La fusta, la reina dels mobles
Amb tot, i a diferència del que es creu popularment, la qualitat d’un moble no depèn en exclusiva del material que s’empre, sinó d’altres factors com l’acabat o la funcionalitat. De fet, els mobles de fusta massissa (que es pressuposen de millor qualitat) a penes es comercialitzen perquè suposaria talar un nombre més gran d’arbres i, a més, la fusta és un material viu que experimenta moviments davant els canvis d’humitat i temperatura.
La pràctica més comuna és que només el contorn o la caixa del moble siguen massissos. La resta de l’estructura sol estar formada per un tauler aglomerat, contraxapat o de fibra, que s’obté a partir de borumballes, serradures, escorces i branques d’arbres, però que assegura un millor comportament davant els canvis de temperatura, de calor o d’humitat. El vímet, el rotang o la melamina són altres materials utilitzats, però la fusta és el preferit i el més desitjat. Tanmateix, dins del terme fusta hi ha grans diferències i classificacions. Una de les bàsiques és la que distingeix entre:
- Fusta dura: És la més cara i la més resistent. Es pot escollir en aquesta modalitat entre fusta de caoba, de roure, de castanyer, de faig, de cirerer, de noguer, de freixe, de wenge o de teca, entre d’altres. Preu: en un armari, a partir de 1.000 euros
- Fusta tova: És la més barata i lleugera. El pi, el xiprer, l’avet, el pollancre o el bedoll formen part d’aquest tipus de fusta, que pren el nom de la facilitat per ser treballada, no perquè signifique que haja de resistir poc de temps. Preu: en un armari, a partir de 700 euros
Quant a la duració d’un moble, no depèn tant del material (la fusta en general és un dels més nobles) com de l’ús que se li done i les condicions en què es mantinga. Si no es cuida, la fusta pot experimentar una contracció natural o moviments de les peces que resten harmonia a l’estructura. En definitiva, per reconèixer que un moble és de qualitat cal fixar-se en els aspectes següents i observar el seu comportament durant el període de garantia:
- Arestes. Les arestes d’un moble sintètic solen estar enganxades i són irregulars, enfront de l’acabat perfecte d’un moble de fusta, fet d’una única peça o de làmines encolades fortament, en el cas dels taulers.
- Vores: Han de ser arrodonides per reduir el dany en cas de cops, especialment si es tracta de mobles infantils.
- Color. Els mobles de fusta natural presenten diferents matisos, un color no uniforme i amb vetes, enfront del color homogeni dels altres.
- Acabat. Si el moble s’ha de col·locar al bany, l’exterior ha de comptar amb una pintura o un vernís anticorrosió. Per a un moble infantil és important que la pintura no tinga contingut en plom.
- Brillantor: Massa brillantor produeix fatiga visual, més encara si hem de passar molt de temps davant del moble, com ocorre amb un escriptori.
- Resistència i ergonomia: L’armari s’ha de veure robust i ser ergonòmic, és a dir, que permeta guardar i agafar coses les coses amb facilitat. Els ancoratges han de resistir pes i, si el moble és utilitzat per xiquets, ha de suportar un ús més intensiu.
- Tapes segures: Per evitar que les tapes horitzontals colpegen algú en tancar-se, han de disposar de mitjans que impedisquen el tancament brusc o la caiguda incontrolada.
- Sistemes de ventilació: Els mobles contenidors, com un bagul o un cofre, han de disposar de forats o altres sistemes que actuen com a respiradors i eviten l’asfíxia.
- Calaixos: Poden ser massissos o no, però l’important és que estiguen ben fabricats, amb un bon acabat en la part posterior (escatat i envernissat), un ajust perfecte i un sistema de lliscament adaptat a la càrrega màxima prevista. Han de tenir topalls d’obertura per evitar-ne l’extracció del moble i una olor suau.
Cada moble té la seua pròpia “denominació”: un estil o tendència específica que defineix el tipus de fusta utilitzada en la fabricació. Aquests són en alguns:
- Imperi. Recorre sobretot a la caoba, de color rosa clar i reixat uniforme, per a mobles de línia clàssica, com ara llits estil trineu. És l’evolució d’un disseny de línies rectes i angles pronunciats.
- Neoclàssic. Utilitza fusta fina, com el roure -grogós i molt resistent- o el noguer -marró grisenc i reixat abundant-. Les seues línies són rectes i d’aparença simple, però molt elegants.
- Colonial. Usa, en major mesura, cirerer ?de to rogenc i veta llustrosa- o noguer tractat amb vernís per donar-li un aire de vellesa. Són mobles pesants que recorden les cases senyorials de l’Amèrica central.
- Provençal. La fusta més freqüent és la de cirerer, amb un estil molt semblant al rústic, però amb peces més lleugeres i típiques de les cases de camp, com els baguls o els cofres.
- Rústic. El pi, de color marró clar o grogós, abunda en aquest estil, que dóna un ambient tradicional a la llar amb aparadors, llibreries o portes fets a mà i amb aspecte d’estar “envellits”.
- Modern. Fabricats amb taulers xapats i melamina, principalment, els mobles es caracteritzen per volums amplis o minimalistes, línies rectes i divisió per mòduls.
- Canvis bruscos de temperatura. Els mobles aguanten millor les temperatures baixes que les altes. La temperatura òptima està entre els 20 i els 24 graus centígrads. Un canvi brusc pot ser causa d’esquerdes.
- Llum solar. Els raigs del sol aclareixen progressivament el color del moble, que arriba a perdre l’aspecte natural i adquireix un to grisós. Aquest procés és degut a la degradació de la lignina present en la fusta.
- Contingut d’humitat. És una de les causes principals de deteriorament perquè provoca l’aparició de fongs o floridura, tant per l’exposició a la pluja (exterior) com al vapor (interior). Quan la pluja elimina la lignina, la fusta s’esquerda i la humitat hi penetra. La caiguda de la pintura o el desenganxament de les juntes són símptomes d’alerta.
- Productes químics. Els mobles de fusta natural no s’han de netejar amb aquests productes, recomanats principalment per a mobiliari sintètic.
- Ventilació. L’entrada d’aire, a través d’una finestra o d’un sistema d’aire condicionat, impedeix la concentració d’humitat (per exemple, al bany) o l’excés de calor (en encendre una calefacció).
- Insectes. Els tèrmits i el corc fan aparició, sobretot, a la primavera, encara que poden fer-ho en qualsevol altra època de l’any. S’introdueixen en la fusta i la devoren a través de canals interiors. Quan el moble té aquests perillosos visitants, apareixen petits forats a l’exterior.
- Protecció. Es poden utilitzar productes fungicides (contra els fongs), insecticides (contra els insectes), hidròfugs (contra la humitat), pigmentats o lasurs (contra l’acció dels raigs del sol). Una pintura porosa permet la transpiració de la fusta i el vernís crea una capa impermeable i protectora. Per a la fusta d’exterior, convé utilitzar un protector ric en olis que la nodrisca i la permeta respirar.
- Taques. Per eliminar-les cal tractar tota la superfície del moble i no només aquella en què es troba la taca. Cal fer-hi servir productes específics per a cada taca: aigua, greix, alcohol, cafè… Els líquids són els pitjors enemics.
Encara que ha quedat clar que la compra d’un moble està condicionada per diferents factors, principalment l’estètic, hi ha un altre element al qual s’ha de prestar una atenció especial: la seguretat. Un moble és segur quan “en condicions d’utilització normals o raonablement previsibles no presente cap risc o únicament riscos mínims, compatibles amb l’ús del producte i considerats admissibles” (Reial Decret 1801/2003). En determinades mans (xiquets, persones grans…), els mobles que incorporen elements de vidre o que disposen de dispositius que s’accionen manualment o mecànicament poden comportar un risc. L’Institut Tecnològic del Moble, Fusta, Embalatges i Afins (AIDIMA), adverteix, a més, sobre els criteris que cal tenir en compte respecte dels components que conformen el moble.
Fabricat en fusta o taulers derivats, el mobiliari té un acabat superficial de pintura, vernís o altres substàncies que posseeixen, en més o menys quantitat, compostos químics. En el cas dels taulers, les diverses capes estan encolades, i això implica la presència de formaldehid, un gas que s’allibera lentament a l’ambient i que està considerat com a substància cancerígena per l’Organització Mundial de la Salut. Aquest gas és el mateix que emeten els vehicles o el fum del tabac. La seua reducció en el procés d’encolament és l’objectiu dels fabricants, que han començat a utilitzar nous adhesius o sistemes de premsatge. Tot i això, tant el seu contingut en un moble com l’emissió es poden mesurar amb assajos fets d’acord amb les normes UNE-EN 120 i UNE-EN 717-2, respectivament. Si el compliment d’aquestes normes apareix en l’etiqueta, el consumidor està davant d’un moble segur i respectuós amb el medi ambient.
L’últim aspecte en què cal fixar-se és el contingut en metalls pesats (crom, bari o plom) que inclouen els recobriments de pintures. Això és especialment important quan es tracta de mobiliari infantil, com els bressols, perquè és fàcil que un xiquet xuple els barrots o altres parts del llit. Si un moble respecta les concentracions màximes permeses significa que compleix amb la normativa UNE-EN 71-3. Una dada més que cal buscar en l’etiqueta o en el certificat de garantia del moble, i que el comerciant hauria de poder confirmar i informar al comprador des del primer moment.