La soledat escollida i la que ens escull
El sentiment de soledat és un dels més difícils de suportar. L’ésser humà és, per naturalesa, social, necessita dels altres per a establir relacions personals i viure de forma satisfactòria. Encara que algunes persones siguin molt autònomes i independents necessiten, d’una manera o d’una altra, la qualitat de les seves relacions socials per a gaudir d’un estat d’ànim sa.
El benestar general d’una persona depèn en gran manera de la qualitat dels seus vincles amb els altres. D’aquí ve que fins i tot els metges defineixin la salut com el benestar físic, psicològic i social. Per tant, la soledat és un factor perjudicial per a la salut social, que provoca conseqüències negatives en la psicològica, com ara la tristesa. La salut d’una persona està exposada a patir danys segons les relacions socials que estableixi; si aquestes no són satisfactòries, els sentiments de soledat no tarden a aparèixer.
Si els sentiments de tristesa provocats per la soledat es mantenen durant algun temps poden aparèixer símptomes de tipus depressiu. Per aquesta raó és important mantenir relacions personals saludables i plaents, fet que de vegades resulta difícil en un context social en què preval cert individualisme. Les famílies són cada vegada menys nombroses, hi ha més mobilitat laboral i les poblacions són cada vegada més grans. Amb aquest context és fàcil que les persones se sentin anònimes i els resulti més difícil sentir-se part d’un grup cohesionat que serveixi de suport per a consolidar una salut social satisfactòria.
Actualment, en la nostra societat hi ha un brou de cultiu amb els ingredients necessaris perquè els vincles personals siguin una mica dèbils, fet que desemboca en un sentiment de soledat subtil però constant per a algunes persones que, encara que comparteixin temps amb els altres, poden sentir-se soles per no tenir excessiva confiança en les seves relacions.
El sentiment de soledat no és sempre danyós. En alguns casos es pot escollir destinar part del temps a acomplir tasques en solitari com a opció personal. En aquest cas es tracta d’una soledat buscada que no té res a veure amb sentiments de tristesa, sinó que pot ser molt gratificant perquè fomenta el benestar emocional. En definitiva, es tracta més aviat de gaudir de moments d’intimitat més que no de soledat.
Quan una persona decideix disposar de temps per a si es tracta d’algú que gaudeix d’estar sense la companyia dels altres durant un temps limitat. Sol produir-se per una decisió personal que desemboca en un fet saludable: moments dedicats a un mateix que poden ser necessaris i imprescindibles per a fomentar el benestar personal. Això indica que s’és capaç d’estar sense altres persones, senyal d’autonomia i d’independència. Quan una persona té vincles sans i forts amb les persones del seu entorn està preparada per a gaudir de la seva intimitat, no sofreix per estar sola perquè sap que compta amb persones pròximes que li aporten benestar i a les quals pot recórrer si ho desitja.
La soledat desitjada o autonomia no és només una opció, resulta recomanable per a qualsevol. Pot assemblar-se a una estona per al descans, ja que és un moment lliure d’obligacions amb els altres que es pot destinar al que vingui de gust. En aquests moments, és probable que es tingui una sensació pròxima a la llibertat, que al seu torn pot inspirar l’assossec necessari per a suportar l’estrès de la vida diària. Gaudint d’aquesta llibertat personal es pot triar què és el que més ve de gust en aquell moment sense necessitat de donar explicacions a ningú, que és el mateix que treure’s totes les obligacions de sobre, encara que només sigui per unes hores.
Per tant, tothom hauria de reservar alguns moments d’intimitat per a un mateix. Més encara en la societat actual, quan és difícil trobar situacions en què es pugui gaudir d’aquesta sensació de llibertat, normalment per falta de temps a causa de les obligacions diàries. Per aquesta raó, es podria tractar d’una activitat gairebé terapèutica per a qualsevol que es trobi massa ocupat o que destini molts recursos personals als altres. Aquest seria el cas de persones que treballen en excés o que dediquen la major part del temps a l’atenció dels altres.
Així mateix, és important considerar que hi ha feines que poden suposar un desgast personal important. Els individus que es dediquen a professions assistencials com ara infermeria, medicina o atenció al públic en general es poden veure sotmesos a un gran estrès social, igual com passa a les persones dedicades a les tasques domèstiques; per a elles pot ser molt beneficiós dedicar-se temps personal a manera de descans.
Fins i tot hi ha persones que han fet de la soledat desitjada un estil de vida: és el cas dels “singles”, que han escollit portar una vida més independent, o les persones que gaudeixen viatjant soles o, fins i tot, els qui prefereixen acomplir tasques en solitari en el seu temps lliure.
Tot i això, i malgrat la importància que té saber i poder gaudir de temps per a un mateix, no hem de caure en l’aïllament. Gaudir de temps personal per a sentir-se bé pot beneficiar la salut psicològica sempre que no suposi un abús i es descuidin els vincles que uneixen les persones pròximes. L’autonomia no ha de ser sinònim d’aïllament. Cuidar i mantenir les relacions existents sempre és una bona inversió, ja que només es gaudirà de la independència si es tenen relacions socials fortes i satisfactòries.
En canvi, la soledat no desitjada sol estar relacionada amb emocions negatives que vénen motivades per circumstàncies que la persona no ha triat.
Quan no es tenen vincles amb els altres o aquests són superficials, solen aparèixer sentiments de tristesa que afecten l’estat d’ànim i que disminueixen la motivació per a relacionar-se. Aïllar-se socialment no és, normalment, un desig. Hi ha persones que opten per no relacionar-se en excés però que desitjarien tenir vincles socials satisfactoris, encara que alguna cosa els impedeix relacionar-se amb normalitat.
Normalment es tracta d’individus amb falta d’habilitats socials, fòbia social o un ressentiment patològic que els dificulta establir vincles personals. La por exagerada d’estar amb altres persones provoca una soledat producte de pensaments distorsionats que impedeixen relacionar-se i establir relacions íntimes, tan necessàries per al benestar psicològic. Per tant, l’aïllament social, acompanyat d’un autoconcepte i una confiança personal baixos, seria motiu de consulta als professionals de la salut.
La soledat no desitjada també es pot produir per un canvi sobtat en l’entorn, com ara el trencament de les relacions personals. En aquest cas és important recolzar-se en les altres persones de l’entorn per a evitar l’aparició i l’exageració dels sentiments de pèrdua.
Un altre tipus de soledat, encara que pugui semblar una mica contradictòria, és la d’estar amb altres persones però amb la sensació de no sentir-se part del grup. Sol ocórrer quan algú es guarda per a si la informació que li agradaria compartir amb els altres, però que, per alguna raó, no troba la forma de fer-ho. Aquest és un tipus de soledat prou frustrant perquè no permet el gaudiment d’una relació íntima que aporti seguretat. És habitual en persones que es guarden els problemes per a ells mateixos, bé perquè no tenen la confiança suficient per a compartir-los o perquè els falta assertivitat per a fer respectar els seus punts de vista.
Per a aquest cas és recomanable consolidar les relacions ja existents i ampliar l’entorn social. Però encara és més important vincular-se de manera més íntima i expressar els pensaments de forma segura i confiada. Compartir les emocions i els sentiments i fer partícips els altres d’una part de la intimitat personal fomenta els vincles amb els altres. Quan es comparteix amb els altres alguna cosa més que companyia, el sentiment de soledat disminueix en benefici del benestar social i psicològic.