En l’entrevista que ara comencem, com he de dirigir-me a vostè?
Jo estic a favor de donar de primer la mà en qualsevol estament, ja siga a dones o a homes. Per què hem de besar les dones? A Espanya, el bes és un senyal d’afecte, no de salutació. Crec que cal donar la mà i a més donar-la fort. És curiós, però aquest costum de donar la mà té l’origen com a prova de pau. En temps de guerra, tu oferies la mà a una altra persona com a senyal que no tenies cap arma a la mà. Li oferies una mà de pau, la garantia que no volies agredir-lo.
I entre el tu i vostè?
A persones d’altres països els sorprèn l’ús excessiu del tuteig que fem a Espanya.
A Mèxic, per exemple, són totalment respectuosos amb la norma de vostè. Poden ser molt pròxims, però marquen molt les distàncies fins que no et coneixen, perquè és una qüestió de confiança i de tenir una relació.
Imagine’s que sóc una persona aliena a formalismes i un pèl àcrata; quins arguments utilitzaria per a convèncer-me de la importància del seu treball?
Ens ajuda a conviure. El que vol fonamentalment una persona que rebutja els formalismes és que tot fluïsca, i el protocol fa que tot siga més fàcil.
Llavors, protocol no és igual a límits?
No, mai, perquè el que fa el protocol és avisar de com t’has de comportar en determinades situacions. Si vas a la platja vestit amb americana i corbata, veritat que faries el ridícul? Cada dia les persones demanen més poder comportar-se en societat i no fer el ridícul, que és del que es tracta. El protocol són normes de convivència, de fer la vida més fàcil.
Diu el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua que el protocol és la regla diplomàtica o palatina establerta per decret de costums. El protocol només competeix les altes esferes de la societat?
No. En les altes esferes de la societat, si es refereix a institucions o a la monarquia, tot està reglamentat perquè hi ha un protocol d’Estat. Però si anem a altres cercles socials, l’objectiu és unificar i coordinar els diversos sistemes de protocol perquè no hi haja confusions i tot fluïsca. El protocol no és només ordenació, és coordinació. És el mateix que quan dius: vaig a fer una invitació pel meu aniversari. Has de pensar: com la faig, per telèfon o per carta, per correu electrònic…
L’origen com a prova de pau del costum de donar la mà és, si més no, curiós. Diga”m, el protocol ha evitat guerres?
Sí, lògicament. Perquè el protocol és una forma de negociar. T’explicaré un detall del segle XVI, dels espanyols i els francesos. Quan els espanyols anàvem a negociar a França, els cuiners francesos organitzaven els menjars amb carn de ploma: faisans, indiots, pollastres…
Diuen els nutricionistes que aquestes carns, quan arriben a l’estómac, s’expandeixen i cal beure més del normal perquè donen molta set. Així, com més menjaven els enviats espanyols, més vi bevien i com més vi tenien al cos, més dificultats tenien per a negociar. Així, els francesos comptaven amb més bases al seu favor.
Però el xoc entre els diferents protocols i costums dels països pot comportar, com a mínim, situacions enutjoses. Suposem que algú se’n va en un viatge d’empresa o de turisme a un altre país, per exemple a Rússia, i el primer home que el saluda li fa tres besos… Quin consell se li pot donar per a sortir airós d’aquesta situació?
Jo em posaria en contacte amb l’ambaixada i preguntaria sobre els costums, què cal fer, què no… Fa poc, per exemple, vam rebre una trucada al nostre president sobre una invitació que anaven a cursar i ens van preguntar: els importa si posem senyor president i acompanyant? Abans, el normal és que tot el món estigués casat, però en l’actualitat hi ha parelles divorciades, de fet, del mateix sexe… I puc posar la persona en un compromís. O per exemple, hi ha vegades que telefonen preguntant: podem posar senyora de…, o cal posar el nom de la senyora directament?
Cal donar importància, doncs, als detalls.
Sí, és que els detalls marquen molt la diferència.
I el coneixement d’etiqueta, cerimonial i protocol garanteix l’èxit social?
El que garanteix l’èxit social és la manera d’aprendre i de portar a la pràctica aquestes regles comunes. El més important és el que deia Gràcia de Mònaco, cal saber envellir i saber comportar-se, perquè el que no pots fer és generar tensió i malestar a l’altre.
Precisament, què li sembla aquest costum de no voler dir l’edat?
A mi em sembla absurd, jo crec que hi ha una cosa importantíssima: tu ets el que ets i mai pots ocultar-ho. Tots els avanços que hi ha en els tractaments estètics fan que el teu gest canvie. Fa poc em vaig trobar amb una senyora que portava sis operacions i em va demanar que no la fes riure, perquè, literalment, no podia fer aquest gest. Sincerament, on et porta això? Jo crec que el més important és ser tu. Un dels aspectes més rellevants del protocol és la naturalitat. És clau.
Per a saber comportar-se cal tenir diners?
Antonio Gala fa molts anys que diu que hem passat de la truita de patates a la Casa de Campo a la truita de patates en un restaurant de cinc estrelles. I aquest és el problema. El que es necessita és una base cultural, que va més enllà de l’economia.
On pot aprendre una persona a saber comportar-se?
Actualment ja hi ha escoles de protocol, de saber estar… A més, cada vegada són més nombroses les universitats que mostren interès a incloure una assignatura vinculada amb el que podríem anomenar “Educació Social”. Enguany, en un curs d’estiu que hem impartit a l’Escorial, he tingut 50 alumnes, tots universitaris, que volien aprendre a comportar-se.
Li demanaré que exercisca d’assessora i que m’aconselle en algunes situacions quotidianes que sempre generen dubtes.
Encantada.
La primera situació: una boda. En el cas dels homes, amb corbata o sense?
Sempre. Sempre que, per exemple, no estigues a Mèxic: allà no porten corbata perquè et mors de calor i pots anar amb el que ells anomenen “guayabera”. A Espanya, si la boda és de matí t’aconselle vestits clars, si és hivern millor un gris clar. Si és de tarda, sempre el blau marí o el gris marengo, i jo sempre portaria corbata, excepte que en la invitació a l’enllaç s’indique expressament que es pot anar sense corbata.
Les dones que no siguen la núvia, poden anar de blanc?
No agrada, però perquè és fer de menys. La que té el protagonisme aquell dia és la núvia.
Segon compromís: l’entrevista de treball. Imagine’s que m’acabe de llicenciar i tinc la primera entrevista personal. Què he de fer i què no he de fer?
El primer és veure quin és el comportament de l’empresa. Per això tenim una font d’informació fantàstica, que és la pàgina web. Si és una firma en què es treballa amb un vestit informal, es pot anar amb un vestit informal. Ara bé, si tots porten corbata, cal portar corbata. En el cas de les xiques, jo utilitzaria un vestit normal, unes sabates discretes i, per descomptat, un maquillatge molt natural i sense joies molt cridaneres.
Quant al comportament, cal ser molt cordial, però respectuós. Escoltar amb atenció les preguntes que et fan i, fonamental, imbuir-te de l’esperit de l’empresa, perquè no hi ha res que més agrade a un empresari que sentir que et comprometràs amb l’empresa. Ell ja té el teu currículum i no val que digues que t’agrada la lectura, la música o l’esquí nàutic.
Tercera situació: un àpat en un restaurant. Quines són les recomanacions bàsiques?
En el cas de les copes, per exemple, les cristalleries abans s’organitzaven des de la petita del vi blanc, fins a la següent del vi negre i fins a la gran de l’aigua. Ara els usos i costums estan canviant perquè s’ha anat a un millor coneixement en el món de la gastronomia. Ara tothom entén de vins i tothom ha anat a un tast. La copa d’aigua la solen posar fins i tot de colors per diferenciar-la, o bé més petita… i et deixen només una copa perquè hi ha gent que només beu vi blanc o vi negre. Quan serveixen el menjar, en el primer plat cal esperar que servisquen tots els comensals, però en el segon no. La raó és que els primers plats solen ser entrants i plats que no són calents, però els segons sí que ho són, i als comensals els agrada prendre”ls calents, però gairebé tot el món espera. I en el cas dels coberts, sempre de dreta a esquerra.
Cal anar alerta, per exemple, de no ficar-se la paleta del peix a la boca.
Com s’ha de tractar el cambrer?
Sempre de vostè, perquè no oblidem que ell és el que ens porta el menjar, el que ens servirà, el que ens pot tacar, el que ens molestarà si passa alguna cosa…
Quarta i última situació: una cita. L’home sempre ha de pagar?
Bé, aquesta cortesia s’està perdent perquè la dona ho ha volgut. El que no val a dir és “vull igualtat”, i anar a l’autobús feta pols i esperar que un senyor ens cedisca el seient. Ara, si és una dona amb una certa edat, un cert pes o un problema físic, el més lògic és cedir-li”l. Però jo també el puc cedir a un senyor gran. Se suposa que hi ha cert proteccionisme respecte a la dona. Dit això, és molt bonic veure com un cavaller cedeix el seient a una senyora. Però ja ha deixat de ser norma.
Bé, en determinats estaments es manté, però en la vida quotidiana, en el teu dia a dia de companys de treball, la dona està molt més equiparada al nivell de l’home i se’l tracta com una companya i no com un ésser que cal protegir i cuidar. A la dona sempre cal tractar-la bé, com sempre se l’ha tractada, sense caure en la tonteria. Abans hi havia moltes dones que no baixaven del cotxe si el senyor no els obria la porta. D’altra banda, però, encara es mantenen certs costums, però no sols amb les dones, que poden resultar xocants. Fixa”t, Iberdrola ha comprat una empresa a Suècia. Hem estat allí i els cambrers als restaurants et demanen permís per a col·locar-te el tovalló a les cames.
I la xica, com ha de respondre davant el xic que sempre el convida a sopar, que sempre li cedeix el pas?
Cal comportar-se amb naturalitat i sense molestar ningú. Si algú ho fa amb afecte, amb estima i perquè vol agradar-te, has de seguir-li el corrent.