"Els adossats són llocs sense futur"

És una bona pregunta. Algú diria que som els col·laboradors indispensables del desastre nacional, d’aquesta mena de festival del maó en què ens hem embarcat. I potser hi deu haver algun urbanista que ho hagi fet. Sempre hi ha una col·laboració necessària en tot crim. Però crec que no, que la majoria no exercim aquest paper. Un urbanista tracta de fer bones ciutats. Què és una bona ciutat? Aquella on els ciutadans són feliços. Nosaltres treballem la dimensió espacial d’una societat (vida pública, relacions socials, relacions productives…), un objecte per cert extraordinàriament complex. Si algú no sap navegar-hi, s’hi perd. Els urbanistes, o som bons navegants o ens ofeguem en un oceà massa complicat.

De tot. És el món, la vida mateixa, marcada, i avui per avui dominada, per interessos econòmics. El principal problema que tenim és que l’economia s’ha convertit en l’única disciplina que parla de la ciutat. Hem convertit un fenomen social, la ciutat, en un fenomen econòmic.

Pensa en el benefici. Les ciutats en aquest moment són l’espai principal del poder. Va haver-hi un temps que era el camp, o una combinació dels dos àmbits. Ara no, ara només és la ciutat. I això passa a tot el món. Fins i tot a Àfrica, a les zones amb menys desenvolupament, apareix un món francament urbanitzat. Les poblacions rurals van a la ciutat com sigui, a les ciutats d’allà o a les ciutats d’aquí, i es juguen la vida si cal. Això ha creat un problema mundial de difícil solució, que són aquestes megaciutats, voltades de perifèries informes on s’acumulen milions i milions de persones.

Les nostres ciutats es dibuixen més i estan al servei dels ciutadans mitjans, ja estratificats i agrupats per nivells de renda i patrons de consum. En comptes de ser una ciutat de ciutadans lliures, un gran teatre cívic on es discuteix, on la diversitat és la norma, parlem d’un món estratificat, estanc, que comença ja a l’habitatge, perquè l’habitatge és el primer espai d’habitació i la primera forma de consum. A l’habitatge es dibuixa la teva manera de viure.

Bé, gairebé ja no hi ha ni menjador, perquè es menja ràpid o fora. Hi ha dormitoris, molts lavabos i un lloc per a veure la televisió. Això és un habitatge modern. Fa 40 anys, vaig anar a París a cursar el doctorat i al metro hi havia uns cartells que deien “metro, treball, televisió i a dormir”. Jo no he vist en els tractats d’urbanística una millor descripció de la vida del ciutadà mitjà. I no només continua sent així, crec que encara s’ha fet més gran. Ara, els caps de setmana s’ha inclòs la barbacoa amb el cunyat, que formen un tàndem inseparable. Ahir veia un programa de televisió fantàstic sobre les perifèries d’aquests adossats interminables. I els seus propietaris estaven encantats de viure-hi, tot i que ni el jardí és un jardí, ni la piscina és una piscina… Tot és simbòlic, ideològic. L’única compensació que tenien aquestes persones, que tots els dies havien de recórrer cent quilòmetres amb cotxe travessant Madrid, era la barbacoa amb la família.

El primer que cal dir és que qui governa la construcció de la ciutat és el sistema immobiliari, una màquina de creixement que no es pot aturar. Aquest és el greu problema. Hem construït un món físic que està per sobre de les nostres necessitats. És com aquells gossos que estan de moda, que tenen una pell que sembla d’un germà gran i que es plega pel seu cos. A mi m’intranquil·litzen molt perquè quan els veig, veig el sistema immobiliari. El sistema immobiliari espanyol està basat en la creació d’habitatge nou, que condueix a la creació de més perifèries, de més infraestructures de transport… Madrid ha de tenir uns 2.000 quilòmetres d’autovies per a abastir tot un sistema metropolità que està a 30, 40, 50 quilòmetres de la ciutat. I què passa? Que un terç dels pisos de Madrid estan buits. Això s’ha fet aquí, però no s’ha fet a França. El 60%-70% de les llicències de construcció que es concedeixen a França són per a rehabilitar habitatges. Aquí això representa un 10%. Aquesta és la diferència. Ells recuperen un patrimoni urbà que ja té els carrers, l’enllumenat i els serveis fets… És molt barat i eficient, és un capital social que tens a la teva disposició. Davant d’això, la persona que ha d’anar a 25-30 quilòmetres, que mira al voltant seu i veu un desert. Saps quin és la clau d’aquests habitatges? La nevera. Sense un espai d’acumulació de productes, estàs perdut.

No, no. Visc prop de la facultat. Vinc a treballar caminant. Visc bé perquè no tinc un adossat i el meu cunyat el veig poc. Això últim és broma.

És qui firma. Totes aquestes perifèries no tenen, tanmateix, un projecte urbà. Vivim una paradoxa. Mai la Humanitat ha disposat de millors mitjans, però el progrés material no es correspon amb el progrés de les ciutats. No tenim les millors ciutats de la Història, ni de bon tros. Les nostres ciutats són molt lluny, però molt, de ser les millors que podríem tenir.

Home, hi ha hagut una usurpació de poder. Hi ha un creixement immobiliari que em sembla patològic. Per fortuna, sembla que hi ha un canvi d’actitud ja a Europa a favor de recuperar la ciutat. Intentem que les ciutats tornin a ser habitables.

Cal canviar la fiscalitat, les lleis del sòl… Les lleis del sòl actuals són lleis de creixement, per a seguir ampliant el perímetre de les ciutats.

Sí, i a diferència del que va ocórrer en la crisi de 1929. Aquella crisi, curiosament, va tenir una sortida immobiliària. Així va ser als Estats Units. La construcció és una locomotora que arrossega la resta de l’economia. Cert. I per aconseguir-ho van crear una cosa tan particular com el suburbi, aquell que surt a les pel·lícules i que s’ha fixat en l’imaginari col·lectiu.

Sí. Podríem dir que és un corol·lari degradat, castís, d’aquella història, que per cert va deixar les ciutats buides. És veritat que el suburbi ja existia llavors, però estava limitat a la gran burgesia, que vivia a la ciutat jardí. Però el que es va fer en aquell moment va ser massificar el fenomen, perquè la indústria funciona amb masses. Va ser perfecte. La qüestió era també vendre un automòbil. No pots viure a la perifèria si no tens un vehicle per a moure’t. Conseqüència: els centres històrics de les ciutats es van buidar un 80%. Va caldre canviar-los l’imaginari. No sé si el cinema, el cinema negre, va tenir molt a veure en aquell pla de convertir la ciutat en un escenari insegur. La inseguretat és important. Tu, a una persona, li crees inseguretat en un espai determinat i acaba abominant-lo i anant-se’n a un altre. A més, es van construir suburbis estancs. Si a la ciutat històrica les classes havien viscut més o menys entremesclades, al suburbi no es barregen. Hi ha una descomposició social que adquireix forma espacial. I els centres històrics, els ocupen els sectors més marginals.

D’alguna manera. Es parla de les ciutats mediterrànies, com la dieta. Crec que la gent pensa que tenen menys colesterol. Bromes a banda, sí que és veritat que viure en una ciutat gaudeix a Espanya, encara, de cert prestigi.

Canviant l’imaginari col·lectiu, el prestigi. Si el millores, es produeix un moviment, sobretot de les classes mitjanes professionals, de revaloració d’espais, que arrossega la resta.

Cal reelaborar el patrimoni edificat. Tenim unes ciutats amb un parc d’habitatges que necessita millores. Necessita, entre altres coses, pisos més amplis, just el contrari del que s’està fent. Es construeixen pisos més petits perquè surten més rendibles, és clar. Un amic ho justificava dient que cada vegada hi ha més divorcis. I tant, com no s’han de divorciar dues persones que han de conviure dècades en 40 metres quadrats. El que és un miracle és que es mantingui la unió. A més, en un espai així no caben nens. Com vols afavorir la natalitat si no tenen espai? Un nen significa el desterrament, perquè a la perifèria és l’únic lloc on poden tenir una habitació per a ell. A més, les nostres dotacions urbanes no estan pensades per a tenir fills. Surts al carrer i el nen s’asfixia, no tenen parcs, no hi ha guarderies… Hem fet que la vida d’un nen sigui molt difícil a la ciutat tradicional, perquè abans no ho era. Aquests són els problemes. Nosaltres necessitem requalificar els nostres espais històrics. Necessitem obrers per a rehabilitar edificis, no per a construir adossats a 50 quilòmetres.

A les ciutats històriques, el substrat material encara està molt barrejat. Ve de societats on aquesta pràctica social no havia adquirit la precisió amb què avui es construeix aquest espai, i que es reflecteix en aquelles fileres d’adossats. Per això cal reivindicar una ciutat complexa, barrejada. Si hi ha alguna cosa d’això que encara perviu, cal buscar-la al centre de les ciutats, no a les perifèries. Quin és el paper dels urbanistes? Rescatar aquests espais, aquesta fórmula espacial. Si no és així, la ciutat s’estanca, i amb ella la societat. És una utopia, però marca la direcció.

Sí. La ciutat ha deixat de ser un teatre social per a convertir-se en un espectacle propagandístic on es competeix per veure qui acumula un nombre més gran d’obres d’arquitectes de renom. I que consti que no tinc res en contra dels arquitectes, jo mateix sóc arquitecte i em porto bé amb mi mateix.

No. La veritat és que no hi ha una relació fluida. I estaria bé que fos així.

Les perifèries actuals farcides d’adossats són llocs sense futur ideats per a un home mitjà uniforme, tot el contrari de la diversitat social que hi ha en l’essència de la ciutat. Cal posar fi a això, però no és fàcil, en primer lloc perquè les persones que viuen en aquestes perifèries no ho volen. La solució passaria per reconvertir-les en ciutat, caldria reintroduir-hi la ciutat que falta. En aquests adossats no hi ha ciutat, no hi ha comerç…

A les ciutats queda vida, però molt poca perquè s’ha saquejat. S’ha desposseït de vida les ciutats.

Vivim més persones en ciutats a costa de destruir la vida ciutadana. No obstant això, cal diferenciar el concepte de ciutat de les estructures urbanitzades.

Exacte. No tan sols s’espleta la naturalesa, s’espleten les ciutats, que representen la naturalesa social, el més complex que la Humanitat ha estat capaç de crear.

No ho sé. Se sol anomenar Vitòria com a exemple. És una ciutat agradable per a viure, i aquesta és la millor prova de la seva bona urbanització. Una ciutat ben comunicada, en la qual si la persona vol accedir a la cultura o a la pràctica esportiva pot fer-ho, de la mateixa forma que pot quedar amb els seus amics per a xarrar o prendre alguna cosa sense que estigui marcat per compartiments o urbanitzacions estanques. És a dir, un lloc on la diversitat social és real.

Sí. La grandària hi té a veure. Com més gran és la ciutat, és més difícil que sigui habitable.

Entre el mig milió d’habitants i el milió estaria el límit.

És veritat. No visc en una ciutat habitable, però visc en un barri, barri, on la diversitat social és un fet.