El mateix permís de conduir pot costar cinc vegades més segons l'autoescola
La investigació feta per CONSUMER EROSKI en 200 autoescoles de 18 ciutats espanyoles revela que el desemborsament necessari per a obtenir el permís de conduir és molt elevat: aconseguir el B1 a la primera representa una despesa mitjana de 950 euros, si bé aquest cost a penes ha augmentat els últims cinc anys. Però mai una mitjana ha dit tan poc. Les diferències de preus entre unes autoescoles i unes altres són enormes. El cost del permís B1 (amb 20 classes pràctiques en tots els casos) va ser de 1.677 euros a l’autoescola més cara, situada a Barcelona, i de només 333 euros, és a dir, cinc vegades menys, a la més barata, localitzada a Granada.
S’ha comprovat també que en algunes capitals (les més cares: Bilbao, Pamplona, Sant Sebastià, Logronyo i Vitòria) el preu mitjà de les autoescoles és de més del doble que en d’altres (les més barates: la Corunya i Granada). L’usuari podria preguntar-se, tanmateix, si a la seua pròpia ciutat les diferències entre unes autoescoles i unes altres són tan rellevants, és a dir, si val la pena prendre’s la molèstia de preguntar preus i visitar diverses autoescoles abans d’escollir-ne una. La resposta és concloent: sí.
No són poques les ciutats estudiades en què la diferència entre l’autoescola més cara i la més barata per a obtenir el B1 és de diversos centenars d’euros. Tres mostres: a Barcelona, aquesta diferència suposa 953 euros, i a Alacant i Sevilla, uns 710 euros. Aquesta constatació no impedeix que, paradoxalment, siguen majoria les ciutats en les quals massa autoescoles semblen aplicar un acord de preus, ja que a penes competeixen amb les altres en aquest apartat.
Quant als materials utilitzats durant el curs, el més habitual és l’audiovisual, en set de cada deu autoescoles, seguit dels llibres (en el 58%).
A més, el 42% de les acadèmies recorre a metodologia en línia i el 38% als tests.
Els cursos de recuperació parcial es divideixen en dues parts, una primera on es tracten matèries sobre seguretat vial, i una altra d’específica, personalitzada per a cada conductor, en què s’aprofundeix en les àrees més necessitades per la persona sancionada. Amb aquest fi, en sis de cada deu centres s’organitzen xarrades amb experts en trànsit i també es recorre a l’emissió de vídeos, que tenen com a finalitat sensibilitzar el conductor sancionat. A més, en quatre de cada deu autoescoles els qui reeduquen els conductors sancionats són psicòlegs. També és habitual que víctimes d’accidents aporten el seu testimoni al llarg del curs (en el 54% de les autoescoles), igual com una teràpia grupal (en un de cada tres centres). Les autoescoles, d’altra banda, han de facilitar horaris que s’adapten a les necessitats dels alumnes. En gairebé set de cada deu centres els cursos s’imparteixen els divendres a la tarda i els dissabtes al matí. Tot i això, en una de cada tres l’horari no és l’adequat, ja que els cursos són només al matí o en jornades o horari laborables.
La majoria d’autoescoles ofereixen cursos al llarg de tot l’any; tanmateix, en una de cada tres hi ha llista d’espera, per la qual cosa l’alumne ha d’esperar, generalment un mes, per poder assistir al curs de recuperació de punts.
Com es va fer
La mitjana de les tarifes ofertes per les 200 autoescoles ascendeix a 950 euros, però les diferències entre les unes i les altres són més que cridaneres. Les ciutats amb els preus més cars són Bilbao, Pamplona, Sant Sebastià i Logronyo. En aquestes capitals, el desemborsament mitjà necessari es mou en quantitats que voregen els 1.300 euros.
Notablement per sobre de la mitjana se situen també Vitòria (1.217 euros de mitjana) i Barcelona, Múrcia i Saragossa, les tres amb un preu mitjà superior als 1.000 euros. En l’extrem contrari, destaquen sobremanera els baixos preus de Granada (505 euros de mitjana) i la Corunya (513 euros), i a continuació se situen, per bé que a gran distància, Madrid (694 euros) i Màlaga (714 euros).
A les autoescoles de Valladolid (827 euros de mitjana), València, Sevilla, Alacant, Còrdova i Oviedo també regien preus mitjans inferiors a la mitjana de les 18 ciutats estudiades. El preu mitjà de la ciutat més cara (Bilbao: 1.358 euros) gairebé triplica el de la ciutat més barata (Granada: 505 euros).
I el reclam dels preus s’engrandeix encara més quan es comparen l’autoescola més cara i la més econòmica de tot l’estudi. El centre amb una tarifa més alta (1.677 euros), trobat a Barcelona, cobrava cinc vegades més que el més barat (333 euros), localitzat a Granada. Cal matisar, però, que la classe pràctica en aquesta autoescola barcelonina durava hora i mitja, mentre que la de l’establiment granadí era de només 45 minuts, és a dir, la meitat.
/imgs/20070901/img.tema-portada.04.jpg Comparem preus. Val la pena invertir temps a preguntar preus en diverses autoescoles i comparar tarifes. El millor és demanar les despeses desglossades (matrícula, preu per classe pràctica i teòrica, per gestió de documents…). Sumem tots els conceptes per poder veure les diferències entre els costos d’unes i altres. Tampoc ve mal preguntar a amics o antics alumnes de l’autoescola sobre la qualitat didàctica, els resultats de l’examen i el tracte rebut.- Alerta amb les ofertes. Sol·licitem informació detallada sobre les seues condicions. Atenció amb les promocions tipus 2×1 o les classes gratuïtes: cal llegir sempre la lletra menuda, perquè al final es pot acabar pagant més del que s’esperava. I no ens oblidem de guardar la publicitat, té caràcter contractual.
- Professors. Tenim dret a exigir l’acreditació dels professors, expedida per la Direcció General de Trànsit. Les autoescoles situades en poblacions petites poden tenir un sol professor, però les que estan en ciutats han de tenir almenys dos professors i un director.
- Preguntem pels horaris. Consultem els horaris de l’autoescola per saber si s’adapten a les nostres necessitats i si podem triar entre diverses opcions.
- Percentatge d’aprovats. Demanem la proporció d’aprovats dels alumnes de l’autoescola: aquesta dada és un dels indicadors, encara que no l’únic, de la qualitat de l’ensenyament del centre. Si no ens ho proporcionen a l’autoescola, podem consultar-ho a la Confederació Nacional d’Autoescoles (CNAE).
- Contracte. Les autoescoles estan obligades a subscriure un contracte d’ensenyament amb cada alumne, en el qual s’especifiquen els drets i els deures de les dues parts. Cal llegir-lo amb deteniment abans de firmar.
- Justificant de pagaments. Fixem-nos que les tarifes i els conceptes que cobren siguen els especificats en el contracte. Demanem justificant de tots els pagaments.
- Validesa de la matrícula. En algunes autoescoles la matrícula té un període de validesa limitat. Informem-nos i no deixem passar el temps, ja que una vegada transcorregut aquest termini l’autoescola podria rescindir el contracte i quedar-se amb els diners, excepte amb els de les taxes de trànsit.
- Classes. Les classes teòriques no poden basar-se únicament en la realització de tests. Tenim dret que un professor ens ensenye el codi de circulació. Les classes pràctiques no han de durar menys de 45 minuts ni més de dues hores seguides. Han d’impartir-se en ciutat i no es consideren com a tals les desenvolupades en circuits tancats. El professor de les pràctiques ha d’acompanyar l’alumne el dia de l’examen, i la prova la farà en el mateix vehicle en què ha après a conduir, excepte causa justificada.
- Reclamacions. Les escoles de conductors estan obligades a tenir fulls de reclamacions. Si no quedem satisfets amb la manera com han atès la nostra reclamació, podem recórrer a la DGT i a la Federació Nacional d’Autoescoles.
La competència no sembla tan lliure com hauria de ser-ho
Encara que aquestes variacions poden arribar a escandalitzar l’usuari, el més raonable és interpretar-les com una oportunitat d’estalvi. Més perniciós per als interessos del consumidor és que els preus no canvien d’una autoescola a una altra: això apuntaria a un més que probable acord de preus entre aquestes, pràctica il·legal (i perseguida per les entitats de defensa de la competència) que inevitablement tendeix a encarir el cost dels productes i serveis.
Segons els resultats obtinguts, la diversitat de tarifes i, per tant, la plasmació d’aquesta competència de preus exigible entre les autoescoles, està lluny de ser acceptable. De fet, dues de cada tres ciutats suspenen en aquest aspecte. Bilbao, Oviedo i Vitòria reben un “molt malament”; la Corunya, Alacant, Múrcia i Pamplona, un “malament”; i Còrdova, Logronyo, Sant Sebastià, Valladolid i Saragossa, un “regular”.
Les que han aprovat aquest examen de competència en preus són només sis: Barcelona, Madrid, Granada, Màlaga, Sevilla i València, i ho han fet amb un simple aprovat. La forma de comprovar el grau de competència de preus entre autoescoles d’una mateixa ciutat va ser calcular la proporció de centres en què el preu final per al carnet B1 amb 20 classes pràctiques diferia en menys de 80 euros. Doncs bé, només en les sis que van aprovar aquest examen la proporció era inferior al 50%.
En les tres ciutats que pitjors resultats van obtenir, aquesta proporció arribava o superava el 80% de les autoescoles incloses en l’informe. El panorama es va desvelar particularment negatiu a Oviedo, on la diferència màxima entre les deu autoescoles analitzades era de 43 euros, quan en les 18 ciutats va ser, de mitjana, de 382 euros, i quan en quatre ciutats va representar més de 500 euros. A Vitòria, la situació és gairebé equiparable a la de la capital asturiana: vuit de les deu autoescoles vitorianes estudiades es movien en un marge de només 65 euros.
En el preu final del permís de conduir s’inclouen diversos conceptes (matrícula, classes teòriques, taxes, material didàctic, gestions efectuades per l’autoescola, classes pràctiques de conducció i examen pràctic), però el factor més determinant és el de les classes pràctiques, que representen de mitjana el 54% de la factura, si bé a la Corunya i Granada només suposaven el 12% i el 34%, respectivament. El preu mitjà de cada classe pràctica ascendeix a 29 euros. Els preus més alts es troben precisament a les capitals amb costos finals més cars: Bilbao (40 euros cada classe pràctica), Sant Sebastià (39 euros), Vitòria (38 euros), Pamplona (37 euros) i Logronyo (33 euros). De forma paral·lela, les ciutats en què més econòmic surt el carnet, la Corunya i Granada, també tenen el preu mitjà per classe pràctica més barat (12 i 25 euros, respectivament). Amb tot i això, en la majoria dels casos la carestia de la classe pràctica està vinculada amb la duració. Allà on són més cares duren una hora (en una de cada tres autoescoles), i on són més econòmiques es redueixen a 45 minuts (en més de la meitat dels centres). Si la comparació es basa en el cost per minut de classe pràctica, les distàncies van des dels 26 cèntims d’euro per minut a la Corunya fins als prop dels 70 cèntims d’euro per minut de mitjana de les autoescoles de Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria i Saragossa.
La matrícula, al voltant dels 280 euros
D’altra banda, nou de cada deu dels 200 centres estudiats cobren per l’examen pràctic i el 25% d’aquests exigeix més diners que els fixats per una classe pràctica (totes les de Barcelona i nou de cada deu de Madrid, entre d’altres). Entre les que no cobren per l’examen de carretera destaquen el 80% de les de Granada i el 70% de les d’Alacant. Una altra taxa que ha de pagar qui s’examina per al carnet B1 és la fixada per Trànsit (78,20 euros), i efectivament nou de cada deu autoescoles respecten aquest preu, però les altres afegeixen un sobrecost a aquesta taxa i cobren a l’usuari des de 80 euros fins a 113.
Gairebé nou de cada deu autoescoles ofereixen al client la possibilitat de fraccionar el pagament en diversos terminis, però només en cinc de cada deu és possible el pagament amb targeta de crèdit.
Pràcticament en totes les autoescoles (el 95%) les classes s’imparteixen de forma presencial, amb un professor que explica el temari als alumnes que assisteixen a classe. Tanmateix, cada vegada són més habituals els ordinadors a les aules i en el 40% de les autoescoles els alumnes els utilitzen a les classes. Totes les visitades a Pamplona en disposaven, igual com a la majoria dels centres d’Alacant (90%), Saragossa (83%) i Múrcia (70%). Encara que els tests sembla que continuen sent imprescindibles en la preparació de l’examen teòric (el 94% de les autoescoles en disposa), emergeix la utilització de les noves tecnologies: la meitat de les autoescoles ja fan servir sistemes en línia perquè l’alumne puga exercitar-se des de casa, proporció que s’eleva fins al 90% als centres d’Alacant, Bilbao, Màlaga i València. Les ciutats en què menys es valen d’aquest recurs són les de la Corunya i Logronyo (en una de cada deu), igual com les de Granada i Valladolid (dues de cada deu). També és important l’ús a les acadèmies de material audiovisual, present gairebé en la meitat dels centres. En la majoria de les autoescoles els alumnes poden emportar-se material d’estudi a casa; l’excepció la van protagonitzar onze de les quinze visitades a Barcelona i quatre centres més, situats a la Corunya, Bilbao, Màlaga i Sevilla.
Quant a l’horari, nou de cada deu autoescoles disposen almenys de dues alternatives perquè l’alumne puga assistir a les explicacions teòriques, i aquesta flexibilitat s’estén a les classes pràctiques. En moltes no van especificar la quantitat d’opcions, però van assegurar que el professor s’adapta a les necessitats de l’alumne.
Dotació d'automòbils i taula comparativa
La mitjana de classes pràctiques a què sol acudir un alumne quan no té cap noció de conduir és de 25, segons les autoescoles. Ara bé, les diferències entre les 18 ciutats són molt significatives (de les 16 de mitjana aconsellades a Logronyo es passa a les 30 recomanades a Madrid i València). Tot i la importància de la informació facilitada pels mateixos centres perquè l’alumne es decante per un centre o un altre, en el 14% de les autoescoles no es va oferir cap mena d’informació escrita. Les escoles de conducció que menys cuiden aquest aspecte són les situades a Bilbao i Màlaga (només van oferir informació una de cada deu). D’altra banda, tres de cada quatre autoescoles no tenien les tarifes visibles al públic (cap de les visitades en els casos de Bilbao, Logronyo, Madrid, Sant Sebastià, Sevilla, Valladolid i Vitòria), amb la dificultat afegida que representa en el procés d’informació perquè l’usuari trie amb coneixement de causa.
Si una persona amb discapacitat vol aprendre a conduir li costarà trobar una autoescola adequada. Només una de cada deu de les analitzades compta amb automòbils adaptats. La situació és particularment negativa a Còrdova, Granada, Logronyo, Màlaga i València, ciutats en què cap de les autoescoles visitades oferia classes a persones discapacitades. Davant aquesta realitat, no sorprèn que gairebé sis de cada deu autoescoles no disposen d’entrades accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, i que únicament la meitat estiguen adaptades a l’interior.