Porten més de dotze temporades ininterrompudes en antena. Estan fora de perill dels canvis climàtics de la televisió?
En televisió, amb tretze anys ja ets un ancià vetust! Som dels programes més veterans de la cadena i això encara té més mèrit tenint en compte que parlem de medi ambient, que és la germana petita sempre.
Aborden temes que normalment queden exclosos dels informatius.
No som un programa d’actualitat. Ho hem abordat puntualment en casos que era necessari, com amb la catàstrofe del Prestige. És el cas més evident. Teníem l’obligació de fer un reportatge que sortís immediatament. No és que no abordem temes d’actualitat, però sempre ho fem des d’un punt més reflexiu. No patim la tirania aquella de “hem de sortir la setmana que ve amb aquest tema”.
Tenen vocació de servei públic?
Les cadenes públiques són les úniques que no tenen només la possibilitat, sinó l’obligació, d’oferir aquest tipus d’informacions. Rarament veuràs que “Callejeros” o qualsevol altre programa de reportatges de Telecinco o Antena 3 parli de coses com anar-se’n a les muntanyes del Courel i explicar que la gent d’allà viu un problema amb una pedrera de pissarra que els està trencant una muntanya. Si aquestes cadenes no veuen el groc per cap banda difícilment aniran a fer-hi un reportatge. En principi nosaltres no estem subjectes a la tirania de l’audiència. A priori, és clar, perquè en realitat sempre hi estàs. Sempre ets a la picota, et poden dir “ho sento, aquest programa no funciona”. Però la nostra mesura és diferent, de nosaltres el que importa als qui fan la programació és que el nostre ‘share’ (proporció de l’audiència que en aquell moment segueix el programa) sigui acceptable i que estigui bé, que funcioni per sobre de la cadena, i ja està.
Només es parla del medi ambient quan hi ha una catàstrofe?
Sí. Quan ja és una catàstrofe sí, però en el dia a dia les cadenes privades no aborden aquests temes. I quan ho fan, sobre la llei de costes, per exemple, on posen el dit? En l’espectacle i el drama, en el més morbós del tema. Nosaltres no abordaríem mai el tema des d’aquí.
Els emeten els diumenges després de la missa; és perquè fer un programa així requereix molta fe?
El grup de gent que el va impulsar treballava aquí (Centre Territorial de RTVE a Catalunya), en Informatius. Veien que moltes notícies que arribaven acabaven a la paperera, algunes de les quals eren notícies relacionades amb el medi ambient. Creien que hi havia la possibilitat de donar-los una sortida i van plantejar el germen del programa. De primer els van dir alguna cosa com “farem un programa de tretze capítols i no us hi esforceu massa”, però no van fer cas i es van posar a demanar equips, a moure’s i van captar un públic que estava esperant continguts d’aquell tipus.
Són periodistes i ecologistes?
Nosaltres no som un programa d’ecologistes, ni estrictament sobre ecologisme. La nostra posició i el nostre dia a dia està més prop de les postures dels ecologistes que de les que pugui tenir determinada empresa o l’Administració, però no som ecologistes, perquè llavors prendríem partit d’entrada. Intentem abordar les qüestions des de l’objectivitat, encara que som propers als ecologistes perquè moltes vegades les nostres fonts d’informació són ells. Ells o associacions de veïns no necessàriament ecologistes però que tenen, en un moment donat, un problema relacionat amb el medi ambient. Llavors s’organitzen, munten una plataforma i ens envien un correu i ens diuen “escolti, aquí ens passa aquesta cosa”.
La lluita dels conservacionistes és la de David contra Goliat?
Vivim en una societat dual. Tenim les postures desenvolupistes enfront de les conservacionistes i aquest punt de polèmica i de fricció el tens en molts exemples a tot Espanya. Et diuen “la meva comarca s’enfonsa, necessito muntar una indústria perquè si no munto una refineria la gent se’n va a viure a la ciutat”. Una mina de carbó a Lleó, una pedrera de pissarra a Courel… Els problemes sempre acaben amb una tessitura d’aquestes. El plantejament economicista enfront del conservacionista i la pugna de forces. No podem oblidar que l’argument conservacionista, en realitat, importa a poca gent. El medi ambient no són només animals i paisatges. El medi ambient està íntimament relacionat amb l’entorn, amb les persones. Som una mica antropòlegs, de vegades. Ara mateix hem anat a Andalusia a fer un reportatge sobre les persones que viuen en coves. Perquè sempre intentem arribar a la vivència particular d’aquestes persones. El documental, el que fa és descobrir la realitat i viure-la i compartir-la amb altres persones. I això és el que intentem.
Som ecologistes només de boca?
Jo adverteixo d’aquesta hipocresia moltes vegades. Tothom fa bandera de l’ecologia, però t’adones que a la selva de l’Amazones retrocedeixen els espais per a les tribus indígenes perquè els fusters fabriquen etanol per a biocombustibles. Arrasant camps per construir factories. És necessari?
Hi ha abundant informació negra, groga i rosa, però, poc de verda?
La verda és la menor. No tan sols en el sentit que ocupi més o menys espai en un diari, sinó a nivell de les mateixes persones. Si em posen aquí un contenidor per a separar els envasos, igual ho faig, però facilita-m’ho al màxim perquè com hagi de moure’m tres carrers, no ho faré. En realitat, el medi ambient interessa a poca gent, excepte quan els afecta directament. Llavors tots ens tornem ecologistes, conservacionistes i el que calgui.
És un equilibri difícil.
Vivim una mica en la confusió. Volem parcs nacionals. Per exemple els Pics d’Europa. És un espai enorme i a l’estiu sembla Eurodisney. Fem parcs nacionals com a reserves d’indis perquè no hi entri ningú? Són parcs temàtics perquè la gent en gaudeixi? Els caçadors et diuen “nosaltres som els principals conservadors”; els ramaders i agricultors, “és que si no hi fóssim, la naturalesa fa temps que hauria deixat d’existir”; i, evidentment, els conservacionistes, que també estiren cap al seu costat, moltes vegades amb molta veritat i altres vegades amb menys veritat. El nostre treball és posar de manifest un problema que era ocult i que potser calia que es veiés perquè es comenten molts excessos des de l’Administració.
El seu treball és, per tant, un treball de denúncia?
Nosaltres no anem amb la cinta de Rambo, a clavar ganivetades a tort i a dret, sinó que anem a veure què és el que ens han d’explicar, i amb quins arguments, els uns i els altres. Sempre amb objectivitat, excepte en el cas del Prestige, en què sí que vam sofrir moltes pressions. Al final, el tema va sortir com volíem, fins al punt que no volien que parléssim de marea negra i vam fer un reportatge titulat “Marea da morte”. Escoltem les parts i comprovem el que hi ha. I el que acabem veient és que vivim una mentida que tots ens creiem. Tu veus ara un anunci a la televisió i et diuen que el cotxe no sé què és el més ecològic, i resulta que d’ecològic no té res.
És moda dir que un és verd?
Sí, és moda. Estem preparant un reportatge que s’anomena “No és verd tot el que llueix”. Una empresa que tenia una mina de pissarra a Courel i que havia tapat el llit d’un riu amb runes deia a la seva pàgina d’Internet que el seu lema era “sostenibilitat i medi ambient”. Increïble: feien gala de ser els més sostenibles i conservacionistes. Vivim una mentida i ens la creiem.
Per què no sabem distingir la publicitat dels fets?
Perquè de vegades ens agrada estar en la mentida. Prou problemes tenim amb la crisi, amb això, amb allò altre… com per a preocupar-nos més.
Ni tan sols sabem si hi ha el controvertit canvi climàtic.
Jo sóc dels qui creuen que s’està produint un canvi climàtic, provocat perquè consumim molts més mons dels que tenim.
Entre tant d’eslògan buit, poden els consumidors fer alguna cosa pel medi ambient?
Sí, hi ha la possibilitat. Si compres un moble el tema de la fusta està regulat. Ha de ser fusta certificada d’origen. Però és difícil. Estem voltats de productes derivats del petroli. Podem fer coses senzilles. Podem desplaçar-nos amb bicicleta, recórrer al transport públic, no fer servir el cotxe tan alegrement. Ja hi ha gent que no usa tant el cotxe, encara que potser no tant per una qüestió de consciència sinó perquè econòmicament no pot.
Com de verds som a Espanya?
Anem avançant, però encara som a la cua. No tan sols en el medi ambient, també en relació amb els drets dels animals. L’altre dia m’explicava un veterinari especialitzat en casos de bioètica que hi havia casos en què la família es desprenia del gos perquè quan van ficar les maletes al cotxe, el gos no els hi cabia. Tampoc no tenim un grup polític fort que defensi els interessos que defensaven Els Verds d’Alemanya i d’altres. No crec que tinguem una representació en aquest nivell que pugui competir a una altura semblant a la dels partits polítics majoritaris. Jo crec que a la gent a qui interessen els temes de sostenibilitat i medi ambient té altres àmbits on aconseguir aquesta representació: les associacions conservacionistes del nostre país.
Podríem començar per defensar el nostre entorn més pròxim?
Potser no cal que et preocupis de tot, però pots dedicar-te a una cosa concreta: que el voltor negre torni a volar a Mallorca, no té per què ser salvar la balena franca austral a l’altra punta del món. Pots fer-ho al costat de casa teva conservant les granotes o un tipus de papallones que hi ha aquí, a la teva zona.
Vostè és molt crític amb altres formes de fer reportatges, molt populars en televisió.
Ara s’estila el tipus de reportatge del periodista que va amb la mini DV, jo sóc l’ull i aquesta és la meva càmera, i et van gravant. Dóna una sensació de realitat falsa i mentidera i, a més, provocada. Des de la telenatura, en contra de la teleporqueria. Nosaltres, des de la natura hem de parlar d’escombraries. Ens toca parlar d’escombraries i ficar-nos en abocadors de tota mena. Però cap dels membres del programa comparteix les tesis que premien programes d’aquest tipus. Ara resulta que la gran fórmula dels reportatges és introduir-se en les vides dels altres de la forma més bruta possible i fer que expliquin el seu drama personal. Nosaltres no forcem ningú, només els donem l’oportunitat d’explicar-se.
Quin és la clau d’un bon reportatge?
Els periodistes som aprenents de tot i mestres de res. El nostre ofici consisteix a explicar el que ens expliquen a nosaltres. El truc és fer el filtre previ de qui em va a explicar aquella qüestió, tenir l’experiència que et porta a concloure “aquest tipus em vol vendre una pel·lícula”. Confrontar sempre les postures, les idees. I una vegada que ho tens clar, construir una bona història. Això és el que té la televisió, has de reenganxar tota l’estona la gent o, en cas contrari, canvien de canal. Cal explicar una pel·lícula i per a fer-ho el millor és: plantejament, nus, desenllaç.
Creu que la crisi econòmica mundial pot ser una bona oportunitat per a fer el món més sostenible?
És una incògnita, però el primer que s’ha vist al nostre país és que s’ha retallat la despesa del Ministeri de Medi Ambient. I si es plantegés tancar una planta on treballen moltes persones perquè està afectant el medi ambient, s’ho pensarien molt.
Cap on es dirigeix ara “El escarabajo verde”?
Intentarem abordar temes més bel·ligerants i més socials. Ens interessarà més la llei de costes o els transgènics que no parlar d’una botiga de medicina natural. Tenint en compte que som molt conscients que no som la BBC, ni National Geographic ni Discovery Channel, i que tenim uns equips i uns temps de rodatge establerts per a abordar el treball, i per això ens hem d’adaptar a aquest model. En la selecció dels temes i en el seu desenvolupament sí que procurarem que els programes tinguin aquest enfocament més social, més participatiu i més involucrat.