Receptes per a invertir amb seguretat
Escollir un fons d’inversió pot semblar tan senzill com obrir l’armari, fer una ullada a tots els complements i decidir-se pel primer vestit que, en principi, agradi. Tanmateix, en plena crisi, cal saber seleccionar el “vestit” menys arriscat. Una decisió gens fàcil perquè, com els estudiants, l’entorn referit als fons d’inversió està sotmès a examen en l’actualitat. Davant la fallida de Lehman Brothers o el frau de Madoff alguns dels fons considerats més segurs han entrat en nombres vermells. Els nefasts esdeveniments financers han deixat clar que no tots els productes en aparença de baix risc ho són, i que ara més que mai convé avaluar quins són aptes i quins no ho són per a defensar-se de la crisi. En conseqüència, són molts els estalviadors que no saben què fer en aquest moment amb els seus diners i es plantegen qüestions com ara si, en el mercat, queda cap fons d’inversió segur, si de veritat hi ha cap fons sense risc i amb quin tipus de fons es pot protegir el patrimoni en plena crisi. Per això, saber combinar rendibilitat i risc és fonamental per a sentir-se còmode i segur amb l’instrument escollit.
Per a limitar les possibilitats de preservar el capital i obtenir algun guany, per mínima que sigui, cal dirigir totes les mirades cap als productes de renda fixa. Però no a tots. En un rànquing de risc més baix a risc més alt, se situarien en l’actualitat els fons següents: fons monetaris, fons garantits de renda fixa, fons de renda fixa europea a curt i llarg termini i fons de renda fixa privada de qualitat. Per contra, convé evitar els fons de renda fixa d’alt rendiment (els anomenats “high yield”) i els fons monetaris dinàmics que inverteixen en bons d’empreses de baixa qualitat creditícia. Tampoc no són fons aptes per a superar la crisi els mixts ni els de renda variable, en qualsevol de les seves categories.
En l’actualitat, la indústria dels fons d’inversió compta amb més de sis mil productes diferents i amb més de sis milions d’inversors, i gestiona un capital de 165.655 milions d’euros. Per tant, encara que alguns productes s’hagin vist afectats pels darrers esdeveniments negatius, no s’ha de ficar totes les gestores ni totes les categories de fons en el mateix sac. També en plena crisi es comercialitzen fons amb què es pot protegir el capital i aconseguir revaloracions, encara que no siguin gaire altes. Això sí, cal saber triar bé. Dos consells bàsics: no tots els fons de renda fixa són segurs i impliquen un risc baix. Molts d’aquests no són aptes per als més conservadors, que busquen, sobretot, preservar el seu capital.
1. Fons monetaris: El 2009 s’espera que la rendibilitat d’aquest tipus de productes sigui baixa. Si es té en compte que els tipus d’interès poden caure a Europa fins a l’1%, és probable que els monetaris rendeixin al voltant de l’1 o l’1,5%. Però, fins i tot pensant en una hipotètica rendibilitat baixa, és recomanable la seva contractació per a defensar-se de la crisi. Amb la inflació situada en el 0,8%, cap inversor que aposti pels fons monetaris més conservadors no perdrà poder adquisitiu.
Aquest tipus de fons es caracteritzen perquè tradicionalment han estat els productes de menys risc en aquesta indústria, amb l’obtenció de rendibilitats positives. Inverteixen en actius de renda fixa a molt curt termini, amb venciments inferiors a dotze mesos. El 2008, segons les últimes dades de l’Associació d’Institucions d’Inversió Col·lectiva (Invers), només els fons monetaris, els garantits i els de renda fixa a curt i llarg termini van concloure amb guanys.
Però, què ha de contenir la cartera del fons monetari en concret? En particular, enguany l’aposta més segura ve de la mà dels fons monetaris que inverteixin en deute públic europeu i, sobretot, espanyol. Entre les millors opcions es troba la d’invertir en monetaris que, al seu torn, ho facin en actius emesos per governs que gaudeixen de les millors qualificacions realitzades per les agències de ràting.
2. Fons garantits: Preservar el capital al 100% és la principal premissa amb què avui aquest tipus de fons atreuen un gran nombre d’estalviadors. Quan l’aversió al risc augmenta, tal com passa a hores d’ara, aquests productes tornen a acaparar els principals esforços comercials de les gestores per atreure capital. Ara bé, no tots els fons garantits són segurs. El que cal mirar en primer lloc abans d’optar per un d’aquests instruments és que garanteixi tot el capital invertit, perquè hi ha alguns que només protegeixen el 90% o el 95%. El segon punt que cal aclarir és que, encara, tal com estan els mercats, és difícil guanyar amb un fons garantit de renda variable; és a dir, amb fons que vinculin la rendibilitat al que faci la bossa. En l’actualitat, els inversors que volen defensar-se de la crisi escullen un fons garantit de renda fixa que de veritat li asseguri uns guanys periòdics i que no depengui de l’evolució del mercat ni d’altres condicions estranyes. Només l’any passat els fons garantits de renda fixa van concloure amb uns guanys mitjans del 3,28%, amb la qual cosa van esdevenir la millor categoria de tot aquest mercat a Espanya.
3. Fons de renda fixa a curt i llarg termini: Compten també amb l’aprovat en plena crisi. És a dir, són categories de fons que es poden mantenir en cartera perquè en principi es comporten bé en temps difícils. Quant als fons de renda fixa a curt termini, convé apostar per aquells que inverteixen sobretot en deute governamental i que diversifiquin una petita part de la seva cartera amb renda fixa privada d’empreses solvents.
A fi d’aprofitar la tendència baixista dels tipus d’interès, també interessa apostar per fons de renda fixa a llarg termini. Generalment, si baixen els tipus d’interès les emissions que ja hi ha en el mercat valen més (pugen de preu). En tot cas, convé apostar per fons de renda fixa que inverteixin en actius de la zona euro. És aconsellable evitar els fons que aposten pel deute d’altres països, perquè aquesta inversió introdueix un nou risc addicional al dels tipus d’interès -el risc de canvi-. Si la moneda del país en què inverteix el fons baixa, la inversió també baixarà.
El 2008, els fons de renda fixa a llarg termini espanyols van concloure amb uns guanys del 2,45%, mentre que els de renda fixa a curt termini espanyols van aconseguir una rendibilitat mitjana de l’1,21%. En canvi, els de renda fixa a llarg termini internacionals van concloure amb unes lleus pèrdues del 0,22%.
4. Fons de renda fixa privada de qualitat: Davant de les baixes rendibilitats del deute públic, els qui estiguin disposats a assumir una mica més de risc poden mirar cap als fons de renda fixa privada. En aquest cas, la selecció ha de ser minuciosa. La clau està a apostar per fons que inverteixin en deute d’empreses solvents, de sectors defensius i bàsics (elèctriques, energètiques o telecomunicacions) amb balanços sanejats. En l’actualitat, els diferencials que donen aquest tipus de fons són superiors als de la renda fixa governamental i, previsiblement, es mantindran així tot l’exercici, però només en la renda fixa privada de qualitat. S’evitaran, per tant, els fons que inverteixen en renda fixa emesa per empreses de sectors com l’automoció o el financer.
Cal enterrar el mite que tots els fons de renda fixa són segurs i donen rendibilitats fixes, com el seu propi cognom indica. No és així. També la renda fixa pot comportar pèrdues si el gestor no mou la cartera en funció de les condicions del mercat. Això és així perquè els actius de renda fixa també pugen o baixen de valor en funció de determinades variables, com són els tipus d’interès, la demanda o la conjuntura econòmica o empresarial particular. Per exemple, en l’actualitat s’aconsella fugir dels fons monetaris dinàmics. Aquests productes, que en èpoques de bonança donen un plus de rendibilitat sobre els monetaris purs, en etapes de vaques magres tenen pèrdues. Això es deu al fet que una part de la seva cartera la inverteixen en actius d’empreses o governs de baixa qualificació creditícia, en els anomenats “actius porqueria”. El risc a afrontar impagaments empresarials és, avui en dia, molt alt, de manera que convé evitar aquests tipus de fons. Per molt baixa que sigui la seva exposició a aquests actius contaminants, si una empresa en què s’inverteix fa fallida, l’impacte en la rendibilitat és notable.
El mateix ocorre, però en una proporció més gran, amb els denominats “high yield” (renda fixa d’alt rendiment) que inverteixen en bons d’empreses de qualificació creditícia dubtosa o molt baixa. Tot i que són fons de renda fixa, el risc que s’assumeix ara invertint-hi és molt elevat. La seva rendibilitat cau en picat si una de les empreses per les quals aposten fa fallida. Enguany ofereixen rendibilitats mitjanes del 8%, però la volatilitat i el risc que tenen és alt, amb la qual cosa no són productes adequats per als inversors més prudents.