecció principal la marca el seu caràcter voluntari: ni el consumidor ni la Junta Arbitral poden obligar el reclamat a sotmetre’s a un arbitratge.
El consumidor sol·licita l’arbitratge emplenant un formulari en les Juntes Arbitrals -òrgan que gestiona els aspectes administratius d’aquest procediment-, en una OMIC o en les associacions de consumidors. Si s’admet, es notifica al reclamat i se li atorga un termini perquè s’hi adherisca. Si ho rebutja, la via queda tancada. Si s’hi adhereix, es formalitza un conveni arbitral i es nomenen els membres del col·legi arbitral (un president, llicenciat en Dret al servei de l’Administració i dos àrbitres: un que representa el consumidor i un altre l’empresari o professional). Després es dóna audiència a les parts implicades perquè facen les al·legacions i contesten les preguntes del col·legi arbitral. Es poden demanar proves. I, en quatre mesos, la decisió o laude.
Sí, excepte les despeses que ocasionen les proves sol·licitades. Cada part es farà càrrec de les despeses de les seues i les comunes s’abonaran a mitges entre les dues parts, però les que siguen a instància del col·legi seran gratuïtes.
La resolució de les Juntes s’anomena laude, però a efectes pràctics té el mateix valor i conseqüències que una sentència. Reclamant i reclamat han de complir-la en el termini que s’indique. Si no ho fan, la part perjudicada pot demanar al jutge que s’execute, igual que les sentències. I com la qüestió ja ha quedat “jutjada”, no poden acudir als Jutjats per intentar obtenir una solució diferent.
De dret i d’equitat. Habitualment es practica el d’equitat i els àrbitres decideixen d’acord amb el que consideren raonable segons el seu entendre. Si el laude és d’equitat, no estan obligats a fonamentar les raons de la seua decisió. Però si s’opta expressament per un arbitratge de dret, els membres del col·legi arbitral han de ser advocats en exercici, excepte el President, i resoldre el cas amb raonaments jurídics.
En un termini de 10 dies, es pot demanar que s’aclarisca algun punt o la correcció d’errors materials i, en el termini de 20 dies, que s’amplie un laude incomplet.
Davant els tribunals es pot demanar, en 2 mesos, l’acció d’anul·lació mitjançant demanda basada en els supòsits següents:
- Absència o invalidesa del conveni arbitral
- Defectes de notificacions que hagen impedit fer valdre els seus drets
- Els àrbitres han resolt sobre qüestions no sotmeses a la seua decisió o sobre qüestions no susceptibles d’arbitratge
- La designació dels àrbitres o el procediment arbitral no s’han ajustat a l’acord entre les parts o la Llei d’Arbitratge
- Al 2004 es van emetre a Espanya 15.499 laudes. Una mica menys del 30% (4.421) van donar la raó al consumidor, el 5% (792) es va resoldre per conciliació, i el 65% restant (10.286) van ser desestimats. Generalment, les parts executen voluntàriament els laudes, encara que 302 van recórrer a l’execució forçosa i 134 van ser impugnats davant els Tribunals.
- Els terminis es compleixen: abans de quatre mesos les parts ja disposen del laude. Només l’1,34 % de laudes van sobrepassar el límit temporal.
- El cost mitjà d’una prova de peritatge al 2004 va ser de 388 euros i se’n van practicar 635, però les parts no solen demanar-ne: 610 van ser a instància dels propis àrbitres, vuit del consumidor, tres del reclamat i 14 per les dues parts.