Algues, riquesa marina amb riscs
Cada tardor, a les platges de diferents punts d’Espanya comença la recollida de les algues que, per efecte de les ones i altres circumstàncies naturals, s’acumulen en la línia costera. La recol·lecció es fa amb tractors o amb xarxes, si encara estan a l’aigua. Després, les algues s’assequen i es venen a diferents empreses que les utilitzen per obtenir agar-agar (un espessidor natural utilitzat en alimentació), adobs o aplicacions cosmètiques, entre altres utilitats. No obstant això, si la proliferació d’algues és excessiva, aquesta estampa podria ser molt diferent. És el que passa a les platges de la Bretanya francesa, que des de fa 30 anys es cobreixen d’una immensa acumulació d’algues verdes. L’estiu passat, l’alarma es va disparar després de la mort d’un cavall i la intoxicació del seu genet en una de les platges. En aquest cas concret, les algues en si no són tòxiques (es tracta de la microalga coneguda com a enciam de mar), però la seva sobreabundància pot desbordar la capacitat de neteja i s’acaben podrint a la platja. En aquest procés, es forma una crosta sota la qual s’acumula el sulfur d’hidrogen que emeten les algues en el procés de putrefacció. N’hi ha prou que algú hi passi per sobre i trenqui la crosta perquè s’alliberi una gran quantitat d’aquest gas que, si és inhalat, pot resultar letal. Malgrat aquest efecte negatiu i molts altres, els beneficis i les possibilitats que ofereixen aquestes plantes marines atreuen de forma creixent l’interès de científics, empresaris o nutricionistes.
El sector energètic estudia des de fa uns anys la viabilitat de l’ús de microalgues per a la producció de biocombustible, ja que creixen molt ràpidament i tenen una gran capacitat per a acumular olis, que és el que permetria obtenir un combustible alternatiu. Hi ha diversos projectes d’investigació en marxa en aquesta línia, com el de la petroliera ExxonMobil o, a Espanya, els d’Iberdrola, Rebiooil i Bioquest Carburante.
La seva contribució en el clima també és rellevant. Les minúscules microalgues del fitoplàncton no tan sols constitueixen una font d’aliment per a molts petits organismes marins. També són les principals responsables de transformar el CO2 dissolt en l’aigua en matèria orgànica i produir oxigen, un procés bàsic per a l’equilibri de l’ecosistema i del clima. La seva participació és majúscula: al voltant del 90% de l’oxigen que es produeix així al mar és obra de les microalgues. També les macroalgues, que creixen arrelades al fons marí, contribueixen en la producció d’oxigen. Són, a més, juntament amb els esculls i la plantes aquàtiques, un refugi per als peixos petits.
Però si alguna cosa s’ha fet patent els darrers anys és que les algues són un enorme banc de molècules el potencial del qual fins i tot no està completament avaluat. Se’n coneixen unes 36.000 espècies i estudis recents apunten que podrien existir, al planeta, fins a unes 200.000. Algunes algues contenen substàncies que es podrien utilitzar en la lluita contra la leucèmia, el melanoma o les malalties neurodegeneratives. És el cas d’una cianobacteri, una espècie d’alga blava verdosa coneguda com Nostoc, de la qual es podria obtenir un fàrmac natural per a l’Alzheimer.
Més conegut és l’impacte de les algues en l’alimentació humana. Com que són riques en àcids grassos omega-3, es reforça la condició que tenen d’alternativa al peix i d’instrument per a mitigar la sobreexplotació pesquera. A Espanya, de manera especial al nord, la producció d’algues es basa en la recol·lecció i, des de fa poc, en el seu conreu. L’any 2008, la producció global d’algues a Espanya va arribar a les 250 tones. Espaguetis de mar, kombu, wakame, nori o dulse són algunes de les algues de producció local que es poden trobar en el mercat. Ara ja no són un producte exclusiu d’Orient.
La floració excessiva d’algues (coneguda com “bloom”) a les costes s’ha convertit, en alguns casos, en un autèntic problema. Els experts apunten com una de les causes la contaminació del mar per excés de nitrats i fòsfor, procedents dels fertilitzants agrícoles i de les aigües residuals urbanes i industrials. Les algues es nodreixen d’aquests compostos i es multipliquen a un ritme inusual. Segons com sigui el tipus de contaminació, pot afavorir més un tipus d’algues o un altre, fet que representa un desplaçament de les espècies autòctones. Si les algues i altres organismes oportunistes es multipliquen de forma invasiva, s’arriba a una situació d’eutrofització i hipòxia (falta d’oxigen) en l’ecosistema.
Un informe de 2008 del World Resources Institute comptabilitza en més de 415 les zones costeres afectades per aquest problema. D’aquestes, 169 estan en estat d’hipòxia, 233 estan en perill i 13 estan en recuperació. Però les xifres podrien ser pitjors: els mateixos autors indiquen que falta molta informació i que és molt probable que es trobin zones afectades a les costes d’Àfrica, de Sud-amèrica, del Carib i, especialment, d’Àsia.
Un altre tipus de floració és el de les microalgues, aquelles que no són visibles a l’ull humà. En aquests casos, la contaminació està darrere d’aquestes marees de microalgues, però no és l’única causa: també hi influeixen factors com la temperatura o les condicions físiques de la costa, entre d’altres. Per exemple, una badia més tancada, amb menys circulació de l’aigua, seria més procliu a acumular microalgues.
Tal com explica un expert de la Xarxa Ibèrica d’Algues Nocives i Biotoxines, els efectius negatius de les floracions de microalgues són diferents als de les macroalgues. Quan arriben a la platja no representen un problema d’acumulació -són massa petites-. Però els seus inconvenients no són menors. Algunes són tòxiques i, fins i tot en petites quantitats, poden causar la mort o la contaminació de peixos i marisc. Les que no són tòxiques també suposen, en cas de floració, un problema visual i sanitari que afecta la qualitat de les aigües, redueixen l’oxigen en l’ecosistema marí i fins i tot poden causar la mort dels peixos per asfíxia, ja que si estan en una alta densitat n’obstrueixen les ganyes.
Un exemple ben conegut entre les tòxiques és la microalga Pseudonitzschia australis, que produeix l’àcid domoic, causant de la denominada intoxicació amnèsica per marisc. Un altre cas és el de l’Ostreopsis ovata, una microalga que s’adhereix sobre altres grans algues i produeix la palitoxina, una neurotoxina que pot ser mortal per als humans. S’acumula en els peixos, que si són consumits provoquen un enverinament greu. Si s’inhala, causa símptomes diversos com ara febre, tos, rinitis, problemes respiratoris i conjuntivitis. Normalment es troba en densitats baixes, però l’increment de la temperatura pot donar peu a floracions, constatades a Espanya, Itàlia o Algèria.
Una altra microalga que manté en alerta els experts és la Gambierdiscus toxicus, d’origen tropical, on suposa un problema sanitari important, i que va ser detectada a Grècia el 2008. Es creu que la seva arribada a Europa és deguda a l’escalfament climàtic. Aquesta espècie produeix ciguatoxines que, si són ingerides a través de peix contaminat, donen lloc a una intoxicació amb símptomes molt diversos, com ara trastorns gastrointestinals i neurològics, picor intensa de la pell i fatiga.
Per a evitar les floracions d’algues, els experts apunten la necessitat de disminuir la contaminació. Però, com que aquesta no és l’única causa, també s’investiguen altres solucions, com la hibridació genètica d’algues, perquè l’espècie no resulti tan tòxica, o la implantació d’alguns tipus d’algues prop d’altres, ja que es creu que són capaces de competir per l’espai o d’anul·lar la toxicitat de les algues tòxiques. És el cas de l’alga Skelotema costatum, que, segons ha revelat una investigació de l’Institut de Tecnologia d’Atlanta (EUA), sembla eliminar les toxines de l’aigua de Karenia brevis, una alga causant de marees roges. També s’està investigant, aquesta vegada a les illes Balears, l’aplicació de turbulències per a augmentar la circulació de l’aigua en llocs tancats de la costa, i evitar així l’acumulació i floració de microalgues. Altres formes, no ja de solució sinó de mitigació, són l’ús d’ultrasons, d’ozó o d’argiles.