Deu minuts per a salvar una vida
La mort sobtada de l’adult es presenta de forma inesperada per l’evolució, també inesperada, d’una malaltia o per causes desconegudes. Segons els experts, la causa cardíaca està darrere del 85% dels casos de mort sobtada. Quan l’afectat és menor de 30 anys, sol associar-se a una cardiopatia congènita o a una malaltia de transmissió genètica, mentre que si és més gran de 30 anys està relacionada amb la cardiopatia isquèmica, una malaltia degenerativa de les artèries coronàries.
La causa més habitual és l’infart agut de miocardi (IAM), que cada vegada apareix en edats més primerenques per culpa de l’estil de vida actual, sovint renyit amb la salut cardiovascular. Els homes poden patir un infart al voltant dels 45 anys i les dones, que abans se les considerava protegides fins als 65 anys a causa de l’acció dels estrògens, ara poden sofrir un d’aquests atacs cardíacs a 52 o 53 anys. Aquesta ampliació de l’edat de risc s’atribueix a l’assimilació dels estils de vida perjudicials tradicionalment masculins. A més, l’infart que sacseja el cor femení és més greu.
La carta de presentació de la mort sobtada és molt evident i cridanera: habitualment el pacient sofreix una pèrdua de coneixement i cau fulminat a terra. Potser molts d’aquests desmais són deguts a una lipotímia, però molts altres tenen l’origen en un fallada cardíaca. Si és així, a partir d’aquest moment cada minut que passa és de vital importància. La vida d’aquesta persona depèn de la celeritat amb què s’actue. Si hi ha alguna possibilitat de ressuscitar-la, l’intent s’ha de fer abans de 10 minuts: a cada minut que transcorre, les possibilitats de sobreviure es redueixen un 10%. Per aquesta raó, passat aquest breu lapse la capacitat de recuperar-la és cada vegada més remota. L’ideal seria desfibril·lar en només quatre minuts, perquè a partir d’aquest moment la possibilitat de sofrir un dany cerebral o neurològic es dispara.
La mort sobtada de l’adult pot sorprendre qualsevol, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Moltes d’aquestes morts ocorren als domicilis o durant la nit. Però no són pocs els que tenen lloc al carrer. Què cal fer en aquest cas? Hi ha tres passos que qualsevol persona hauria de conèixer si presencia un d’aquests desafortunats episodis.
- Telefonar al 112, que és el número d’emergències únic, immediatament.
- Mentrestant, han de practicar-se maniobres de ressuscitació (massatge cardíac i boca a boca).
- I, si a la zona del succés n’hi ha un de disponible, aplicar un desfibril·lador extern semiautomàtic (DEA). Aquest aparell es col·loca sobre el pit de l’afectat i produeix una descàrrega que torna a posar el cor en marxa.
Els experts lamenten l’escassa formació que rep la població general respecte a les mesures de ressuscitació bàsiques, com són el massatge cardíac i la respiració boca a boca. Al seu parer, aquesta formació hauria d’impartir-se a les escoles, ja que s’aprèn en una hora i es recorda per tota la vida. De fet, en alguns col·legis de la Comunitat de Madrid ja s’ha començat a formar els escolars en reanimació cardiopulmonar.
Quant a la prevenció, és la mateixa que per a qualsevol malaltia cardiovascular: deixar de fumar, controlar els nivells de colesterol, la hipertensió i el sucre, fer exercici i cuidar la dieta. Aquestes mateixes mesures, aplicades després d’un primer atac cardíac, poden ajudar a prevenir-ne un segon episodi.
Als Estats Units, un dels països pioners en aquest tipus de mesures, la incidència de mort sobtada és d’un cas per cada 1.000 habitants o, el que és el mateix, cinc morts per cada 10.000 persones, més alta que a Espanya. De mitjana, d’aquestes cinc morts, és impossible recuperar-ne tres, perquè ningú les presencia. En canvi, les dues restants tenen lloc en espais públics i són recuperables sempre que els testimonis actuen amb rapidesa, disposen del material necessari (desfibril·ladors) i la causa siga un infart i no una altra complicació. Al final, de les cinc persones que sofreixen un episodi d’aquest tipus, se’n salva una, assenyalen els experts. Les possibilitats de sobreviure és una de cada cinc i només en els 10 minuts següents a la pèrdua de consciència.
Segons la SEC i la Societat Espanyola de Medicina Intensiva Crítica i d’Unitats Coronàries (Semicyuc), els desfibril·ladors podrien evitar fins a un 30% de les morts que es produeixen per infarts. Les dues societats han expressat moltes vegades la necessitat de col·locar aquests aparells en espais públics concorreguts. Per predicar amb l’exemple, la mateixa SEC va celebrar al 2004 el primer congrés cardioprotegit de la història, amb la instal·lació d’una columna de rescat cardíac (una mena de cabina de telèfon proveïda d’un desfibril·lador) a la seu de l’esdeveniment, a Barcelona.
Les societats científiques i mèdiques defensen que es dote de DEA els cossos de protecció civil, els bombers o la policia, ja que són els primers a arribar als llocs del succés, i que s’implanten als espais públics concorreguts com ara centres oficials, aeroports, estacions de trens, estadis esportius, recintes per a espectacles o conferències, centres escolars, empreses o grans superfícies comercials.
Les comunitats pioneres a legislar l’ús de DEA per part de personal no mèdic, igual com la seua formació, van ser Galícia, Catalunya i Andalusia. Actualment, s’ha estès a les Canàries, Navarra, el País Basc, les Balears i Aragó. La Comunitat de Madrid es troba en una fase molt avançada del decret que regularà aquesta qüestió, després de diverses modificacions, pendent de l’aprovació de les autoritats sanitàries. I la Comunitat Valenciana i Múrcia s’han compromès a legislar i a implementar programes d’accés públic a la desfibril·lació.
La ubicació dels desfibril·ladors, el cost dels quals voreja els 1.700 euros, també ha sigut variada, depenent de les autonomies. Catalunya ha sigut la primera a dotar tots els centres d’atenció primària de desfibril·ladors semiautomàtics i a formar metges i infermeres per al seu ús. A Galícia, per exemple, s’han instal·lat a les platges; a Navarra, en zones rurals on el temps mitjà de resposta dels serveis d’emergència és més alt. I a Castella-la Manxa, a Guadalajara, es preveu que es dote amb aquest equipament la policia i els bombers.
D’altra banda, la instal·lació de DEA en aeroports es considera un criteri de qualitat a Europa. Avui n’hi ha de disponibles als aeroports espanyols de més afluència, com ara els de Madrid, Barcelona, Palma de Mallorca i Tenerife. Quant a les aerolínies, algunes companyies han adquirit desfibril·ladors per als seus vols transoceànics, però no així l’espanyola Iberia, que va suspendre aquest pla tot i haver-lo anunciat.
L’esport per si sol no causa la mort sobtada. Normalment, el jugador o l’atleta que cau inconscient al terreny de joc ja tenia una malformació del cor prèvia (una cardiopatia congènita) o una malaltia cardíaca degenerativa. Els especialistes reclamen la presència de desfibril·ladors en qualsevol lloc on es practique una activitat esportiva: gimnasos, pistes d’atletisme o poliesportius. Alguns grans clubs esportius s’han posat mà a l’obra i s’han proveït de desfibril·ladors. El pioner va ser el Barcelona, i després l’han seguit el Reial Madrid, el Betis, el Sevilla i l’Athletic de Bilbao, entre d’altres.