El nombre és insuficient i la informació a l'usuari, molt millorable

El nombre és insuficient i la informació a l'usuari, molt millorable

/imgs/20070201/img.afondo.01.jpg Un de cada dos espanyols assegura que practica esport tres o més vegades per setmana i la meitat dels qui ho fan utilitzen instal·lacions esportives de titularitat pública, segons dades publicades al 2005 pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), que revelen que la natació, en l’aspecte recreatiu i no competitiu, és l’esport més practicat al nostre país (gairebé una de cada tres persones que fa esport assegura nadar habitualment). En aquesta disciplina, amb un nombre d’adeptes creixent, l’existència d’unes instal·lacions adequades en nombre i qualitat és un factor clau.

Per aquesta raó, CONSUMER EROSKI ha volgut analitzar les piscines cobertes del nostre país, totes d’ús públic, ja siguen de titularitat pública (generalment, municipal) o privada. S’ha comparat l’equipament de 133 piscines cobertes de 18 ciutats (la Corunya, Alacant, Barcelona, Bilbao, Burgos, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa). A més, s’han analitzat, mitjançant una inspecció in situ de tècnics d’aquesta revista, la informació i els serveis oferts als usuaris, l’estat de conservació i netedat de les instal·lacions i de les mateixes piscines, l’accessibilitat per a discapacitats i la seguretat dels equipaments, a més de la vigilància de les instal·lacions.

/imgs/20070201/img.afondo.02.jpg L’anàlisi mostra que, en línies generals, l’estat de les piscines cobertes al nostre país és bo, però el seu nombre és més aviat escàs. Tot i que la natació és l’esport no competitiu més practicat a Espanya, el nombre d’instal·lacions per a practicar-ne resulta insuficient, ja que, segons les dades recollides, només hi ha una piscina coberta pública per cada 59.000 habitants. A l’escassetat d’infraestructures se suma la manca d’informació a l’usuari d’aquestes instal·lacions en apartats tan fonamentals com la qualitat de l’aigua, a més de la multiplicitat i varietat de normatives que en regulen l’ús i el funcionament (una diferent per cada ciutat analitzada). Tot i això, l’estudi ha permès confirmar que la qualitat de les piscines és, en general, satisfactòria. De fet, en dues de cada tres la valoració final és de ?molt bé? o ?excel·lent?, qualificació especialment estesa en els apartats de netedat i seguretat. A més, destaca l’amplitud dels horaris de servei d’aquestes instal·lacions, que és d’una mitjana de 14 hores.

Instal·lacions insuficients

La dotació de piscines cobertes per a practicar la natació en els mesos més freds no és suficient: hi ha una instal·lació, de mitjana, amb piscina coberta de titularitat pública per cada gairebé 59.000 habitants (tenint en compte les piscines d’adults i no les de o xiquets), encara que les xifres mostren diferències clares entre unes ciutats i altres: hi destaca la bona dotació de Vitòria (disposa d’una piscina d’accés públic per menys de cada 28.000 habitants), la Corunya, Oviedo i Sant Sebastià (tenen una piscina d’accés públic per menys de cada 37.000 veïns). En l’altre costat de la balança se situen Màlaga (que té només una piscina per cada 137.000 habitants), Saragossa (només té sis piscines cobertes de titularitat pública per a més de 600.000 habitants) i Madrid (la mitjana són més de 75.500 persones per piscina). A Pamplona i Barcelona hi ha una piscina per cada 65.000 habitants, encara que a la capital navarresa, segons afirma el Consistori, el que abunden són les associacions esportives privades (n’hi ha un total de 15 a la ciutat que tenen piscina i en són socis el 41% de la població).

Tot i el seu nombre limitat, el balanç general de la qualitat d’aquestes instal·lacions és positiu, encara que hi ha grans diferències entre unes ciutats i unes altres. De fet, gairebé dues de cada tres de les piscines estudiades són ?molt bones? o ?excel·lents?. Amb tot, el marge de millora és apreciable, perquè un 7% de les 133 piscines suspèn i un 8% no passa d’un aprovat just. L’apartat amb pitjor nota global va ser la informació facilitada als usuaris i la diversitat de serveis oferts, prestacions en què suspenen el 20% de les piscines. Aquestes deficiències es materialitzen en el fet que en una de cada quatre no s’informa els usuaris sobre l’estat i la qualitat de l’aigua o que en tres de cada quatre ni tan sols s’informa sobre l’aforament màxim de la piscina.

Per contra, la netedat i conservació de la gran majoria de les piscines cobertes visitades ha sigut un dels aspectes més destacables (en aquesta categoria només va suspendre un 4%). Un exigu 2% dels vestidors estava en males condicions de netedat i higiene. En canvi, el 8% dels vestidors i el 10% dels lavabos ni tan sols tenien papereres o recipients per a dipositar-hi residus i deixalles. A més, un 14,3% dels lavabos no tenien sabó (el 57% dels d’Oviedo, el 43% dels de Bilbao i el 37% dels de Sevilla) i fins a un 16% dels vestidors no tenien penja-robes (manca observada en set de cada deu vestidors de les piscines d’Alacant i en el 30% dels de Valladolid). Quatre de cada deu lavabos no tenen eixugacabells, en un 15% no hi havia escombreta de vàter i tan sols un 42% disposava d’un canviador per a bebès.

Instal·lacions ben conservades

/imgs/20070201/img.afondo.03.jpg L’estat de conservació de les instal·lacions visitades també és positiu: només en el 4% de les instal·lacions es van trobar deficiències significatives (goteres amb cubells de plàstic, falta d’una mà de pintura, zones en obres, equipaments antiquats o en mal estat, terres amb deficiències importants, rajoles trencades, etc.). En el 2% es va observar com l’aigua de la piscina estava bruta o descurada: gometes per als cabells amb pèls, tiretes surant, etc., i en una de cada deu piscines es van detectar males olors (la proporció a la Corunya i Màlaga supera el 30%), sobretot a causa de la falta de ventilació dels vestidors o els lavabos.

Quant a la seguretat de les instal·lacions, cap de les 133 piscines cobertes suspèn, encara que un 8% ha de conformar-se amb un mediocre ?acceptable?. Les carències principals: només un 37% de les instal·lacions informen d’una guia d’evacuació o en disposen i únicament en dues de cada tres hi ha cartells informatius sobre què fer en cas d’accident o emergència.

A pesar del notable nivell de seguretat constatat, en gairebé un 16% de les instal·lacions es van observar elements que poden posar en perill la integritat física dels usuaris (terres i escales relliscosos en vestidors i accessos a piscines). En una de cada deu, no es van observar bidells ni conserges ni personal de manteniment que atengués el bon funcionament de la instal·lació i un 8% disposa de sortides d’emergència senyalitzades.

La presència fonamental de socorristes es compleix en la gran majoria de casos, encara que s’ha de ressenyar que en un 11,5% es van constatar deficiències. Així, en el 4,5% de les piscines no es va observar cap socorrista que atengués i ni vigilàs els usuaris dins l’aigua, i en un altre 7% els socorristes no anaven ben identificats amb camisetes o banyadors distintius.

Així i tot, només sis de cada deu piscines incloïen escales amb recolzabraços o passamans situats a diferent altura (asimètrics), una de les mesures de seguretat més recomanades pels experts consultats, ja que faciliten pujar les persones amb menys força, com ara els xiquets o les persones majors.

Poques dutxes a les piscines

/imgs/20070201/img.afondo.04.jpg Pel que fa a les dutxes, s’aconsella que es col·loquen, en les proximitats del vas, un nombre almenys igual al d’escales d’accés a la piscina. Així i tot, en una de cada tres piscines aquesta recomanació s’incompleix. I el que és pitjor: en el 12% no hi ha ni tan sols una dutxa, la qual cosa obliga els usuaris a dutxar-se als vestidors abans d’accedir al vas. Aquesta deficiència s’ha observat especialment en les piscines cobertes d’Oviedo, Múrcia (el 57% dels recintes de les piscines no tenen dutxes en les dues capitals) i Màlaga (la meitat). Encara que es promou, com a mesura d’higiene i seguretat, que la dutxa prèvia al bany siga obligatòria, només en tres de cada deu s’obliga l’usuari a accedir a la piscina passant obligatòriament per sota d’una dutxa (que normalment disposa també de pediluvi).

Una de cada quatre no té indicada la profunditat a l’exterior de cada tram de piscina, per la qual cosa no se sap quina és la zona profunda o la que permet tocar el terra. Aquesta deficiència és general en totes les piscines de Còrdova, i es repeteix en gairebé sis de cada deu vasos de Bilbao i Valladolid.

Escassa informació sobre qualitat de l’aigua

Les deficiències més grans en informació a l’usuari es van constatar en les informacions bàsiques, sobre la qualitat de l’aigua i aspectes semblants, que tot usuari hauria de poder conèixer quan va a una piscina d’accés públic: en una de cada quatre no es facilita informació sobre la temperatura de l’aigua, els nivells de clor o pH, la temperatura ambiental i la humitat relativa del recinte, etc.

Així mateix, gairebé totes les normatives obliguen a informar sobre la capacitat màxima de cada piscina (normalment basada en la grandària). En canvi, en el 75% no es va observar aquesta informació exposada amb claredat.

Un 23% no té la senyalització suficient (no se sap on porta cada corredor o on està cada dependència), dues de cada tres no tenen plànols de situació i en un 18% dels casos els cartells indicatius són clarament insuficients. En el 75% no s’informa sobre les característiques i els equipaments de la instal·lació, només una de cada quatre informen sobre l’aforament, etc. El millor: en tres de cada quatre s’informa sobre els preus i tarifes d’accés i en el 86% s’aclareixen quines són les normes d’ús de la piscina (obligació de portar gorra, d’utilitzar el calçat adequat, de dutxar-se abans de banyar-se, etc.). Així i tot, en un 46% de les piscines no es va trobar bústia de suggeriments i un 58% no tenia fulls de reclamacions a la vista.

Excés de banyistes en una de cada sis piscines

/imgs/20070201/img.afondo.05.jpg Així mateix cal assenyalar que es va apreciar un excés de banyistes o poc d’espai per al bany lliure (a causa, per regla general, de reservar carrers de la piscina per a entrenaments o cursos) en el 17% de les piscines visitades, i en això van destacar les de Madrid (en el 58% hi havia aglomeració de gent), Màlaga (en el 38%) i Saragossa (en tres de cada deu).

D’altra banda, l’accessibilitat de les instal·lacions és bona en general, encara que amb matisos: suspenen una de cada deu instal·lacions (molt més les de titularitat privada que les públiques), sobretot a causa de mancances com ara que gairebé dos de cada deu piscines no disposen de grua o un equipament semblant (cadires elevadores) que faciliten l’accés dels discapacitats a la piscina (en alguna instal·lació es va argumentar que en aquest cas seria ajudat pel socorrista). A més, en el 14% no es van observar lavabos adaptats.

Obertes, de mitjana, 14 hores al dia

Com ja s’ha assenyalat, CONSUMER EROSKI va enviar als 18 consistoris un qüestionari en què se sol·licitava diversa informació (nombre d’instal·lacions, tarifes, control de la qualitat de l’aigua, etc.) sobre les piscines públiques de cada localitat. Quatre ajuntaments han preferit no facilitar les dades sol·licitades, tot i les peticions reiterades d’aquesta revista. Han sigut els d’Alacant, Bilbao, Còrdova i Barcelona (aquest últim només ha respost de forma parcial).

Cal ressenyar l’amplitud d’horaris d’aquestes instal·lacions municipals: les piscines es troben obertes, segons confirmen els Ajuntaments, una mitjana de 14 hores diàries (la gran majoria romanen obertes entre les vuit del matí i les deu o les onze de la nit). Només les piscines de Granada tanquen a migdia durant els dies laborables (una hora).

/imgs/20070201/img.afondo.06.jpg Ara bé, només a Burgos, Granada, Valladolid i Vitòria totes les piscines cobertes de titularitat municipal estan obertes durant tot el cap de setmana. A més, únicament les piscines de Sevilla, Pamplona i la Corunya no tanquen cap temporada a l’any, mentre que en la majoria de ciutats tanquen entre 7 i 15 dies per manteniment (alternant, això sí, el tancament de les instal·lacions). En capitals com Madrid, Múrcia i Vitòria, però, estan tancades un mes complet, i a Saragossa fins a dos mesos.

La normativa: en cada ciutat n’hi ha una de diferent

En cada ciutat els paràmetres de qualitat de l’aigua han de complir uns requisits diferents en funció de la gran diversitat que regeix en cada comunitat autònoma i en cada municipi, fet que dóna idea de la dificultat perquè un usuari conega amb tota seguretat quines condicions ha de tenir l’aigua d’una piscina coberta. Com a mostra, la pluralitat de criteris en la regulació de la temperatura de l’aigua de les piscines: a Oviedo, Pamplona i Vitòria ha d’oscil·lar entre els 27 i 28 graus centígrads; a Madrid, València i Saragossa entre els 24 i 28 graus; a Granada i la Corunya, entre els 28 i els 30 graus; i a Múrcia i Sant Sebastià, entre els 28 i els 30 graus. El major marge per a la temperatura de l’aigua el vam trobar a Sevilla (ha d’oscil·lar entre els 24 i els 30 graus), mentre que a Burgos la temperatura dels vasos de les piscines no pot variar dels 28 graus.

Les normatives són més uniformes quant a la temperatura ambiental del recinte, ja que la gran majoria estableix que la temperatura d’ambient ha de ser entre 2 i 4 graus superior a la temperatura de l’aigua de la piscina.

Per descomptat, en la resta de paràmetres que regeixen la qualitat de l’aigua de les piscines i els seus recintes (valor del pH, humitat de l’ambient, proporció de renovació de l’aigua, períodes del temps de recirculació, control de la qualitat de l’aigua en laboratoris, etc.), les diferències són també freqüents, de forma que es pot concloure que cap normativa reguladora és igual en cap de les 18 ciutats.

Quant a l’aforament de les piscines, les diferències entre les normatives també són considerables: les més restrictives són les de la Corunya, Granada, Màlaga, Oviedo, Sevilla i València, que permeten l’estada d’un usuari per cada tres metres quadrats de superfície d’aigua. En canvi, a Vitòria, Valladolid, Sant Sebastià, Múrcia i Burgos, la normativa permet l’estada d’un usuari per cada metre quadrat de làmina d’aigua, la qual cosa sens dubte, en horaris de màxima afluència, redundarà en perjudici dels usuaris. En la resta de ciutats (Madrid, Pamplona i Saragossa), la normativa es queda en la meitat (un usuari per cada dos metres quadrats).

Tarifes: Sevilla i Màlaga es desmarquen de la resta

Totes les ciutats, excepte Màlaga i Sevilla, compten, per a les seues piscines cobertes de titularitat pública, amb la possibilitat que l’usuari adquirisca una entrada puntual o ocasional. Ara bé, el seu preu no és, precisament, assequible (la mitjana són gairebé 4 euros), per la qual cosa és més barat adquirir bons d’usos (en funció del nombre de banys o entrades per dia). Quant al preu de les entrades diàries (o puntuals), les piscines més econòmiques són les d’Oviedo, València i Vitòria (el preu de l’entrada diària a les piscines no arriba de mitjana als tres euros), mentre que a Barcelona la mitjana de les entrades diàries a les piscines municipals s’apuja fins als 8 euros (preu mitjà que va costar als col·laboradors de CONSUMER EROSKI entrar a les 10 piscines municipals visitades com a usuaris).

Els bons de 30 usos (o mensuals) són més comuns i suposen un desembossament mitjà per a l’usuari de gairebé 50 euros (per tant el bany lliure diari suposa 1,7 euros). Les diferències van dels 83,3 euros de Valladolid, els 80 euros de Granada o els gairebé 60 euros que costa a València, als escassos 27,5 euros a Múrcia.

Podem exigir...i taulas comparativas

• La informació sempre és fonamental. En una piscina han d’estar indicades, de forma clara i visible, algunes informacions bàsiques com les normes d’ús (si exigeixen gorra de bany, si la dutxa és obligatòria, etc.), la qualitat de l’aigua (amb les dades dels últims mesuraments de clor i pH), etc.
• Les piscines han de tenir dutxes i pediluvis suficients de pas obligatori per a accedir al vas.
• Hi ha una sèrie d’equipaments imprescindibles en aquests recintes: farmaciola o dispensari de primers auxilis vestidors independents per als banyistes, lavabos, accessos per a discapacitats, telèfon públic, etc.
• Cal que a l’exterior de la piscina s’advertisca clarament sobre la seua profunditat en els diferents trams.
• Per garantir la seguretat cal que hi haja un nombre de socorristes suficient, adequat a les dimensions, el disseny i l’aforament de la instal·lació, amb la titulació necessària per a exercir aquestes funcions. Els salvavides són un element bàsic de seguretat. Han d’estar instal·lats en llocs visibles, i de fàcil accés per als banyistes, a més de tenir una corda lligada prou llarga per a poder arrossegar fins a la vora el banyista accidentat.
• Tota piscina ha de tenir un llibre de registre i de control de la qualitat de l’aigua, que hauria d’estar a disposició de tots els usuaris que el sol·liciten. Diàriament, almenys en el moment de l’obertura i en el de la màxima concurrència, seran analitzats i anotats els diferents paràmetres necessaris per a garantir la bona condició higienicosanitària de l’aigua.
• Per regla general, està prohibit accedir als recintes de les piscines amb gots, botelles i recipients de vidre, i a més no s’hi permet menjar, beure o fumar.
• En molts casos és obligatori l’ús de la gorra de bany. A més, no es permet l’accés amb calçat o roba de carrer als recintes de les piscines.
• No està permès l’accés a les instal·lacions de persones que patisquen alguna malaltia contagiosa o infecciosa.
• Està prohibida l’entrada d’animals a les piscines, excepte dels gossos guia per a invidents.