Els xiquets davant el televisor / La depressió postpart / Les parelles infèrtils / Entrevista: Mercè Boada
Passar més de tres hores cada dia mirant la televisió repercuteix en la capacitat d’atenció de xiquets i adolescents i els crea problemes d’aprenentatge. Així ho asseguren investigadors de la Universitat de Columbia i l’Institut Psiquiàtric de l’Estat de Nova York en un estudi publicat a Archives of Pediatrics and Adolescent Medicine. Després de deu anys d’investigació han observat que invertir tant de temps a veure la televisió, activitat que requereix un esforç intel·lectual mínim, va generar en els escolars problemes d’atenció, distracció, impossibilitat de fer les tasques imposades, males notes i rebuig generalitzat a la institució escolar, a més de l’obligació de complir rutines. Els inconvenients persisteixen en el temps, per la qual cosa els investigadors consideren fonamental limitar les hores que els xics passen davant el televisor a un màxim de dos per dia.
El sentiment de tristesa i angoixa que acompanya de vegades el naixement d’un fill ha deixat de ser una exclusiva femenina. L’anomenada depressió postpart, quan els sentiments negatius cap al bebè superen les quatre setmanes, també afecta els pares, segons un estudi publicat a la revista Pediatrics. Els pares pateixen els mateixos símptomes que les seues companyes: angoixa, tristesa, temors, disminució de la gana i pèrdua d’energia. Fins ara es pensava que l’origen d’aquest desànim es trobava en els canvis hormonals que es produeixen en l’organisme femení durant la gestació, però la investigació no ha trobat causes hormonals definitives, sinó antecedents de depressió, problemes de parella o econòmics. A més, si una dona sofreix una depressió postpart augmenten les possibilitats que la seua parella desenvolupe el mateix quadre.
Una de cada sis parelles té dificultats per a concebre a Europa, però només la meitat va al metge per intentar solucionar el problema. Els especialistes creuen que es pot deure a la imatge freda que es té de les tècniques de reproducció assistida o a la situació econòmica, ja que les llistes d’espera per a accedir a tractaments en un centre sanitari públic pot ser de fins a dos anys. Les llargues llistes d’espera en la sanitat pública porten moltes parelles a centres privats, on les tècniques i els tractaments no estan subvencionats, i engendrar un fill pot costar entre 3.000 i 6.000 euros. A Espanya, la infertilitat afecta prop del 20% de la població, xifra que, segons la Societat Espanyola de Fertilitat, va en augment. Les causes principals obeeixen al retard de l’edat de la maternitat (a partir dels 35 anys, la fertilitat de la dona cau entorn d’un 50%). A més, l’estrès, la mala alimentació, el tabac i l’alcohol influeixen notablement en la minva de la qualitat i la quantitat de l’esperma.
Neuròloga especialitzada en la tercera edat. Hospital General Vall d’Hebron. Barcelona
Com envelleix el cervell?
El sistema nerviós en conjunt passa per molts canvis que afecten les funcions més quotidianes. El cervell, sobretot, perd la seua capacitat de reacció, la seua velocitat. Tot ocorre més lentament. El son s’altera, també la gana, la capacitat cognitiva. No hi ha canvis bruscos, però sí progressius. Però no són iguals per a totes les persones.
Envelleixen pitjor els homes que les dones?
Viuen menys, però no vol dir que envellisquen pitjor. En els tests de fluïdesa mental que apliquem als nostres pacients registren millor puntuació les dones que els homes, però hem descobert que és perquè en els qüestionaris d’activitats quotidianes figuren preguntes relatives a tasques domèstiques que els homes no han après mai…
És possible una vellesa saludable?
-Per descomptat. Malgrat els alifacs de l’edat, la persona anciana s’adona que no té la mateixa agilitat mental o la rapidesa d’abans, però que continua sent ella mateixa. La persona amb demència, en canvi, ja no és la mateixa; els canvis que es produeixen al seu cervell són més agressius que en l’envelliment normal, i la seua qualitat de vida es deteriora molt més de pressa.
Com hem d’enfrontar-nos a l’ancianitat, no ja la pròpia, sinó la dels altres?
No hi ha fórmules magistrals. Sens dubte, és una mica més dur quan som nosaltres els qui ens responsabilitzem de la seua cura. Es tracta de fomentar les aficions habituals de l’ancià, hàbits d’autorealització, parlar lentament i reforçar la comunicació no verbal, mirant als ulls, adoptant un to de veu de tendresa o ànim, adaptant habitacions i banys amb agafadors per a no caure, controlant l’alimentació i el compliment de les medicacions. Són coses que aprenem amb els bebès i que semblem haver oblidat amb els avis. Ells també necessiten la nostra competència com a adults i el nostre afecte particular.