La Universitat, en el punt de mira
Amb la selectivitat ja aparcada al calaix de l’oblit, els qui s’acaben de matricular a les universitats espanyoles tot just estrenen la seva nova condició. Ara toca familiaritzar-se i adaptar-se a un nou entorn i a un mètode educatiu que, d’aquí a poc, en res s’assemblarà al que coneixien abans de trepitjar la facultat. Aquesta assignatura és especialment complicada aquest curs, perquè és el mateix sistema universitari el que es troba en ple procés d’adequació, en aquest cas a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), identificat amb la Declaració de Bolonya, que va establir les bases el 1999. Aquest any acadèmic, almenys en teoria, serà l’últim en què conviurà l’oferta de diplomatures i llicenciatures, cridades a extingir-se, i la de graus i màsters, d’implantació obligatòria en el curs 2010-2011. Dubtes, incertesa, polèmica i expectació marquen un sistema universitari en el punt de mira amb un present confús i un futur més obert que mai.
Les 75 universitats del nostre país han fixat estratègies diferents en aquesta fase de transició. N’hi ha que ja compten amb tota l’oferta acadèmica adaptada, en comparació amb d’altres que han optat per la cautela i han posposat la implantació de bona part de les noves titulacions fins a l’últim moment. Així es pot comprovar en la Guia Pràctica d’Universitats (www.universidades.consumer.es) que cada curs actualitza CONSUMER EROSKI. La IE Universidad (Segòvia), la Universidad a Distancia de Madrid (UDIMA), la Universidad de Deusto, Mondragon Unibertsitatea i la saragossana Universidad de San Jorge es perfilen com les més complidores: tota la seva oferta educativa, de grau i postgrau, ja està adaptada a les directrius de Bolonya. En l’extrem contrari figuren els centres que no ofereixen encara cap titulació de grau (equivalent a llicenciatures i diplomatures). En són vuit: Universidad Pontificia de Salamanca, Universitat Miguel Hernández d’Elx, Universidad Pública del País Vasco (UPV-EHU), Universidad de Valladolid, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, Universidad de Granada, Universitat d’Alacant i la Universidad Católica de Ávila. Aquesta disparitat entre universitats adaptades al marc europeu i les que no ho estan haurà d’estar resolta el curs acadèmic 2010-2011, data en què el procés de Bolonya culminarà i passarà a ser de compliment obligat en tots els centres universitaris del nostre país. Però, com afecta en la pràctica aquest canvi als universitaris que s’acaben de matricular? I com ho farà als futurs?
Adéu a llicenciatures i diplomatures
A primera vista, la novetat més aparent de l’entrada en vigor del nou model es troba en el canvi de denominació dels estudis superiors. Els universitaris ja no acabaran la seva formació com a llicenciats en Biologia o diplomats en Educació Social. Passaran a ser graduats en Periodisme o en Química. Bolonya estructura tots els estudis universitaris d’Europa en tres nivells consecutius comuns: grau, màster i doctorat. En el curs 2010-2011 no podran oferir-se places de nou ingrés en primer curs per a les titulacions de llicenciat, diplomat, arquitecte, enginyer, arquitecte tècnic i enginyer tècnic. Tot i això, convé recordar que els estudiants que hagin obtingut els seus títols amb anterioritat a la posada en marxa del Pla de Bolonya no es veuran afectats per aquesta nova normativa. El Reial Decret d’ordenació d’ensenyaments universitaris, aprovat a l’octubre del 2007, estableix que els títols universitaris oficials obtinguts d’acord amb plans d’estudis anteriors a l’entrada en vigor del Reial Decret mantindran tots els efectes acadèmics i, si és el cas, professionals.
Per tant, en aquest curs acadèmic que acaba de començar l’estudiant es topa amb una etapa d’incertesa i de transició entre la universitat tal com es coneixia fins ara i una nova que encara ha de venir. La disjuntiva és matricular-se en una carrera ja adaptada o no. Entre els avantatges principals, el de dirigir la pròpia formació cap a la senda que marcarà un futur més especialitzat i amb un títol homologat a Europa. Entre els inconvenients, el d’accedir a un sistema encara imperfecte i incomplet.
Tot apunta que el mercat laboral, no tan sols el nacional sinó també el de la resta de la Unió Europea, demanarà els pròxims anys persones amb un títol expedit per una universitat en què s’hagin assumit i aplicat les directrius europees. Precisament, l’èmfasi en l’adequació de l’oferta educativa a la demanda del sector productiu és un dels recels principals que l’adaptació al marc europeu ha suscitat entre alguns col·lectius estudiantils i grups acadèmics de titulacions amb un nombre reduït d’alumnes, que veuen perillar la seva continuïtat. Per això, ho han titllat de “mercantilització de les aules”, interpretació que les institucions universitàries consideren com un “enfocament desajustat”.
La reestructuració dels ensenyaments superiors es reflecteix també en la seva durada. Amb el procés de Bolonya, les carreres de tres anys són ja cosa del passat. Això redunda en l’augment del temps de formació per a algunes titulacions, el descens en altres i fins i tot la seva desaparició, almenys tal com s’identifiquen en el sistema tradicional.
El primer nivell de l’ensenyament universitari, el grau, té una durada de 4 anys, temps que equival a la superació de 240 crèdits europeus (ECTS). I és que canvia també el concepte de crèdit universitari tal com el coneixem ara. En aquests moments, un crèdit equival a deu hores de classe tradicional. En canvi, per cada ECTS es comptabilitzen entre 25-30 hores. Això no vol dir que la càrrega de treball de l’estudiant sigui més gran. Representa un canvi de model. En comptes de centrar l’eix d’avaluació i de coneixement en la classe magistral, s’enfoca cap al treball personal de l’estudiant, a qui es pretén dotar de més iniciativa i autonomia. L’accent no es posa tant en l’ensenyament com en l’aprenentatge. Per això, a banda del temps que es passa a l’aula, s’inclou el que es dedica fora d’aquesta: estudi, tutories, treballs, seminaris… A més, amb aquesta nova figura es posa fi a un dels problemes més grans que el sistema trobava per a donar uniformitat, homogeneïtzar i homologar diferents títols europeus.
Els estudis de grau -a què s’accedeix de la mateixa forma que fins ara: títol de batxiller, o equivalent, i prova d’accés a la universitat aprovada- tenen com a finalitat dotar l’estudiant d’una formació essencial per a l’exercici d’una activitat professional. Per a donar per acabat el grau, l’universitari ha d’elaborar un treball d’una extensió mínima de 6 crèdits i màxima de 30, ja inclosos en els 240. Tanmateix, estudis com els d’Arquitectura i Medicina, regulats per una directriu europea específica, necessitaran 300 crèdits ECTS (5 cursos lectius).
Una vegada que l’estudiant conclou el seu grau pot llançar-se a la recerca d’ocupació o bé pot continuar la seva formació cursant un postgrau, batejat com a màster, que complementi els seus estudis. La novetat principal és el que els màsters, que duraran un o dos cursos (60 o 120 crèdits ECTS) segons el pla d’estudis, ja no seran títols propis reconeguts únicament pel centre que els imparteix, sinó que es converteixen en una titulació oficial. Es divideixen entre professionals, que formen l’estudiant per a exercir una professió, o d’investigació, pas previ per a cursar el doctorat. I és aquí, en el doctorat, on es troba una altra de les innovacions de Bolonya. Un títol de màster es convertirà en requisit imprescindible per a accedir al tercer nivell dels estudis universitaris i obtenir el títol de doctor. En concret, es fixarà en 300 crèdits europeus (240 del grau i 60 del Màster) el mínim requerit per a poder iniciar el doctorat.
Quant costa el primer any d'universitat?
Setembre i octubre són mesos especialment durs per a l’economia familiar. En poques setmanes s’acumulen la ressaca de les vacances, la compra de material escolar i el pagament de matrícules escolars, que en el cas de les universitàries és notable. A més de ser imports que ja de per si són considerables, les diferències entre el desemborsament exigit en el sistema públic (majoritari al nostre país) i els centres privats poden arribar a ser abismals. I és que la matrícula del primer curs d’una mateixa carrera universitària a Espanya pot costar fins a trenta vegades més segons la universitat en què es faci. És el cas de la titulació d’Arquitectura. A les universitats de Màlaga i Sevilla, el preu estimat voreja els 650 euros, mentre que a la IE de Segòvia puja a 18.000 euros.
Si es pren com a referència les tres titulacions que segons el Ministeri d’Educació van ser les més demanades pels universitaris durant el curs passat -Medicina, Infermeria i Magisteri en especialitat d’Infantil- s’observen notables variacions. Així, mentre que la mitjana de l’import que una universitat pública cobraria per matricular-se en el primer curs de Medicina se situa, segons les dades de la Guia Pràctica d’Universitats, en els 800 euros, la inscripció en una universitat privada costaria, de mitjana, 5.176 euros. Per als estudis d’Infermeria passa una cosa molt semblant: la mitjana de la taxa de matrícula de les universitats públiques espanyoles voreja els 850 euros, mentre que la de les privades s’acosta als 6.000 euros. Les diferències es redueixen, encara que no deixen de ser més que apreciables, en el primer curs de Magisteri Infantil. En la pública costa una mica més de 900 euros i en la privada supera els 3.500.
No obstant això, convé no basar l’elecció ni en el cost de la matrícula ni en el caràcter públic o privat de la institució. El criteri es pot condensar en una paraula: qualitat. Una qüestió que no sempre va lligada al major o menor desemborsament econòmic.
Respostes a les preguntes més freqüents sobre el procés de Bolonya
Com qualsevol altre canvi a gran escala o reforma estructural, el patrocinat per la Declaració de Bolonya ha generat suspicàcies i dubtes, focalitzades en un principi en sectors estudiantils i acadèmics vinculats amb titulacions que veuen perillar la seva continuïtat, especialment algunes filologies o disciplines com ara Història de l’Art, però que s’han estès a àmbits més amplis. Aquestes són les respostes que tant les mateixes universitats com el Ministeri d’Educació estan donant a les preguntes més comunes que origina l’adaptació al marc europeu:
Els títols actuals no perdran valor ni oficialitat davant dels adaptats. Les seves competències professionals no canviaran, encara que es modifiqui l’estructura de les titulacions i dels títols. Així consta en el Reial Decret d’ordenació d’ensenyaments universitaris, aprovat a l’octubre del 2007 i que va ser el text que va fixar les bases perquè les universitats espanyoles comencessin a adaptar els seus ensenyaments al nou Espai Europeu d’Educació Superior (EEES)
Els estudiants podran continuar amb el mateix pla d’estudis amb què hagin iniciat la carrera. Per tant, els universitaris actuals podran acabar el pla d’estudis que han començat sense que això comporti cap tipus de variació en l’estructura, els continguts o el desenvolupament. En qualsevol cas, els estudiants que hagin començat estudis vinculats a ordenacions universitàries anteriors també podran accedir als nous ensenyaments després de ser admesos per la universitat corresponent, segons el que estableix el RD 1393/2007 i la normativa de la mateixa universitat.
La veritat és que no tots els graus duraran 4 anys. Alguns ensenyaments regulats per directrius europees han de comptar amb un nombre més alt de crèdits. Titulacions com Medicina (360 ECTS), Veterinària (300 ECTS) i Arquitectura (300 ECTS + Treball de fi de Grau) requereixen un nombre superior de crèdits, de manera que es dilataran més en el temps.
En la majoria dels casos no serà així. La titulació de grau permet obtenir una preparació adequada i suficient per a l’exercici professional. Encara que és cert que hi ha màsters que són necessaris per a habilitar l’estudiant en l’exercici d’unes activitats professionals determinades regulades a Espanya. Són els casos de l’advocacia, les enginyeries superiors i el professorat d’ensenyaments de secundària.
Bolonya no fixa cap criteri en relació amb les beques. Els préstecs-renda, creats ja el 2007, són un concepte diferent d’aquelles i el més important és que no substituiran les beques actuals. Permeten a l’estudiant que no pugui sol·licitar una beca, perquè sobrepassa els llindars de renda, pagar-se els estudis de màster, a interès zero, tornant el préstec quan ja estigui treballant.