La ruptura del "cordó umbilical"

La ruptura del "cordó umbilical"

/imgs/20070201/img.interiormente.01.jpg Una de les metes principals de pares i mares en l’educació dels fills és aconseguir que adquirisquen la capacitat i l’autoestima necessàries per a poder viure l’edat adulta de forma autònoma i independent, per molt que els dolga la seua emancipació quan arribe el moment. De fet, la sortida de la llar familiar suposa la fi d’una etapa i el començament d’una de nova: és el que es coneix comunament per “tallar el cordó umbilical”. Ara bé, cada extrem d’aquest cordó tindrà el seu tall, és a dir, cada part -pares i fills- haurà de reelaborar la pròpia dependència. Com es pot aconseguir perquè ningú no sofrisca?

És important aclarir que la independència dels pares acabada d’estrenar i originada per la marxa dels fills, no se centra a aconseguir espais ni moments de llibertat, sinó de conquerir la llibertat interior per poder reconèixer el que Kahlil Gibran cita en el seu poema: “Els teus fills no són els teus fills”, en el sentit que ells han de tenir la seua vida, igual que els pares la seua. Dir “adéu” als fills que comencen la pròpia vida possibilita que sorgisquen pors i interrogants. Un dels principals és: Haurà finalitzat la nostra responsabilitat com a pares i mares?

La resposta és no, rotundament no. De la mateixa manera que els fills mai no deixaran de ser “els nostres fills”, encara que dormen i mengen en una altra casa, convisquen amb altres persones o es traslladen de ciutat i creen la seua pròpia família. No es tracta de deixar de ser pares, ni d’assistir a cap pèrdua, sinó que les dues parts continuen implicades en l’evolució i les etapes pròpies de l’emancipació familiar. Aquesta independència no té per què significar absència, desvinculació o abandonament.

Nou espai i temps per a la parella

/imgs/20070201/img.interiormente.02.jpg Els valors pels quals sempre s’ha regit la família, així com l’educació transmesa, faran que cap membre no es “perda de vista”, i que es mantinga la mateixa comunicació i el mateix diàleg d’afectes entre tots. Una actitud que en cap cas no es contraposa amb el màxim exponent que regeix l’emancipació: cadascú ha de viure en el seu territori, en habitatges independents. La disposició d’aquest territori propi implica la possibilitat de recuperar una intimitat que fins al moment s’ha mantingut limitada per compartir-la amb l’arribada dels fills.

Així mateix, s’obren les possibilitats de viure més el “nosaltres” de la parella, reprendre converses aparcades o posposades, igual com una major expressió de demostracions d’amor i afecte, també necessàries perquè la relació entre els progenitors siga òptima.

Ara és el moment de reprendre aquest temps i de “resituar-se” com a parella. Per fer-ho cal determinar:

• On i com està la parella.
• Redefinir el seu propòsit i aclarir com aconseguir-lo amb la nova situació familiar.
• Tornar a confirmar l’amor que la parella s’ha tingut sempre i que ha sabut preservar dels múltiples obstacles que ha afrontat.
• Buscar-se des dels cossos actuals. Més envellits, però més savis, més serens i amb més necessitat que mai de carícies i fusions que delaten la unió que hi ha entre ells.

L’amenaça de la soledat en companyia

L’emancipació dels fills i, al seu costat, la dels pares no s’aconsegueix amb la marxa de la llar familiar, sinó que s’ha d’iniciar quan arriben al món. La seua partida és una fita important, però no deixa de ser una etapa més. Si no s’ha fonamentat l’autoestima com a parella, si no s’ha desenvolupat la unió i la comunicació, i no s’ha sabut parlar, perdonar o riure, aquesta partida suposarà l’entrada d’un nou inquilí: la por.

Por de trobar-nos dins de la parella amb algun estrany, algú de qui vam deixar de saber fa temps, por de reprendre enutjos o abandonaments que no es van saber abordar en el seu moment, por de no saber si som els mateixos o bé persones molt diferents d’aquelles que un dia es van comprometre; i por i vergonya de mirar-se despullats, amb espai d’intimitat i sense ningú que no puga trencar el moment. Això motivaria l’arribada de la por a la soledat, una “soledat en companyia”, que és la pitjor de les soledats.