Les gosseres ofereixen un servei acceptable, però necessiten millores en informació i serveis
Les gosseres no gaudeixen de bona imatge. S’associen a llocs insalubres on els animals udolen amuntegats i llardosos mentre esperen el moment del sacrifici. La realitat, però, no abona aquest prejudici. En línies generals, les seves infraestructures són àmplies i les mascotes (la majoria gossos, però també gats, i en algun cas fins i tot cavalls o lloros) disposen d’espai, aliment i higiene suficients. El seu estat és acceptable, encara que les deficiències són significatives. Les principals: una informació i atenció al ciutadà escassa i una dotació de serveis millorable (una de cada quatre no compta amb controls veterinaris periòdics i una de cada tres no segueix un calendari de vacunes). Així ho ha comprovat CONSUMER EROSKI en l’anàlisi dels 18 centres de referència gestionats, contractats o subvencionats pels ajuntaments de 18 capitals. També s’ha constatat que, encara que pugui resultar paradoxal i contrari al foment d’actituds cíviques, deixar un gos en aquests centres no surt gratis. Si una persona decideix desprendre’s de la seva mascota i acudeix a una gossera, en sis de les 18 ciutats haurà de desemborsar una quantitat que va des dels 25 euros fins als 210 euros. En dues de cada tres capitals també hauran de pagar els qui desitgin adoptar algun dels animals dipositats en aquestes instal·lacions (des de 10 euros fins a 85 euros) o aquells propietaris el gos dels quals s’ha perdut i ha estat recollit i atès als serveis municipals (el cost depèn, entre altres factors, del nombre de dies que hagi estat a la gossera).
De treball, no en falta, a les gosseres. Segons dades de la Fundació Affinity, al nostre país es van recollir el 2008 gairebé 120.000 gossos sense llar i només un de cada quatre va ser adoptat. Aquests nombres reforcen la conveniència dels més de 300 centres de protecció animal en funcionament a Espanya. CONSUMER EROSKI ha visitat 18 centres gestionats, contractats o subvencionats per l’autoritat municipal a Alacant, Barcelona, Bilbao, Cadis, Còrdova, la Corunya, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria. Es va sol·licitar informació als 18 ajuntaments i els tècnics de la revista, fent-se passar per ciutadans interessats a adoptar un gat o un gos, van visitar les instal·lacions el mes de juliol. D’aquesta forma, se’n va poder comprovar l’estat, el manteniment i la netedat, a més dels animals que s’hi allotjaven. També es va avaluar la dotació de serveis i de personal, les rutines d’alimentació dels animals i l’atenció sanitària que se’ls ofereix.
Els centres amb millor valoració (“molt bé”) van ser els de Barcelona, Madrid i Sant Sebastià. Els segueixen, amb una qualificació de “bé”, Múrcia, Sevilla, València, Vitòria i Saragossa. Els de Valladolid, Màlaga, Pamplona, Granada, Cadis i Alacant es queden en un mediocre “acceptable”, mentre que les pitjors valoracions corresponen als centres de la Corunya, Bilbao, Còrdova i Oviedo, que suspenen amb un “regular”.
Els animals requereixen unes cures especials cada dia (higiene, vacunes, alimentació, etc.) i els centres de protecció animal han de tenir una plantilla suficient per a atendre’ls de manera correcta. Tanmateix, cap ordenança no estableix una relació del nombre de cuidadors i veterinaris necessaris. El més habitual és que en aquests centres treballin entre un i tres veterinaris, als quals se sumen els cuidadors, el personal d’administració i els guardes de seguretat. La seva dotació varia d’unes ciutats a unes altres, encara que la majoria se situa entre cinc i deu persones. La seva feina es complementa amb la col·laboració dels voluntaris, particularment destacada a Barcelona (50 persones) i, de manera més reduïda, a Madrid i Vitòria (7 persones).
Els centres estudiats amb més capacitat són els de Madrid (500 animals), Sant Sebastià (440), Oviedo (350) i Màlaga, Còrdova i Barcelona (amb 300 places a cada un). Els altres atenen menys de 150 mascotes (el centre més petit dels visitats va ser el de Bilbao, on només se’n pot acollir una trentena, encara que es troba en procés d’ampliació). Aquesta capacitat es veu sobrepassada, de vegades, pel nombre d’animals que es queden sense amo. Així ocorria en cinc centres: Granada, Sevilla, Valladolid, Alacant i València. En els dos últims casos, el nombre de gossos i de gats duplicava el de places disponibles.
Què fan quan es veuen desbordats? Només en quatre ajuntaments o refugis consultats (Còrdova, Múrcia, Sant Sebastià i Saragossa) admeten que sacrifiquen els animals. Els altres opten per posar en marxa una campanya d’adopció urgent (la Corunya, Oviedo i Vitòria) o els traslladen a altres centres (Barcelona, Bilbao, Madrid, Màlaga, Pamplona, València i Valladolid). A Granada i Sevilla no van facilitar aquesta informació, però les seves ordenances estableixen que una vegada complert el temps màxim que poden estar al centre, es portarà a terme la donació o el sacrifici. Això sí, en tots els refugis se sacrifiquen els animals quan aquests són agressius o tenen malalties greus i/o infeccioses o sofreixen ferides greus per maltractament.
El sacrifici dels animals de companyia és una decisió que genera controvèrsia. La majoria de vegades el destí d’una mascota quan aquesta és abandonada i cap família no l’adopta és la mort. No obstant això, són conegudes algunes iniciatives pioneres, com la de l’Ajuntament de Barcelona, on per llei es va prohibir el sacrifici dels animals domèstics a la gossera municipal, a canvi de potenciar altres mesures com ara les campanyes de conscienciació i els controls per a evitar els abandons. Segons les dades obtingudes a través dels ajuntaments i els encarregats dels refugis, el 2008 es van sacrificar 10.362 animals de companyia als 12 centres on van proporcionar aquesta informació (en els altres casos, van indicar que no els estava permès facilitar les dades).
Animals sense lligar i en habitacles amplis
En l’apartat d’infraestructures, els tècnics de la revista van avaluar les instal·lacions dels centres: si disposen de sala veterinària (igual com la dotació d’aquesta estança), si han habilitat una zona exterior on els animals puguin passejar, les característiques dels habitacles on es troben aquestes mascotes o si admeten races perilloses. La valoració mitjana dels 18 centres visitats va ser bona. Cap no suspèn i els de Barcelona, Madrid i Sant Sebastià obtenen una qualificació de “molt bé”. En tots aquests, els animals es troben en gàbies i casetes que disposen d’habitacle interior i una zona exterior, amb el seu recipient per al menjar i l’aigua. Només a Valladolid i Saragossa no s’admeten animals perillosos en les seves instal·lacions, mentre que en sis dels que sí que n’acullen (Vitòria, València, Sant Sebastià, Granada, Barcelona i la Corunya) no estan preparats amb espais o instal·lacions especials per a ells, per la qual cosa han de conviure amb les altres mascotes del centre.
És essencial que aquests espais siguin prou amplis perquè l’animal o els animals s’hi trobin còmodes, màxima que es compleix en tots els casos, tret dels centres de Còrdova i Múrcia. En tots aquests, els animals només es lliguen quan surten a l’exterior. És convenient que els gossos puguin abandonar les seves gàbies almenys una hora o 30 minuts al dia perquè juguin o facin exercici en un espai habilitat per a aquest fi. Tanmateix, els tècnics de CONSUMER EROSKI van observar que als centres de la Corunya, Bilbao, Còrdova, Oviedo i Pamplona no disposen d’aquest espai o, en el cas que tinguin uns metres quadrats de zona verda, no s’utilitzen amb aquesta finalitat. Els que sí que disposen d’aquesta zona la mantenen en bones condicions, amb una il·luminació adequada i amb un tanca exterior segura.
15 dels 18 albergs municipals examinats tenen consulta veterinària. En els tres restants (Vitòria, Oviedo i Granada), els animals reben les cures de clíniques veterinàries privades. No obstant això, només en tres de cada quatre instal·lacions municipals es practicava de forma periòdica un control veterinari i en una proporció una mica més baixa (en dues de cada tres) se segueix un calendari rigorós de vacunació dels animals que acullen.
La higiene i la netedat del recinte es van qualificar com a bones, encara que s’hi han constatat diferències notables. Tres de cada quatre responsables d’aquests centres afirmen que netegen i desinfecten aquestes estances una vegada al dia. A Sant Sebastià i a València, aquesta tasca es repeteix al matí i al vespre (dues vegades al dia) i a Cadis consideren suficient netejar i desinfectar aquests habitacles cada dos dies. Així, i en una ullada general al recinte on es troben els gossos i gats del centre, les condicions de netedat van ser correctes en la majoria, excepte una mica de brutícia observada a Còrdova, Múrcia i Oviedo. El mateix passa amb la temperatura d’aquests espais. Pel que fa a les olors desagradables en aquestes gàbies, es van registrar als centres visitats a Barcelona, Bilbao, Oviedo i Vitòria.
Menys constant i minuciosa és la freqüència en les tasques de neteja de la resta d’instal·lacions del centre de protecció animal. Aquesta tasca es fa cada dia o dos dies excepte en el cas del centre de València, on reconeixen que netegen i desinfecten aquestes instal·lacions comunes una vegada a la setmana. En matèria de seguretat, set dels 18 centres van obtenir un “molt bé”, sis no modifiquen la mitjana nacional (un “bé”), tres han de conformar-se amb un ajustat “acceptable” i a la Corunya i Oviedo no aconsegueixen escapar d’un greu “malament”.
Abandonar un animal també té un cost
Una mitjana de 78 mascotes es van abandonar cada dia de l’any passat a les 15 capitals en què es va obtenir la informació (no s’hi inclouen Alacant, Cadis i Granada). Les raons: els seus propietaris no tenien temps, ganes o diners per a cuidar-los. Dins d’aquest grup, el 34% dels amos es van acostar als centres analitzats per lliurar l’animal. Els altres els van abandonar a la via pública, amb el risc consegüent per a la resta de ciutadans i per al mateix animal. Per ciutats, a Bilbao, Madrid, Pamplona i la Corunya la majoria dels abandons tenen lloc al carrer (un 90% a Bilbao, un 84% a Madrid i dos de cada tres Pamplona i la Corunya). En canvi, a Múrcia i Oviedo la tendència és la contrària: en un 72% i un 60% de les vegades es va al centre.
L’abandó d’una mascota és considerat, en totes les ciutats, una falta greu o molt greu per ser “un acte cruel i degradant”, però, sorprenentment, deixar-la al centre d’acollida no surt gratis. A Sant Sebastià suposa un cost de 210 euros, encara que els treballadors asseguren que si el propietari de l’animal no pot fer front al pagament, també s’accepta no abonar aquesta taxa. Això sí, si es comprova que es tracta d’un animal car i exclusiu, el propietari estarà obligat a pagar aquesta quantitat. Vitòria és la segona ciutat més cara en aquest sentit (cal desemborsar-hi 86,70 euros per un animal adult i 24,77 euros per un cadell); la segueixen Bilbao (entre 74,95 i 142,65 euros per un gos i entre 64,25 i 107 euros per un gat), Pamplona i la Corunya (les dues, 50 euros) i Madrid (32,75 euros). D’altra banda, a Còrdova, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Sevilla, Valladolid i Saragossa deixar l’animal en instal·lacions d’aquest tipus no té una repercussió econòmica per a l’amo de l’animal perquè, si n’hi hagués, asseguren que “es fomentaria l’abandó als carrers”. Finalment, a Barcelona i València no permeten al propietari deixar l’animal a les seves instal·lacions. Sí que es comprometen a buscar una llar d’acollida, però, mentrestant, l’amo ha de mantenir l’animal a casa seva.
Si la mascota s’ha extraviat, quan el seu propietari vagi a recollir-la haurà de pagar en la majoria de les ciutats per la seva manutenció i, en el cas que hagi estat necessari, per la col·locació del microxip (obligatori en 10 de les 18 ciutats analitzades) o de les vacunes pertinents. Només a Múrcia, Oviedo i Valladolid asseguren que no cal pagar aquestes despeses. Les taxes són molt diferents entre unes ciutats i unes altres. La identificació electrònica de l’animal pot costar des dels 10 euros de Madrid fins als 38 de Sant Sebastià, les vacunes poden significar un desemborsament d’entre 5,51 euros i 45,67 euros. Per evitar-se complicacions, a la Corunya, Barcelona, València i Saragossa estableixen un preu únic: entre 40 euros i 53 euros. A Múrcia només se sanciona si s’ha infringit l’ordenança municipal (per animal solt a la via pública, no identificat o sense vacuna obligatòria) i a Oviedo, si és una pèrdua que es repeteix amb assiduïtat sí que es cobra el manteniment de l’animal. A això se suma el preu per recollir l’animal al carrer. Únicament a Oviedo no s’exigeix aquesta taxa “per ser un servei públic” i a Sant Sebastià apliquen el quilometratge de la furgoneta que el recull. Mentrestant, a les altres el preu va des dels 11 euros fins als 47 euros: Màlaga és la ciutat més econòmica i Madrid és la més cara. Finalment, també s’aplica un preu per dia d’estada de la mascota al centre de recollida. A Oviedo és gratuït, a la Corunya, el més econòmic, demanen 4 euros per dia d’estada i a Sant Sebastià, el més car, reclamen 14,5 euros per jornada.
Quan un gos o un gat arriba al centre se segueix un protocol relacionat amb la salut d’aquests animals. El més convenient és disposar d’una zona d’observació per a comprovar que no és portador de cap malaltia que pugui afectar els altres inquilins o el mateix personal de l’alberg. Una pràctica que es porta a efecte en tres de cada quatre centres visitats per CONSUMER EROSKI. El segon pas és la seva identificació per mitjà d’una fitxa individual (on figurin dades del pes, la raça, les característiques…), una cartilla veterinària, la desparasitació (no es fa en els casos de Múrcia, Oviedo i Pamplona) i, si és convenient, l’esterilització, vacunació i instal·lació del microxip. Per centres, els de Barcelona, Bilbao i Sant Sebastià són els que compleixen totes aquestes mesures preventives abans de buscar uns nous propietaris per a aquests animals abandonats. Les instal·lacions de Granada i Màlaga són les que menys segueixen aquests protocols.
Si el gos ha arribat de la mà del seu propietari, en més de la meitat dels centres se sol·licita tant la documentació de l’amo com la de l’animal (a Còrdova i Saragossa no s’exigeix cap paper). En la resta d’instal·lacions, aquest tràmit se salva aportant només la documentació de l’amo o tan sols la del gos o el gat.
Els centres també faciliten un termini perquè l’amo que hagi extraviat la mascota pugui recollir-la a les instal·lacions (entre tres dies al centre municipal de protecció animal de Múrcia i un mes a Bilbao, Cadis i Sant Sebastià). A les 15 ciutats que van facilitar dades, es van tornar 3.770 animals als seus propietaris, un 11% del total d’animals recollits (hi destaca Barcelona perquè se’n tornen un 30%, davant del 4% de Múrcia i València i el 5% de Còrdova).
Condicions per a l'adopció d'una mascota i taules comparatives
El 40% dels animals que es van abandonar el 2008 a les 15 ciutats que van proporcionar dades a aquesta revista va trobar una nova llar. La proporció més alta es dóna a Vitòria, on el 91% dels animals abandonats van ser adoptats per una nova família; a Valladolid, amb un 80%; i a Barcelona són tres de cada quatre animals. Aquestes proporcions, d’altra banda, són significativament menors en altres llocs com Màlaga i Múrcia, on s’adopten només una de cada cinc mascotes abandonades.
En tres de cada quatre centres municipals es demana que la persona que vagi a adoptar tingui un mínim de 18 anys (una condició que no s’exigeix als albergs visitats a la Corunya, Màlaga, Sant Sebastià, Cadis i Granada). La signatura d’un contracte on figurin les obligacions i cures que requereix tenir un animal a casa, a més d’una llicència prèvia per a animals catalogats com a perillosos, són els altres dos tràmits administratius que se segueixen en la majoria d’adopcions de mascotes.
En el 100% dels casos es lliure l’animal convenientment desparasitat, es vacuna en dos de cada tres centres (no es fa a Valladolid, Sevilla, Alacant, Oviedo, Granada i Còrdova) i en la mateixa proporció se li col·loca el microxip (no es fa a Valladolid, Sevilla, Alacant, Granada, Còrdova i Vitòria). L’adopció no és gratuïta. Només s’han trobat dos centres en què emportar-se un animal no costa res: els de Múrcia i Valladolid. A les altres ciutats, cal pagar la instal·lació del microxip (si és que és obligatori i no el porta) i els serveis veterinaris que s’hagin realitzat (vacunació, esterilització, desparasitació, etc.). Les tarifes, per tant, poden variar.
Els tècnics d’aquesta revista van valorar, després de la seva visita, la informació i el tracte dispensat pel personal que els va atendre al centre de protecció animal, a més de la impressió sobre com es troben els animals que hi ha acollits. Traduït en notes, la mitjana nacional de la informació facilitada tant des dels ajuntaments com als mateixos centres es queda en un “acceptable”, encara que va ser molt bona a Madrid i Barcelona i bona a la Corunya, Bilbao, Múrcia, Sant Sebastià, Sevilla, Vitòria i València. Els que pitjor informació van oferir van ser els albergs d’Alacant, Cadis i Granada (“malament”) tant per la nul·la informació facilitada per part del consistori com per les escasses explicacions donades pels treballadors del centre durant la visita dels tècnics, que es feien passar per ciutadans interessats a adoptar una mascota. //
Adoptar o, si és el cas, comprar, un animal de companyia implica l’assumpció d’una responsabilitat. Una mascota no és un peluix, sinó un ésser viu que passa a estar a càrrec nostre i que necessita una sèrie d’atencions. Per això, abans de portar un animal a casa convé respondre a diversos interrogants que poden ajudar a prendre una decisió encertada:
- Estan tots els membres de la llar d’acord amb el fet que l’animal vingui a casa? De vegades, adoptar una mascota respon a un impuls (generalment d’un infant), sense que es tingui en compte la responsabilitat que suposa tenir un ésser viu a casa que cal cuidar i educar. També, cal saber si a la família hi ha algú que pateixi al·lèrgies o asma: el pèl (concretament, els àcars que hi habiten) de gats, gossos, rosegadors i cavalls, per exemple, pot produir al·lèrgia.
- Té el temps suficient per a atendre la mascota i treure-la a passejar? Als animals, no els val com a excusa que el seu amo estigui cansat o enfadat. Cal atendre’ls tots els dies, posar-los el menjar i l’aigua, treure’ls almenys tres vegades al dia si són gossos, portar-los a fer exercici, passar una estona amb ells, etc. Entre altres coses, convé procurar-los un ambient de vida integrat dins de la família, donar-los una dieta sana i facilitar-los que facin exercici físic. Per descomptat, plantegi’s que també a les vacances cal atendre’ls.
- Està disposat a assumir les despeses que comporta tenir un animal? Tindrà una sèrie de despeses en menjar, accessoris… A més, els animals han d’acudir a revisió amb el veterinari una vegada a l’any com a mínim (sense tenir en compte les malalties, les operacions, els tractaments…). És un compromís per a tota la vida i cal no oblidar que la llei estableix obligacions, com ara inscriure l’animal en el cens de la ciutat, col·locar-li el microxip, oferir-li l’atenció veterinària necessària i mantenir-lo en condicions dignes. La despesa mitjana anual en el cas d’un gos voreja els 400 euros, desemborsament que baixa a la meitat en un gat.
- Està disposat a conviure amb un animal? Perquè la convivència amb l’animal de companyia sigui un èxit és imprescindible ensinistrar-lo, preferiblement, quan és un cadell. Viure amb una mascota comporta crear i mantenir forts llaços d’afecte, però també sentiments negatius (per exemple, la seva mort o que ens faci enfadar amb el seu comportament).
- Quin tipus d’animal vol tenir a casa? Analitzi bé què és el que busca i quines són les seves motivacions. Un gos l’acompanyarà en les seves passejades amb entusiasme, però si és una persona molt casolana, és millor un gat. Seleccioni amb atenció la raça, cadascuna té els seus trets de conducta. Esculli cadells a partir dels dos mesos complerts, ja que abans necessiten l’aliment de la mare. Consulti quines vacunes li han aplicat i quines no. Abans d’emportar-se’l a casa i a fi de conèixer l’estat físic del seu nou amic, asseguri’s que li lliuren l’animal amb microxip implantat i desparasitat. Si no és així, vagi al més aviat possible a un veterinari perquè l’animal estigui al dia amb les seves necessitats de salut.
- És preferible un cadell o un animal adult? No hi ha millor o pitjor opció. Les preferències es basen en criteris molt personals. Ara bé, l’habitual és decantar-se per cadells perquè els animals adults han adquirit uns hàbits que en poden dificultar l’ensinistrament i l’aprenentatge.