La mala educació alimentària
No cal dirigir la mirada a altres països per a comprovar aquesta afirmació. A l’abril del 2007 uns avis asturians van perdre temporalment la custòdia del seu nét, un xiquet de 10 anys i 100 quilos de pes. El Govern d’Astúries es va fer càrrec temporal de la seua tutela per sotmetre’l a una dieta d’aprimament amb fi que el menor recuperés un pes normal per a la seua edat. A penes dos mesos abans, els serveis socials britànics havien valorat la possibilitat de retirar la custòdia a la mare d’un xiquet de vuit anys que pesava 91 quilos.
Aquests dos casos poden considerar-se extrems, però no per això deixen de ser un símptoma que alguna cosa anòmala està passant a Europa amb els seus hàbits alimentaris. Enquestes recents ho corroboren: Espanya és, per darrere del Regne Unit, el país europeu amb unes taxes d’obesitat infantil més elevades. Les xifres no deixen lloc a la indiferència: la incidència d’obesitat en xiquets i joves de 2 a 24 anys arriba ja al 13,9%, i la de sobrecàrrega, al 12, 4%. És a dir, una quarta part de xiquets i joves tenen un pes superior al que seria saludable per a la seua edat, xifra que s’ha duplicat en només 15 anys.
La resolució del cas del xiquet asturià és molt significativa perquè inclou una valoració en què es fixa la vertadera responsabilitat de l’obesitat del menor. La mesura pretenia, segons la sentència, que els avis adquirissen un compromís real d’alimentació saludable perquè el jove pogués reinserir-se a la seua llar sense que es veiés vulnerat per això el dret fonamental a la salut.
Aquesta decisió es va prendre després de descartar problemes endocrins o metabòlics i després d’haver analitzat en profunditat l’estil de vida de la família del menor. L’anàlisi va establir com a causa directa de l’excés de pes una “mala educació alimentària” que afectava no només el xiquet, sinó una bona part dels membres de la família.
La detecció d’una sobrecàrrega és una tasca simple, n’hi ha prou de fer una ullada periòdicament a la bàscula i estar atents al que s’entén com a pes normal segons l’edat, l’altura o la constitució física. El problema sorgeix quan aquesta sobrecàrrega es fa habitual o tendeix a augmentar sense que s’aprecie la possibilitat de revertir la situació de forma natural. És llavors quan la família ha de prendre cartes en l’assumpte i acudir a un especialista.
Davant la mínima sospita que puga sorgir alguna complicació metabòlica cal anar al metge, o bé al dietista. En qualsevol cas, el professional haurà de valorar de forma integral els hàbits de vida del xiquet, el seu ritme i el nivell d’activitat física i la conducta alimentària que segueix. Però també haurà d’informar-se sobre la forma de cuinar, els tipus d’aliments, les quantitats que acostuma a menjar el xiquet, l’ordre en els àpats (desdejunis, esmorzars, berenars) i els horaris.
Encara que aquesta informació resulta essencial, no és l’única ni tampoc la més important que s’ha d’identificar: l’obesitat infantil és el resultat d’una equació complexa en la qual intervenen factors genètics, ambientals, socioeconòmics i, sens dubte, psicològics. Tot això forma part del costum familiar i de la relació que manté el xiquet (també els pares) amb el menjar. És imprescindible, per això, la companyia dels progenitors en la consulta dietètica per a resoldre els dubtes que tinga el xiquet sobre les qüestions que li puga plantejar el dietista o el metge relatives a l’alimentació.
El diagnòstic de la sobrecàrrega o de l’obesitat és senzill i ràpid, ja que les dades antropomètriques (pes, talla i perímetres de cintura, maluc, cuixa i braç) es comparen amb els que hi ha establertes per a la població infantil. Amb aquestes es marca la diferència entre sobrecàrrega i obesitat. Tot i que l’obesitat representa un risc més alt per a la salut del xiquet, no s’ha de deixar en un segon pla la sobrecàrrega. Aquest trastorn també requereix ser tractat amb serietat des dels primers anys de vida. És aquí on, precisament, es troba la dificultat: a conèixer l’origen que ha portat que el xiquet augmente de pes.
No s’ha de perdre de vista la condició genètica del menor. Amb tot, en la majoria dels casos l’excés de pes respon més a desequilibris nutricionals i al fet que no es consumeixen les energies suficients. De totes formes, el problema de la sobrecàrrega es transformarà en una constant en el xiquet si la família al complet no s’implica en un canvi cap a uns hàbits de vida i alimentaris més saludables.
La raó que l’excés de pes està associat a una conducta alimentària mal apresa i a una relació poc sana amb el menjar es deu al fet que la forma en què s’ha ensenyat a menjar al xiquet no ha sigut la més adequada. Per aquesta raó, és determinant, tant per a pares, avis i educadors, descobrir fins a quin punt ells, amb el seu comportament alimentari, la seua disciplina i el temps i la forma que inverteixen a ensenyar a menjar, són responsables de la conducta alimentària dels més petits.
Ensenyar a menjar forma part de l’educació i la transmissió de coneixements dels pares i mares amb els fills. I, com tot aprenentatge, requereix d’un esforç diari.
| On està el problema de l’obesitat infantil? | Quines són les conseqüències en els xiquets? |
|---|---|
| Pares sobreprotectors Es tracta de progenitors que alimenten exageradament els seus fills com a forma natural d’expressar-los el seu amor i la seua atenció, i de calmar els seus sentiments, gairebé sempre injustificats, de no estar fent-ho prou bé. |
Idea distorsionada de la quantitat d’aliments que necessiten Els xiquets satisfan els adults admetent l’excés de menjar i acostumant-s’hi com una cosa normal. Aquesta sobredosi de menjar es tradueix en més pes. |
| Pares obsessionats amb el pes i l’alimentació dels seus fills Estan vigilant contínuament què mengen o què deixen de menjar els seus fills, i són excessivament estrictes amb la seua alimentació. |
Rebel·lia Molts xiquets, com que s’han vist reprimits de menuts, mantenen, en l’adolescència, una alimentació contrària al que els seus obsessius pares han pretès inculcar-los. No els han transmès una relació sana amb el menjar |
| Premis i càstigs amb el menjar Alguns pares utilitzen contínuament els aliments més capritxosos per als xiquets (llepolies, dolços, xocolata) com una recompensa pel seu comportament correcte. D’altra banda, tracten de compensar les seues llargues jornades laborals concedint als fills tots els capritxos, com ara prendre habitualment menjar ràpid o deixar que ells trien el menjar que més els agrada, que generalment no sol ser el més sa. |
Menjar poc sa per a canalitzar el seu malestar L’associació entre aliments i emocions és un fet evident i demostrat. El cervell associa el consum de certs aliments a una sensació de plaer i benestar, per la qual cosa hi recorre, bé de xiquet o bé quan és gran, com una forma natural de canalitzar el seu malestar, la seua ansietat |
| Massa quantitat? Alguns pares donen als xiquets quantitats exagerades d’aliments que superen el que el seu organisme és capaç de cremar o assimilar. Intenten equiparar les quantitats d’aliments dels xiquets al de les persones adultes, al seu ritme d’àpats i als seus horaris. La ració de carn per a un xiquet de tres anys no ha de superar els 60-70 grams, i sí que necessita menjar dues peces de fruita cada dia. Fins a deu anys, la quantitat de carn per ració no hauria de superar els 100 grams i convé acostumar-lo que menge tres peces de fruita, i un grapat de fruits secs, de manera habitual. |
No regulen els senyals interns de fam-sacietat Si el xiquet està exposat a menjars abundants, no desenvolupa una resposta natural de rebuig de l’aliment davant el senyal de sacietat. Li han ensenyat, i així ho ha après, que ha de menjar molt més del que seria normal per a la seua edat |
| Què prenen al desdejuni? Què s’emporten per a esmorzar o berenar? La falta de temps, la comoditat i l’economia fan que molts pares i mares oferisquen als fills aliments molt energètics. Es tracta de desdejunis amb magdalenes i galetes farcides, i esmorzars i berenars a base de pastisseria, dolços i refrescos. |
Mals hàbits El consum diari d’aquest tipus d’aliments no només distorsiona les calories de la dieta, sinó que no es corresponen amb la idea d’uns bons hàbits. Si el consum és ocasional, i el xiquet és actiu, consumirà les calories extres. Així i tot, la combinació de mals hàbits i l’elecció freqüent d’aquest tipus d’aliments es tradueix, a curt, mitjà i llarg termini, en un augment progressiu de pes. |
| Pares i mares actius? Són moltes les persones adultes que relacionen l’exercici amb un esforç innecessari que no els aporta cap benefici, per la qual cosa el temps que haurien de dedicar a moure’s, el passen al cotxe o davant el televisor, l’ordinador o la consola de joc. |
Xiquets sedentaris. Els xiquets d’aquesta generació gaudeixen d’aficions passives: passen dues hores i mitja cada dia davant el televisor i mitja hora jugant amb videojocs o connectats a Internet. Asseguts davant les pantalles mengen rosetes i reben desenes d’anuncis dels aliments el consum freqüent dels quals és el menys recomanable. |
L’objectiu d’aquesta Escola és fomentar una alimentació equilibrada entre els xiquets i els joves i, mostrar com menjar de forma saludable té un impacte positiu en la salut i evita l’obesitat. En podeu trobar més informació a http://obesidadinfantil.consumer.es/.